divendres, 2 de desembre de 2016

Dissabte 3 de desembre s'entreguen a Fraga els Premis "Josep Galan" i "Franja: cultura i territori"

L'Institut d'Estudis del Baix Cinca entregarà el proper dissabte 3 d desmbre a Fraga els XX Premis Josep Galan i el IX Premi Franja "Cultura i territori"
Els guardons premien entitats i persones que ajudin a la normalització lingüística del català a la Franja.
El Moviment Franjolí vol felicitar els guardonats: els Amics del Cine de Fraga i na Carme Alcover, ensenyant de català i tècnica lingüística del govern aragonès.



Comunicat de l'IEBC:

Us convoquem a assistir un any més a la gala anual de la nostra entitat –que enguany tindrà lloc al Castell de Fraga dissabte 3 de desembre a les 19:00–, en què tradicionalment venim atorgant el «Premi Josep Galan a la normalització cultural i lingüística», el «Premi Franja: cultura i territori» i les «Beques d’investigació Amanda Llebot».

Enguany, el Premi Galan ha recaigut en l’associació fragatina Amics del cine. Amics del cine va nàixer l’any 2013 per col·laborar amb el moviment cultural de Fraga oferint la projecció comunitària de pel·lícules davant la manca d’oferta a la ciutat. Des de llavors, els veïns de Fraga han vingut gaudint d’una programació estable de cintes d’actualitat en cicles de tardor i hivern. Sensibles a la realitat lingüística de Fraga i comarca, programen títols en castellà i en català, motiu pel qual reben aquest premi.

El Premi Franja 2015 vol premiar la trajectòria de la Carme Alcover i Pinós. Alcover és nascuda a Massalió (1952) i va exercir com a mestra de català a Fraga en els difícils primers anys d’ensenyament de la matèria en les escoles i instituts de la Franja d’Aragó. Actualment treballa com a tècnica lingüística del Govern d’Aragó i ha publicat diversos estudis sobre l’ensenyament del català a l’Aragó. També té publicats narracions i poemes en volums col·lectius. Va ser membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

La nota musical correrà en aquesta ocasió a càrrec de Pau Elias, que oferirà un original concert d’ampolles de colors. Finalment podrem degustar un aperitiu a peu dret.


Font: IEBC

dilluns, 21 de novembre de 2016

"Una rondalla sobre salabror del mar", per Joaquim Gibert




Una rondalla sobre salabror del mar

Una família noruega de pescaires passava més fam que un mestre d’escola. Els pares havien tingut 5 fills, que amb prou feines podien sostenir. La cosa es complicava més quan s’acostava Nadal i, per manca d’una llar en condicions, el fred se’ls entaforava en el moll de l’ós. A ran de les enormes dificultats familiars, el pare de família va anar a veure el seu cosí, un capità de vaixell que havia fet diners a cabassades, però garrepa i malparit, a fi i efecte que els pugués ajudar en alguna cosa. 

El cosí li encolomà, sense gaires miraments, una peülla de vaca mentre li etzibava: «I ves-te’n al diable!». El pescaire pobre, que era més bo que el pa de pessic, s’ho va prendre al peu de la lletra i, tal dit tal fet, va proposar-se de trobar en Banyetes. Entre el veïnat va preguntar si algú sabia on parava el dimoni. Un dels veïns el va adreçar cap a un bosc. Un pic s’hi va endinsar, ho va tornar a demanar a uns llenyataires, que esmolaven destrals. Aquests li van dir que justament ells eren treballadors de can Banyetes. I no van tenir cap inconvenient per assenyalar-li el camí que duia fins el casalot on residia el diable. Tanmateix, li van fer saber que mai ningú havia tornat d’una visita a cal Dimoni. Abans però, un dels llenyataires li va lliurar una vara. I li va dir que, en el moment que el diable el volgués saludar amb una encaixada de mans, li oferís la vara en lloc de la mà. Atès que la mà del protagonista corria el risc de quedar socarrimada. I que aquell primer canvi d’impressions amb en Banyetes, el rematés amb un present. El pare de família va pensar que l’obsequi podia ser la peülla de vaca. El llenyataire, que no deixava de donar-li consells, va afegir que aleshores segurament el diable li permetria algun desig. I que, quan això passés, demanés una mola de molí fariner, que és màgica. I que el dimoni sol desar a la cambra dels mals endreços.

