dilluns, 19 de setembre de 2016

Entrevista sobre la campanya d'agendes escolars per a la Franja [Ràdio Terra]



Marina Pérez, conductora del programa "Diuen diuen" de Ràdio Terra, ha entrevistat  Francesc Marco (Plataforma per la Llengua), Marta Canales (Casal Jaume I de Fraga) i Joaquim Torrent, del Moviment Franjolí per la Llengua, com a membres de part dels col·lectius impulsors del projecte de distribució d'agendes escolars en català als centres educatius de la Franja.








dijous, 15 de setembre de 2016

Presentació a Lleida de les agendes escolars per a la franja [divendres 16 de setembre]



Des del Moviment Franjolí us convidem a l'acte de presentació de les agendes escolars per a la Franja que es durà a terme a la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs divendres 16 de setembre a les 19 hores.


La Plataforma per la Llengua presenta les Agendes escolars per a la Franja


L'ONG del català, juntament amb la Diputació de Lleida, el Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga, explicaran els objectius d'aquesta eina pedagògica i lingüística a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de Lleida.


La Plataforma per la Llengua presentarà aquest divendres, 16 de setembre, l'acteAgendes escolars: una eina pedagògica i lingüística per a la Franja. Es tracta de la presentació d'un material editat conjuntament amb la Diputació de Lleida, el Moviment Franjolí per la Llengua, el Casal Jaume I de Fraga i l'associació de pares i mares Clarió del Matarranya.

L'objectiu d'aquest projecte és facilitar noves eines de normalització de la llengua pròpia a les comarques franjolines a través de continguts basats en diferents iniciatives socials, a més de posar en relleu diferents dates destacades de l'àmbit lingüístic català i d'afavorir la inclusió de dades referencials de la Franja, com els mapes comarcals, referències a autors franjolins o la toponímia pròpia i correcta.

Es tracta d'un material pedagògic i educatiu, en diferents versions, per als alumnes de primària i de secundària. En els darrers dies se n'han repartit els 4.000 exemplars que es van editar entre els alumnes de les escoles i instituts de la Franja.

En la presentació del projecte, que es farà a les set del vespre a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, hi participaran Montserrat Macià, directora de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Marta Canales, presidenta del Casal Jaume I de Fraga, i Francesc Marco, membre de l'executiva de la Plataforma per la Llengua.




Font: Plataforma per la Llengua

"La ciutat perduda", per Joaquim Gibert

Joaquim Gibert a Grècia
La ciutat perduda

Entre l’Egeu i els Dardanels, nord-oest de Turquia, primavera de 1873. Els arqueòlegs Heinrich Schliemann i Sophia Engastromenos, un alemany ric i una muller jove, cerquen en el turó de Hissarlik, que han adquirit en propietat, els escenaris de la guerra de Troia. La sort no els acompanya. Sigui com sigui, l’indret geogràfic coincideix al detall amb les descripcions que fa Homer a La Ilíada. A fi i efecte de localitzar la Troia homèrica, des de fa tres anys ambdós hel·lenistes tenen al seu càrrec 150 obrers, amb el suport d’un circuït de vagons i de diverses instal·lacions que requereixen les excavacions. A ran de la manca de resultats, un Schliemann desanimat ha decidit clausurar el jaciment a partir de la segona quinzena de juny.

El 15-6-1873, amb les primeres clarors, la parella d’arqueòlegs fa un tomb de comiat pel recinte, quan, tot d’una, detecten una brillantor. S’hi atansen. Hi ha colgat un objecte daurat. El desenterren. És un plat d’or. Aquell dia donen festa als treballadors. I marit i muller continuen excavant pel seu compte. Hi troben espases; joies; escuts; atuells; barres; puntes de llança... i altres estris, tant d’or com d’ivori, que seran coneguts com el tresor de Príam. Príam fou rei de Troia mentre la ciutat estava assetjada pels aqueus.   
Les valuoses troballes identificades en el passeig matinal i rescatades personalment per Schliemann i Engastromenos és un episodi inventat pel potentat alemany. La descoberta del tresor es va realitzar, en el curs de diferents setmanes. I en topants ben diversos conforme avançaven les excavacions. Schliemann posava més pa que formatge quan parlava de les seves gestes.