El nostre home va seguir fil per randa les recomanacions del bon llenyataire. I certament, en Banyetes va aparèixer en un tres i no-res. Una volta un davant de l’altre, el dimoni va engaltar-li: «Qui ets?». «Un humil pescaire», li va respondre el pare dels vailets. En l’instant que el diable li va allargar la mà per saludar-lo, el pare no va dubtar a donar-li la vara protectora per evitar el contacte. I, a continuació, com a regal, la peülla, que en Banyetes no va tardar a fer-ne serradures, amb unes dents que semblaven més aviat ullals. «A mi mai ningú em fa cap present», li va deixar anar el dimoni. I, seguidament, de tan agraït, li va demanar: «Què vols? Et concediré quelcom a canvi... ». De seguida, el pescaire pobre li va dir: «vull la mola de molí si és possible». El diable va acceptar i li va aclarir que de la mola podien sortir tota mena de coses beneficioses, segons la petició encomanada. També li va dir que per tal que rodés i produís l’encàrrec sol·licitat, calia dir, en un to màgic: «mola, mol». Així com per parar-la, «aturat, en tinc prou». El diable va afegir que dir «frena, stop, alto... » no només no serviria res sinó que la mola augmentaria la seva producció.

Va tornar a casa més content que un gínjol, amb la mola carregada a l’esquena. I la va començar a fer treballar. D’allà van sortir pollastres, fruita i tota mena de queviures. La mola va anar a tot drap durant unes hores. L’endemà va passar el cosí per la casa de la família. I va quedar amb un pam de nas en contemplar l’abundància d’aliments que omplien la cuina i el rebost. Se li va ocórrer preguntar: «Que us heu menjat la peülla?» El pare de família li va contestar que, seguint els seus consells, va anar a veure el diable. I que aquest, li va concedir una mola de molí que produeix manduca i altres béns fins a l’infinit. A l’adonar-se que allò era una bicoca, el cosí li va demanar en préstec la mola. El pare no hi va tenir cap inconvenient. A més, li va comunicar que per fer-la anar era necessari pronunciar els mots màgics: «mola, mol». El cosí va tocar el dos cuita corrents traginant la mola fins el vaixell, que tenia atracat en un fiord. I de bon matí va posar rumb cap a alta mar amb la seva tripulació. Aquell matí van pescar moltíssim i per tal que el peix no es fes malbé, va demanar a la mola que fabriqués sal. «Mola, mol», va dir el cosí. I la mola de molí va començar a treure sal, que els homes del capità anaven fent servir per salar el peix que capturaven. Però la mola no s’aturava i el vaixell va començar a quedar farcit de sal per totes bandes. El cosí ambiciós desconeixia la manera que deixés de fer sal la mola. De tanta sal que anava sortint de la mola, el vaixell va acabar enfonsat enmig de les aigües i el cosí, junt amb els pescaires a les seves ordres, ofegats. Els més vells, a Escandinàvia, asseguren que la mola de molí fariner, des del fons marí, continua produint sal. I és que encara ningú l'ha aturat, fet que explica perquè l’aigua de mar és salada.

Andreu Sotorra, escriptor, ens confirma que es tracta d’un relat de l’imaginari nòrdic, que deriva d’un poema de trobadors. El folklorista Joan Amades, l’any 1953, el va difondre amb la publicació del recull “Les 100 millors rondalles populars”. El conte original ha esdevingut, en la versió modificada en català, “El molinet de sal” o “El molinet màgic”.

Diuen que qui tot ho vol, tot ho perd!

Quim Gibert, psicòleg i coautor de l’assaig Removent consciències

dissabte, 12 de novembre de 2016

Naltres, els franjolins, per José R. Noguero


Naltres, els franjolins...

Sí, Franja de Ponent, perquè la nostra llengua es el català i idiomàticament estem al Ponent del domini lingüístic. La tildació “d’Aragó” ens fa pertànyer a un lloc determinat en clau territorial. 
Hem de tindre més originalitat i reclamar allò que és nostre, ja que seria força estrany que a Saragossa, per posar un exemple, li posessin Saragossa d’Aragó, a que sona difícil d'entendre? Pos lo mateix amb el nostre territori.