En el moment de comprar Hissarlik i d’informar al govern de Turquia del projecte arqueològic, les autoritats d’Ankara van comunicar a Schliemann que la meitat de les troballes que pugués trobar passarien a formar part del patrimoni turc. L’arqueòleg alemany però incomplirà aquesta condició. I traslladarà d’estranquis, cap a Grècia, el tresor de Príam. Turquia el denunciarà a la justícia grega i no li permetrà trepitjar territori turc. Mentrestant, Schliemann s’establirà a Micenes, en el Peloponès, seguint el rastre d’Agamèmnon i la seva dinastia. I aconseguirà descobrir la tomba del rei d’Argos. En paral·lel, el jutge grec que portarà el cas fallarà a favor de la petició turca. Aleshores, Schliemann se’l tornarà a endur, també il·legalment, a Berlin i el cedirà a perpetuïtat a l’estat alemany. El tresor quedarà depositat en el Museu de Prehistòria i Protohistòria de Berlin durant 70 anys, fins que a causa dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial serà amagat. Així i tot, l’exèrcit roig el localitzarà i l’enviarà cap a Moscou. Una vegada acabada la guerra, el tresor serà reclamat tant pels turcs com pels grecs i els alemanys. Els comunistes al·legaran que el tresor s’extraviarà a causa del trasllat. A les darreries del segle XX però, apareixeran unes imatges de la mudança, en les quals hi surtia una jove arqueòloga soviètica que, amb el pas dels anys, esdevé la directora del Museu Pushkin de Moscou. L’esmentada hel·lenista moscovita negarà saber res. Inesperadament, el 1993, declararà a la premsa que el tresor de Príam s’exposarà al Pushkin. I, alhora, reconeixerà que ha estat ocultat, durant 50 anys, en els soterranis del museu que dirigeix. El 1998 el govern de Moscou promulgarà una llei, en la qual explicitarà que totes les obres d’art sostretes per les tropes russes de l’Alemanya nazi són legalment de Rússia, com a compensació per les malvestats del Tercer Reich a la URSS. A hores d’ara és possible contemplar el tresor en el Pushkin.

La sobtada mort de Schliemann, el 1890, fruit d’una infecció d’oïda, contreta en els jaciments, engegarà a rodar el seu desembarcament a Creta. L’hel·lenista alemany s’havia proposat la recerca del laberint del Minotaure, el palau del rei Minos i altres punts emblemàtics de la civilització minoica.

Els relats homèrics van ser considerats fins a les acaballes del XIX una fantasia literària. No obstant això, Schliemann va pressentir que els paratges evocats a La Ilíada i a L’Odissea existien. Les escriptures antigues van esdevenir, de resultes de les sorprenents troballes, una font per a l’estudi de l’arqueologia, branca del saber que el magnat alemany va popularitzar. El descobridor de la ciutat perduda de Troia és considerat l’iniciador de l’arqueologia moderna. Amb la seva aportació, la antigor va experimentar un abans i un després.

Quim Gibert, psicòleg i activista

Nota:
L'activista de Fraga Joaquim Gibert ha fet aquest estiu una interessant estada a Grècia, on ha visitat un centre de refugiats sirians i ha reflexionat sobre les seves vivències i la cultura hel·lènica. Els seus dos anteriors articles han estat publicats al portal d'Acció Cultural dels Països Catalans i a "La Manyana".


dissabte, 10 de setembre de 2016

José Bada i Artur Quintana, guanyadors del primer Premi Desideri Lombarte 2016

Premi Desideri Lombarte



NOTA DEL MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA: Des de el Moviment volem felicitar als guardonats del premi Desideri Lombarte. 


L’escriptor, teòleg i filòsof Jose Bada Panillo i el romanista i germanista Artur Quintana i Font han estat guardonats ex aequo amb el Primer Premi Desideri Lombarte “per la seva llarga trajectòria en la dignificació de la llengua catalana pròpia d’Aragó, des de la solidesa intel·lectual i el compromís social”. Segon afegeix el jurat: “la seva preocupació pels valors universals en la seva recerca de la veritat i rigor científic constitueixen un model i testimoni exemplar per a la societat aragonesa”. El Departament d’Educació, Cultura i Esport, a través de la Direcció General de Política Lingüística, va crear i convocar aquest premi en 201. L’acte oficial del lliurament  tindrà lloc al santuari de “La Mare de Déu de la Font” a Pena-roja de Tastavins el proper 11 de setembre.