En les darreres setmanes, va néixer un nou moviment juvenil a la Llitera, es diu “Purna la Llitera” que, sent un moviment aragonesista, feminista i anticapitalista, ja comença a trontollar. A Twitter van piular lo següent “Defensarem els drets d'Aragó, el reconeixement de las llengües del nostre país i la protecció del nostre patrimoni cultural i natural.”. És a dir, nomes volen reconèixer la nostra llengua, molt be, i l'espanyol? A sí, que és l’oficial de l’Estat i d’Aragó... portem 30 anys d’autonomia i pareix que estem a l’era d’en Franco, no pitjor, des de sempre. A la Franja de Ponent lo que fa falta és que s'oficialitzi el català amb les seues variants i que s’hi estudie en català per a no perdre la nostra llengua. Hem de revertir el tics substitutius que està patint la nostra llengua a la Llitera i el Baix Cinca. És necessari que anem tots al mateix barco per a defendre la nostra oficialitat.

Seguint amb "Purna la Llitera", tamé parlen de Patrimoni, i jo em torne a preguntar; el que està reclamant el president Lambán als jutjats d’Osca? Per a acabar posant-lo al monestir de Sixena? O potser al Museu diocesà de Barbastre... Però escolta, i si el volem natres? No es poden quedar a les parròquies pertanyents de la Franja? Això no, perquè fa deu anys es va fer el Museu de Barbastre i falte genero... i si potser ens lo quedem, natres els franjolins o que es quedi a Lleida, que és més legítim perquè, fins fa 20 anys, bé que pertanyíem des de fa 900 anys a la diòcesi ilerdenca, i per mor de l'Opus Dei, per donar-li protagonisme a la seua diòcesi de Barbastre i al seu Torreciutat, ens van posar allà contravenint la historia i la cultura de la nostra terra, per no fer massa ferum de catalanitat.

Drets d’Aragó, d'acord, i els nostres drets on són? On és la defensa del dret de poder ser hospitalitzats a l’Arnau de Vilanova envers de Barbastre? On és el nostre dret a ser atesos en la funció publica en la nostra llengua? On és el nostre dret d’escollir l'educació dels nostres fills en llengua pròpia? On és el nostre dret a que es mantinguin els nostres costums envers al regionalisme impostat de l’Aragó? I perquè no, on és el nostre dret de fer un Ens de les comarques catalanoparlants per a defensar aquestos drets?


Naltres desde fa quasi 5 anys defensem la nostra terra i ho seguirem fent per la nostra gent i per la nostra llengua, el Català. Seguirem, pos, fent Franja, en moviment, per la nostra Franja de Ponent.

José R. Noguero de Llano, Moviment Franjolí per la Llengua

divendres, 4 de novembre de 2016

Trobada d’entitats que treballen per promocionar i protegir les llengües no oficials a Europa

El Moviment Franjolí per la Llengua assistirà a aquesta trobada a Barcelona convidat per la Plataforma per la Llengua, en el marc de l'assemblea general de l'ELEN




Font: PxL

La Plataforma per la Llengua lidera una trobada d’entitats que treballen per promocionar i protegir les llengües no oficials a Europa


El proper dissabte, 5 de novembre, Barcelona acollirà l'Assemblea General de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (European Language Equality Network, ELEN), una associació que aplega més d'un centenar d'entitats que treballen per promocionar i protegir les llengües regionals o minoritzades.
La Plataforma per la Llengua, com a membre d'ELEN, organitza i lidera aquesta assemblea que se celebrarà a l'estadi del Futbol Club Barcelona, aprofitant que es compleixen cent anys del primer document oficial del club blaugrana escrit en llengua catalana.
Durant l'assemblea, els assistents posaran en comú les accions que fan en els seus països i traçaran estratègies perquè la Comissió Europea blindi la protecció a les llengües que no són oficials a la UE, ja que hi ha més de 50 milions de ciutadans europeus que tenen com a materna una llengua no oficial.
Aquesta jornada entra de ple dins l'estratègia de projecció internacional de la Plataforma per la Llengua. En el transcurs de la mateixa, l'ONG del català proposarà que la seva vocal, Rosa de les Neus Marco, sigui escollida vicepresidenta d'ELEN per guanyar força en aquesta entitat que representa prop d'una cinquantena de llengües històriques europees que no tenen caràcter oficial. Entre aquestes n'hi ha de grans, com el català o l'eusquera, però també d'altres que representen realitats més petites com el sard, el bretó o el còrnic.
Rosa de les Neus Marco és membre de l'executiva de la Plataforma per la Llengua, que la proposa com a vicepresidenta per la seva experiència internacional. Marco és investigadora de la UPF, domina set idiomes, té un màster en Estudis Transnacionals i ha fet diverses conferències arreu d'Europa sobre multilingüisme.
La presidenta del Parlament i el Govern escoltaran les veus europees
Dissabte, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, presidirà la inauguració de l'assemblea, donarà la benvinguda als assistents i presenciarà la taula rodona entre els eurodiputats Jill Evans i Josep Maria Terricabras. A més, representants del Govern de la Generalitat també es trobaran amb els delegats d'ELEN per conèixer la situació que viuen aquestes llengües, la majoria de les quals no tenen caràcter oficial a Europa i tenen dèficits de reconeixement.
En el transcurs del debat, es discutiran noves recomanacions per tractar el multilingüisme a Europa, s'exposaran casos de discriminacions d'algunes de les llengües i també hi haurà temps per posar sobre la taula el procés català. L'assemblea la dirigirà Davyth Hicks, secretari general d'ELEN i expert en llengües minoritàries i minoritzades i en els processos de regeneració d'aquestes. Entre els convidats, a banda dels eurodiputats, hi haurà experts com Sixto Molina del Secretariat del Consell d'Europa.
ELEN, una referència per a les llengües regionals
L'ELEN es va fundar l'any 2011 arran de la feina feta pels diferents comitès dels estats membres de la Unió Europea dins l'Oficina Europea de Llengües Minoritàries (EBLUL). La xarxa té l'objectiu de treballar per als 50 milions d'europeus que parlen llengües regionals o minoritàries (un 10% del total de la població). L'ELEN treballa actualment per a un total de 44 llengües regionals, minoritàries o amenaçades.
Les entitats que formen l'ELEN representen comunitats lingüístiques situades en diversos estats europeus. Està formada per 150 entitats amb seu en 22 estats d'Europa.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