El Premi Desideri Lombarte pretén, segons fons de la Direcció General de Política Lingüística, ser un reconeixement a una tasca continuada o d’especial notorietat i importància, en qualsevol dels àmbits socials, culturals, esportius, artístics, econòmics, etc. que suposin un destacat benefici per al català, tenint especial consideració les activitats destinades a la dignificació, difusió, investigació, ensenyament, expressió literària i constitueixin un model i testimoni exemplar per a la societat aragonesa.

Desideri Lombarte, nascut a Pena-roja de Tastavins (1937-1989), va ser un dels escriptors contemporanis més importants de la literatura en català d’Aragó. Va destacar per la seva obra poètica, amb antologies com Ataüllar en món des del Molinar, però també va practicar altres gèneres com la novel·la o el teatre. Home polifacètic des del punt de vista intel·lectual, també es va dedicar a la investigació històrica, etnogràfica i lingüística treballant per la dignificació de la seva llengua a Aragó. Va ser membre fundador i vicepresident de l’Associació Cultural del Matarranya i un dels organitzadors a Aragó del II Congrés de Llengua Catalana (1986). Així mateix, cal citar les seves habilitats com a dibuixant per a il·lustrar les seves obres.


dimarts, 6 de setembre de 2016

"Crida renovada per la concòrdia a la Franja", per Joaquim Torrent


Crida renovada per la concòrdia a la Franja

   
En un anterior escrit ja vaig advocar per una política de col.laboració i de no hostilitats entre catalanisme i aragonesisme. Es obvi que la qüestió “de la Franja”, però, és una font de susceptibilitats i polèmiques –de la mateixa manera, tot i que d’una manera molt menor, la Val d’Aran (i les Fenolledes) en relació a l’ occitanisme-. Deixant de banda aquells que se situen en l’ òrbita de la ultradreta espanyolista i fan gal.la d’un anticatalanisme visceral, crec que caldria cercar uns punts bàsics de consens per a establir una política de col.laboració i de no agressió, especialment dins tot el moviment franjolí -genèric- i entre aquells que d’una manera o altra es poden considerar “defensors de la Franja”.

Si fèssem una anàlisi sociopolítica de les diferents posicions en relació a l’ “statu quo” futur de la Franja veuríem que la posició majoritària és la que advoca per una permanència dins Aragó amb un respecte per a la llengua i particularitats pròpies -com el que disfruten els cantons suïssos, per a entendre’ns-, i sense discutir-ne l’adscripció nacional aragonesa d’aquestes comarques; tot i això, també hi ha, i caldria admetreu-ho, especialment pels defensor del corrent anterior, una altra posició, minoritària però ben legítima que advoca pel reconeixement de les comarques de la Franja com a part de la realitat nacional conformada pels Països Catalans, amb totes les conseqüències que se’n deriven. Malauradament hi ha qui veu amb mals ulls els integrants d’aquest corrent i arriba a considerar-los fins i tot com una mena de “traïdors”. Evidentment, és una posició incorrecta, sectària i coincident amb la ultradreta, a més d’ esbiaixada i totalment injusta i antidemocràtica. 

Segurament si hi hagués una plena interacceptació normalitzada i democràtica entre els dos corrents  hi sortiria tothom guanyant. Seria el triomf de la raó i la tolerància, sense més regles que la democràcia -allò “que guanye el millor”-. A banda que, vist des de fora i desapassionadament, fora del nombre dels partidaris d’ una o altra opció,  hi ha raons objectives  per posar-les, com a mínim, en l’àmbit  teòric, en pla d’igualtat. Sense anar més lluny, tan utòpic com la mateixa independència, si de cas, seria esperar que des de l’Estat espanyol o des d’Aragó –millor dit, des de Saragossa- el català, sense  l’empar d’un Estat privatiu, puga arribar a estar en plena igualtat amb altres llengües i fruir de plena oficialitat en el seu sòl propi -com passa als cantons suïssos.

En fi, com veiem -no cal continuar...- no és qüestió que hi haja unes opcions millors que unes altres, no; és qüestió,simplement d’acceptació democràtica i de col.laboració en punts comuns, que també hi són..... Un altre fet serien les susceptibilitats personals....Aquí, però, entraríem en el terreny de la psicologia, i això ja se’ns escapa, tot i que estaria bé una mica d’ humilitat per part de tothom...

Per a finalitzar, i tal com ja vaig dir:en el seu dia: “En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.”