"A la Franja es veu la llengua com a matèria de conflicte" [entrevista Natxo Sorolla_eldiario.es]






ENTREVISTA: Natxo Sorolla
El sociòleg Natxo Sorolla és autor d'una tesi sobre la situació del català a les comarques orientals d' Osca.
“Una quarta part dels alumnes catalanoparlants recorren al castellà per a comunicar-se entre ells; podria ser la fase prèvia a la decisió de desar de transmetre la llengua als seus fills”
“Es pot aconseguir que català i aragonès siguin llengües oficials d'Aragó, per si després no es prenen mesures per desenvolupar-ho, es quedarà en el terreny del simbòlic”
“Veure que metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és aquesta, la llengua que donarà més oportunitats als seus fills”





22/10/2016 – Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.






Natxo Sorolla, autor de l'estudi sobre la situació del català a La Franja.

El sociòleg Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) va presentar recentment a les jornades Cinga Fòrum, organitzades per l'Institut d’Estudis del Baix Cinca, les conclusions de la seva tesi doctoral sobre la situació sociolingüística a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, on  molts pobles han estat històricament catalanoparlants. Segons es desprèn del seu estudi, l'ús del català está en retrocés entre els joves de la zona oriental d'Osca, el que seria el pas previ a allò que es coneix com a substitució lingüística.
El pròxim 28 d'octubre Sorolla tornarà a tractar el tema a la Facultat de Filosofia i Lletres de Saragossa, dins de les jornades ‘El repte d'investigar sobre La Franja d'Aragó’, organitzades per l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i l'Área de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa.
¿Qué és la substitució lingüística?
Dins la sociolingüística, s'entén com el moment en què un grup social determinat canvia la llengua que venia emprant fins llavors i decideix substituir-la per una altra. El punt crític d'aquest procés, allò que determina que  l'ús d'una lengua és en perill, és quan els progenitors decideixen no transmetre la seva llengua als fills, sinó una altra que consideren més prestigiosa o útil. Abans d'arribar a aquest extrem hi ha fases prèvies.
¿I a quina fase es troben les comarques del Baix Cinca i La Llitera?
La realitat és que jo no estava estudiant la substitució lingüística a La Franja; amb la meva tesi cercava d'analitzar la situació sociolingüística dins un territori que ha estat històricament catalonoparlant. Però el que em vaig trobar varen ser dades que, si no alarmants, apunten el què alguns ja intuïen: que les generacions joves estan deixant d'usar la seva llengua en les relacions socials. Sóc d'una comarca més al sud, el Matarranya, i no esperaba que la situació sigués tan diferent al nord. Segons hems pogut comprovar, una quarta part dels alumnes catalanoparlants, aquells que usen el català com a llengua habitual amb els dos progenitors, recorren al castellà per a comunicar-se entre ells. Això ens indica, a manca de consolidar l'estudi, que podria ser la fase prèvia a la decisió de, en el futur, i si romanen al territori (perquè el despoblament és un altre problema d'aquestes zones), deixar de transmetre el català als fills.
Segons reculls a la tesi, els anys 90, i també entrats  als 2000, la situació era ben distinta. ¿Què ha passat per produir-se aquest canvi?
Haurem de preguntar què és allò què no havia ocorregut fins llavors. La Franja era un territori rural que històricament enviaba emigració a d'altres zones, però amb el canvi de segle s'involucra en el procés de migracions internacionals que ja no sols es dóna a grans capitals, sinó que arriba als pobles, el que altera la seva composició demogràfica. Un altre factor és la minorització de la llengua: en les generacions més grans la major part dels seus membres són catalanoparlants, és la llengua de socialització habitual, però entre els joves tenim més varietat, amb gent de fora, autòctons castellanoparlants, o fills de parelles mixtes que funcionen a la pràctica com a castellanoparlants. Suposem, perquè s'ha d'aprofundir en l'anàlisi, que aquestes progressives variacions en la societat es tradueixen en canvis lingüístics molt ràpids, que poden conduir a que el castellà esdevingui en allò que a sociolingüística es diu llengua no marcada, això és, aquella que pel seu ús no et defineix com a membre d'un grup determinat.
¿El català a La Franja està perdent prestigi social?