Joaquim Torrent (Moviment Franjolí per la Llengua)

dissabte, 27 d’agost de 2016

Conversa sobre el benasquès entre Joaquim Torrent i Antoni Babia [Temps de Franja]

                                                                          Font
Conversa amb Antoni Babia
Joaquim Torrent // Temps de Franja
Toni Babia, un “homenàs” descendent de ribagorçans i resident a Catalunya, és especialista en parlars pirinencs i va ser autor del llibre “La Franja de la Franja”, editat ara fa tretze anys justos per Empúries i dedicat al parlar i la problemàtica de la Vall de Benasc. Crec que val la pena reflexionar al voltant de les seues opinions, reflectides en les contestes d’aquesta entrevista, feta amb motiu de l’aparició de l’obra esmentada, i que reprodueixo tot seguit.
J.T.- D’on prové la teua vinculació amb la Vall de Benasc?
A.B.- Primer de tot de tindre arrels familiars a la zona. Això ha estat una porta oberta per al millor coneixement d’aquestes terres, juntament amb la meua gran afició al muntanyisme. Aquestes circumstàncies van propiciar el meu progressiu interès per la parla de Benasc, que em va conduir a adquirir el diccionari benasquès d’en Ballarin, el qual em va proporcionar molta informació i em va servir de base, en combinació amb la pràctica, per a arribar a parlar bastant bé el benasquès.
J.T.- Com veus l’actual situació sociolingüistica de la Vall?
A.B.- Fa uns quants anys hi havia una quantitat més gran de benasquesoparlants. Ara si bé les noves generacions solen conèixer el benasquès difícilment el parlen entre ells, llevat de casos molt puntuals. Es detecta un cert abandonament. Tot i això és l´única vall pirinenca dintre la comunitat aragonesa -tot prescindint d’altres zones de la Franja- on la gent fa servir, tot i la problemàtica existent, la parla local amb una certa assiduïtat. Als altres llocs els parlars locals, a nivell quotidià, o bé s’hna extingit o bé s’han reduït a un nivell purament relictual.
J.T.- Tu subscriuries l’afirmació que el benasquès és una forma de català?
A.B.- Sí, en el llibre “La Franja de la Franja” ho vaig intentar explicar. Tinc enquestes lingüístiques fetes a Benasc al llarg del segle on es pot observar com determinades característiques “catalanes” van desapareixent al pas dels anys. Es veu com han existit participis acabats en “AT”, mentre que ara acaben en “AU” i, fins i tot, està apareixent la terminació “AUS” en els plurals, quan la forma tradicional ha estat “ATS”. Això demostra fins a quin punt és important tenir en compte els factors diacrònics en els estudis lingüístics. De la mateixa manera, si bé actualment a la resta de la concs de l’Éssera hi predomina el castellà, els estudis diacrònics ens demostren que s’hi havia parlat català, fronterer, però català. A més, hem de pensar que els parlars aragonesos no són tan homogenis com a primer cop d’ull pot semblar, així, per exemple, els de la zona oriental tenen molts trets autònoms, com el pretèrit perfet perifràstic, que els acosten al català. I et diria més, la gran batalla de determinats cercles es desvincular el benasquès de tot allò que faça olor de català.
J.T.- Quins són els obstacles més grans als quals s’enfronta el benasquès per la seua supervivència?
A.B.- Evidentment el turisme de masses i la manca més absoluta de prestigi i de voluntat de restituir-li un mínim ús social. Així, per exemple, en la concessió anual dels premis literaris en benasquès la presentació per part de les autoritats municipals s’ha fet usualment en castellà. Hi ha la consideració secular del benasquès per part dels seus parlants com un estigma, com una cosa impròpia per a certs usos. Així no ens hauria d’estranyar la seua exclusió habitual de la programació de ràdio Benasc. D’altra banda les asssociacions que se suposa que treballen pel benasquès tampoc no ho tenen gaire clar. Prefereixen vincular-se, d’una manera forçada, amb l’aragonès en comptes, no ja de vincular-se amb el català, sinó de buscar un “status” autònom, com el de l’aranès respecte de l’occità general. Cal recordar que l’aranès disposa d’una política lingüística pròpia, cosa que no es pot dir del benasquès, al qual li és negada. També, penso, els catalanoparlants hauríem de canviar d’actitud en les nostres visites a la Vall. En el meu llibre demanava als lectors que aprenguèssen les quatre diferències del benasquès i que procuressen parlar-lo; de tota manera també estan legitimats a parlar en la seua varietat pròpia de català, sense cap problema.
J.T.- Arriben a la vall de Benasc els mitjans de comunicació en català?
A.B.- TV3, almenys fins ara, sí. I sembla que ho seguirà fent. Et puc explicar, al respecte, com en una casa de Grist, on el pare és benasquesoparlant, la mare em va assegurar que el fill menut sempre mirava i entenia els dibuixos animats de TV3.
J.T.- Coneixes casos d’immigrants que s’integren en el parlar benasquès?
A.B.- N’hi ha. Conec una xicota de Sant Boi que va anar a viure a Bissaüri i ara el parla als seus fills, als quals també els ha ensenyat el català estàndard. Ara, és difícil que immigrants no catalanoparlants assumeixquen el benasquès. Un cas molt demostratiu és el de Francho Nagore, estudiós de l’aragonès. Ell sempre ha fet gala del seu coneixement de les parles pirinenques, i quan ha anat a diferents llocs del Pirineu aragonès sempre ha fet servir la parla local, menys a Benasc, on no ho ha pogut fer; cosa que no fa més que constatar les diferències del benasquès amb els parlars aragonesos.
J.T.- Existeixen estudiosos benasquesos favorables a la llengua catalana? S’hi detecta alguna forma d’anticatalanisme?
A.B.- Sí que hi són, fins i tot tinc contactes amb alguns. Podria esmentar, entre d’altres, José Antonio Saura Rami, amb qui he mantingut una amistosa relació epistolar en benasquès. És un lingüista molt vàlid, que, sense cap prejudici preconcebut i des d’una total independència, s’ha dedicat a sistematitzar el benasquès i a ressaltar-ne les característiques pròpies, sense estar tancat a cap opció. Pel que fa a l’anticatalanisme, no crec que hi siga d’una forma generalitzada. Més enllà dels tòpics no hi ha un sentiment d’hostilitat. És més, si mostres bona voluntat i t’esforces a parlar benasquès amb els habitants de la Vall de seguida et mostraran simpatia i els tindràs guanyats.