No podem dir que hàgim arribat a aquest punt, perquè no hem detectat que els pares deixen de transmetre el català com a llengua, estaríem encara en la fase prèvia. La qüestió del prestigi de la llengua té relació amb el procés de modernització global (augment de les migracions, l'increment de població urbana, possibilitat de canvi de classe social…), que té conseqüències sociolingüístiques clares: les llengües minoritàries perden la seva capacitat de cohesió social, mentre que les llengües més usades es fan més grans. Les qüestions de classe social han estat importants en d'altres processos de substitució, como s'ha vist a Alacant o València. A La Franja no hem treballat aquest aspecte i tinc els meus dubtes que sigui un factor influent, però sí pot tenir un cert efecte que al sistema educatiu i sanitari es funcioni de forma monolingüe. Veure com metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és la llengua que donarà més oportunitats als seus fills.
¿Quines mesures ajudarien a preservar la llengua patrimonial?
La principal és que la llengua pròpia estigués al sistema educatiu, i no només com a asignatura optativa, perquè, tot i que ho facilita, no és suficient per possibilitar l'alfabetització dels alumnes. S'ha d'incorporar la llengua pròpia com a vehicular, que no sols s'aprengui a escriure-la, sinó que també serveixi per ensenyar d'altres assignatures com  Ciències Socials o Naturals. Igual que tots els alumnes aprenen castellà, han d'aprendre català (i anglès, clar), per a que posteriorment puguin decidir lliurement quina llengua utilitzaran a la seva vida diària. No és cap solució màgica, però crec que l'Administració ha de transmetre als pares l'interès per mantenir la llengua del territori.
¿Mesures com la cartelleria i la senyalització bilingüe tenen un efecte real en el manteniment de la llengua pròpia?
Tenen la seva importància, sí, però no deixen de ser simbòliques. Les polítiques han d'anar molt més allà, ha de cercar un efecte a llarg termini. A les discusions es posa l'accent en la cooficialitat de l'aragonès i el català a Aragó, però la realitat política és que no hi ha majoria suficient per introduir aquesta qüestió, en la mesura en què fora necessari, a l'Estatut. Es pot aconseguir que siguin llengües oficials d'Aragó, però si després no hi ha mesures que ho desenvolupin amb reglaments i lleis, serà important, però es quedarà en el terreny d'allò simbòlic. Pot donar-se una situació similar al gaèlic d'Irlanda, on és la llengua oficial pero hi ha enormes dificultats perquè es mantingui. És preferible el que ocorria a La Franja, on estava estès l'ús popular del català a nivell informal, a una situació d'oficialitat en la que no existeixen parlants.
La política lingüística sempre genera grans controvèrsies…
L'any 2001 començaren les guerres per la llengua a Aragó. Fou llavors quan el PAR es distancià de la seva política tradicional de defensa de l'aragonès i el català, amb aquestes denominacions, per decidir que l'anticatalanisme i no reconèixer la llengua del seu propi territori el podia donar rèdits entre cert electorat, com de fet ocorre. Aquest viratge es tradueix en una guerra simbòlica, on es fa una Llei de Llengües, dos anys després entra un altre govern i fa una nova llei on apareix allò del LAPAO, en poc temps tornen a canviar els continguts de la llei… Tot això afecta els parlants, perquè al final entenen que la llengua és un problema, la veuen com a matèria de conflicte, i això no és positiu.
¿Quin és el camí a seguir?
S'ha de tornar al consens en política lingüística. En aquest sentit, és important el paper del PAR. Quan va governar amb el PP els anys 90, el PAR fins i tot va votar diferent que el seu soci  lleis com la de Patrimoni Cultural i defensà que l'aragonès i el català eren llengües pròpies d'Aragó i que havien de ser cooficials. El seu gir comença quan governa amb el PSOE i recorre a aquest tema per marcar distàncies.
¿Com valores les decisions de l'actual Executiu aragonès de PSOE-CHA?
Després del LAPAO, que suposava negar la pròpia existència d'una llengua sobre la qual acadèmicament no hi ha cap dubte, qualsevol pas que es donés havia de ser positiu. Insisteixo que s'ha de treballar per aconseguir que n'hi hagi continuïtat en les polítiques, que no canviïn cada cop que entra un nou executiu. Tenim l'exemple de les classes optatives de català a La Franja, que s'implantaren el 1984 amb el socialista José Bada com a conseller de Cultura. Aquestes classes s'han mantingut, fins i tot s'han ampliat, amb els governs posteriors amb independència del color i inclús de la llei del LAPAO. S'ha de separar la política lingüística d'altres conflictes, que poden donar molts rèdits en el debat a nivell estatal, però que acaben afectant la gent que viu a la frontera i esdevé un problema per al seu dia a dia.

*Traducció: Moviment Franjolí per la Llengua

dimarts, 25 d’octubre de 2016

La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat, per Joaquim Torrent




La Franja,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

   La pertinença de les terres de la Franja de Ponent a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarranya, fou important el paper exercit per població procedent  d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc  després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com  a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a  plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Mont-roig de Tastavins  i, sobretot, Calaceit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 calaceitans .

   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarranya, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles..

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una famosa enquesta, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..

 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va  fer entre Calaceit (Matarranya) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel  Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja inclosa- i a decidir el seu estatus polític. Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Catalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja de Ponent, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

  No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconscieència col·lectiva que s’ha produït a la Franja des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´única comarca oficial plenament de parla catalana és el Matarranya, i encara mutilat. I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de  fets positius i la constatació que cada vegada són més les  persones, especialment gent jove, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.


Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí per la Llengua

dijous, 13 d’octubre de 2016

"Catalunya i Aragó signen l'acord de confederació", per Marc Pons [Una Franja d'història]

Reproducció de l'article publicat a el Nacional.cat el 11/10/2016

Marc Pons

Tal dia com avui, fa 879 anys, a Barbastre (Osca) es van signar les capitulacions nupcials entre Ramon Berenguer IV -comte independent de Barcelona- i Peronella -princesa hereva del regne d'Aragó-. El barceloní tenia 23 anys i l'aragonesa tenia 1 any, i naturalment va ser compromesa pel seu pare, Ramir rei d'Aragó. Es casarien 13 anys més tard a Lleida. Aquests acords eren el resultat d'unes farragoses negociacions que es van traduir -entre altres coses- en una unió dinàstica que seria l'embrió de la Corona d'Aragó. Políticament, la confederació catalano-aragonesa.
El comtat de Barcelona exercia la tutela política i militar sobre la resta de comtats -independents del poder franc- situats sobre el territori que més endavant s'anomenaria Catalunya. Era la unitat política capdavantera i els seus comtes -Ramon Berenguer IV i els seus avantpassats- ostentaven el títol de “Prínceps”, que en aquest cas no es referia al fill del Rei -o al gendre- sinó a la condició política d'“Home Principal” entre els altres comtes, que utilitzaven aquesta fórmula com un reconeixement.  Per dir-ho d'una manera planera, la figura del germà gran en absència dels pares.
Els acords contemplaven que Aragó i Barcelona (i la futura Catalunya) compartirien la figura d'un Rei. I res més. Lleis, institucions i llengua diferenciades. Entitats independents que es relacionarien a través de la figura del monarca. La confederació. La transversalitat catalana. El sobirà utilitzaria el títol de rei d'Aragó, però la capital política seria Barcelona, i la llengua de la Cort seria la catalana. Una fórmula que va ser vigent durant 580 anys. Fins que el 1717, el primer Borbó va liquidar a sang i foc la Corona d'Aragó i va reduir els seus Estats a la categoria de simples províncies de Castella.