NOTA: L' amic Toni Babia comunica a través de facebook que té en el seu poder 300 exemplars de "LA FRANJA DE LA FRANJA" i que està disposat a enviar-los-hi a qui li ho demane -únicament pagant les despeses postals-, ja que li ocupen massa espai a casa seva i necessita desprendre-.se'n..... Així que ja ho sabeu
.....

dilluns, 22 d’agost de 2016

Panorama dels mitjans en català a la Franja


PANORAMA DELS MITJANS EN CATALÀ A LA FRANJA (*)

La presència de mitjans de comunicació en català a la Franja és també el reflex de la manca de cohesió de les comarques catalanoparlants d’Aragó. La no normalització ni oficialitat de la llengua pròpia de la Franja també es fa palès al panorama mediàtic.

El castellà és absolutament hegemònic als mitjans de la Franja, la producció local en català és molt insuficient i només la recepció de canals dels territoris veïns i els punts de distribució de premsa en català (general i comarcal segons la zona) ajuda a normalitzar la situació i a fer que el consum den català sigui, tot i les mancances, un fet habitual en el costum dels franjolins.

Diaris lleidatans com “La Manyana” o “El Segre” incorporen regularment notícies sobre la Franja, tot i que la visió autonomista o provincial és la imperant.
Cap al sud, digitals com Comarquesnord.cat, ebredigital.cat o Aguaita.cat aglutinen informacions del denominat “Territori Sénia”.

Els darrers anys, l’esclat informatiu del procés independentista al Principat també ha fet surar certes reticències en la població a consumir canals en català provinents de Catalunya. A la Franja, zona fronterera i terra de cruïlla, la gent acostuma a fugir del temes conflictius, i paradoxalment, és quan hi ha conflicte entre Catalunya i Aragó que les notícies de la Franja són primera plana mediàtica (per exemple amb el conflicte sanitari, art sacre a Lleida, els béns de Sixena, etcètera).

Malgrat el complicat panorama, hi ha projectes i idees que ajuden a mitigar aquest buit comunicatiu: la revista Temps de Franja és una revista editada a la Franja i publicada íntegrament en català, RàdioMatarranya també emet la programació en català i, fa pocs mesos, s’ha encetat un  programa de TV que dóna informació d’un territori que engloba uns 300.000 habitants dins de tres territoris (Aragó, Catalunya, País Valencià) amb les comarques dels Ports, el Matarranya, el Maestrat i les Terres de l’Ebre. Al dia-Territori Sénia

Aquest “Territori Sénia” precisament, pot ser avui dia la zona més activa quant a establir camins comunicatius traspassant fronteres administratives.

La llibreria Serret de Vall-de-roures (Matarranya) és un focus cultural molt important i punt de distribució de premsa en català. Per altra banda impulsa camins literaris amb escriptors d’altres comarques de parla catalana. Fa poc s’ha fet una Trobada literària a Vall-de-roures impulsada pel llibreter Octavi Serret, amb el suport del Moviment Franjolí i de la xarxa d’entitats d’Enllaçats per a Llengua, on s’ha acordat de crear un projecte literari inspirat en aquesta localitat matarranyenca.

El fet que recentment hi hagi campanyes per reclamar el bastiment de l’espai comunicatiu en català (Enllaçats per la Llengua, Plataforma per la Llengua) indica clarament que encara som lluny d’aconseguir un mercat audiovisual comú, desobeint l’estat espanyol la Carta Europea de les llengües minoritàries.

Aquest espai en comú és absolutament necessari per normalitzar les relacions a nivell de tot el domini lingüístic i potenciar una industria audiovisual que es coordini, més enllà d’aconseguir la reciprocitat de canals en català, també als àmbits de traducció, coproduccions pròpies, programacions, abaratiment de despeses, etcètera.

La no reobertura de RTVV és un fet greu que també influeix a la Franja, sobretot a les comarques limítrofes amb la demarcació de Castelló.

A nivell global  l’ús del català a l’era digital ha agafat tal embranzida que ha fomentat el sorgiment de molts diaris únicament digitals, i també ha esperonat els diaris tradicionals a fer edicions en català. La comunitat catalana 2.0 té una activitat molt per sobre de la seva població de parlants.

A la Franja, el món digital ha de poder explotar-se molt més. Hi ha entitats de defensa de la llengua que encara avui dia fan un ús molt residual o esporàdic de les xarxes socials. En ple segle XXI, si no saps vendre el què fa estranyament tindràs certa transcendència social. 

Tanmateix, qualsevol usuari d’internet pot esdevenir un comunicador o “periodista accidental”. La immediatesa que dóna la xarxa fa poder viure qualsevol acte a temps real sense sortir de casa, però també se n’ha ressentit la qualitat informativa. I sovint aquesta immediatesa esdevé en poc rigor informatiu i la informació és poc contrastada.

A la Franja, un medi digital publica informacions de totes les comarques (Lafranja.net), tot i que té un biaix matarranyenc evident. El coordinador és el sociòleg Natxo Sorolla. També existeixen d’altres digitals com “Lo Finestró” o “Notícies de laTerreta”, aquest últim d’àmbit ribagorçà.

El Moviment Franjolí per la Llengua, sorgit el 2012, és un col·lectiu en defensa de la llengua que va néixer i treballa principalment a la xarxa. Va obtenir el Premi Joan Coromines el 2015 per demanar un estatus digne pel català a la Franja i, estant adherit a la xarxa d’ExLL, contribueix a establir camins comunicatius a l’eix mediterrani.

A la Franja no puc desar d’anomenar una sèrie d'escriptors que ajuden a difondre la cultura catalana amb obres literàries en català. Autors com en Carles Terès, Francesc Serès o les publicacions més acadèmiques de Joaquim Montclús, Natxo Sorolla o Josep Espluga, en són bon exemple.

També cal remarcar noms propis d’entitats que treballen per la llengua a la Franja: ASCUMA, Centre d'Estudis Ribagorçans, Institut d'Estudis del Baix Cinca, Casal Jaume I de Fraga, Ass. de Pares Clarió, Cellit, AC la Terreta, entre d'altres.

A remarcar que, fruit d’una iniciativa de la Plataforma per la Llengua amb el suport del Moviment Franjolí, el Casal de Fraga i L’Associació de Pares Clarió, s’ha editat unes agendes en català per a escoles i instituts de la Franja que el govern Aragonès ha vetat. Estem parlant d’un govern amb moltes cometes, “progressista”. 

Aquest fet mostra perfectament com és de complicat dur a terme qualsevol iniciativa que proposi la normalització del català a l’Aragó. 





(*) Extracte de la intervenció del coordinador del Moviment Franjolí per la Llengua, Òscar Adamuz, al debat celebrat a la UCE de Prada de Conflent el 20 d'agost de 2016: "Eix Mediterrani: camins comunicatius".

Fotos de l'acte 












Vídeo del debat (comença minut 17:20) Primera intervenció: