divendres, 14 de desembre de 2012

Crit d'alarma sobre la llengua a la Franja



Sempre s'ha dit i venut que la Franja n'era el territori catalanoparlant on es parlava més la llengua en relació amb els seus habitants, una mena d'oasi lingüístic que molts estan veient ara que no responia ben bé a la realitat, per molt que la majoria de la població franjolina hi visqués (i en gran part hi visqui) assiduament en català.
Aquesta realitat sociolingüística i aquest miratge idíl·lic han estat tombats i desmentits, i avui dia les noves condicions de vida i costums del territori sumat a la nova immigració rebuda (que s'expressa en castellà i en altres llengües), i, per suposat, amb l'agravant de la política lingüística del govern aragonès, discriminatòria i negadora de la diversitat cultural present a l'Aragó, està fent que el futur de la Franja ja no parli en la llengua pròpia sinó es reverteix aquesta tendència en la situació actual, on la diglòssia ja es fa (encara) més palesa i les noves generacions adopten el castellà com a lingua franca d'ús social. Molts són els senyals d'alarma que ens hi arriben des de moltes veus amb autoritat en la matèria que, sense cridar al catastrofisme, avisen del dramatisme de la situació de la llengua catalana a la Franja de seguir aquest procés d'aculturització i d'autoodi imperant avui dia al territori.
Ací en tenim uns quants exemples i un veritable avís per a navegants:

*Natxo Sorolla (sociolingüista franjolí): “Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el moment del punt d’inflexió”  
“L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”, conclou.

A l'article "Del txapurreau a l'aragonès oriental" s'acaba dient:  "La Franja ha superat tres dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la resta de l’Estat." 

*El president de la veïna Diputació de Lleida, Joan Reñé, alertava el passat estiu de com podia influir aquesta nova política lingüística del govern aragonès en les relacions amb els seus veïns lleidatans: "Trenca el nivell de convivència absolut i necessari que la gent de Lleida vol seguir tenint amb la gent de la Franja", forçant situacions i plantejaments "que van més del que és la realitat quotidiana dels veïns de la Franja", va explicar. Tot i el contingut de l'esborrany, Reñé s'ha mostrat confiat en què imperarà el "sentit comú" i molts dels veïns de la Franja "seguiran parlant i pensant en català", com ho han fet durant moltes generacions." L'encapçalament de la notícia deia: "El català, en perill a la Franja de ponent".

*Quim Gibert, psicòleg i membre de "Tallers per la llengua" alertava de la situació social a la Franja vers la llengua i condicionava la possibilitat "d'un futur per la Franja de Ponent" al canvi d'aquesta mentalitat imperant de la majoria de població franjolina: "L'evident retrocés lingüístic és una qüestió vista amb força indiferència. Per a la majoria de veïns de Fraga, la llengua que compta, la de debò, és el castellà, que suposadament també és nostra. A l'escola, tant abans com ara, s'inculca, amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l'extinció. No passem per alt que bona part dels habitants de la Franja són analfabets en la llengua que han popat, de la mateixa manera que també ho van ser les generacions catalanes del franquisme. Amb el panorama que hi ha, l'existent manca de consciència lingüística no és gens estrany." 

*Per últim, un estudi publicat a la UOC de l'Institut de sociolingüística catalana sobre "el català a la Franja d'Aragó", concloïa amb aquestes afirmacions: 

"La Franja D'aragó és una regió principalment rural, amb unes fronteres mal definides, que encara pateix les conseqüències del declivi demogràfic constant que ha conegut al llarg del segle XX, la qual cosa no li permet disposar, ara per ara, de prou instruments per defensar la seva llengua.
El prestigi social del castellà, unes actituds diglòssiques molt arrelades i les relacions ambígües entre lleialtat lingüística i identitat regional han portat la majoria dels habitants de la Franja ha acceptar la preponderància del castellà i a percebre la seva llengua com a un instrument de comunicació merament local i familiar.
Fins ara, el govern aragonès ha fet molt poc per corregir aquesta situació. El fet que el català no sigui oficial a l'Aragó l'exclou de molts àmbits d'ús on és present a les altres comunitats catalanoparlants de l'Estat.
La presència del català clarament insuficient en l'ensenyament i l'ús del català com a llengua vehicular del sistema escolar no permeten garantir als joves que segueixen les classes facultatives de català un nivell de competència en català que els permeti utiloitzar la seva llengua d'acord amb les necessitats de la societat actual. D'aquí que la transmissió intergeneracional del català, que fins ara semblava assegurada, corri el perill de desaparéixer."


Resumint, com podem observar en aquests quatre exemples d'entre molts, la situació de la llengua catalana a la Franja ha passat d'aquell típic "a la Franja tothom parla en català" a l'actual "els nens i els joves cada colp en parlen menys, de català". És evident que molts factors han portat fins aquí però revertir aquesta situació serà molt difícil, més ara que s'han trencat els xicotets avenços aconseguits anteriorment. Esperem que tota la catalanitat es faci seu aquest neguit, és l'única manera d'ensortir-nos, tots plegats, almenys xerrant en català.








dimecres, 24 d’octubre de 2012

Hola de nou

Hola de nou, feia temps que no escrivia astí, us dono un enllaç on es pot veure l'escenari que està ocurrint a la Franja baix el procés d'Independència de Catalunya

Numero 9 de Temps de Franja



dimecres, 3 d’octubre de 2012

La diferència entre parlar i sentir-se (català) en un pam de terra

La diferent consciència lingüístca i d'identitat a ambdós parts de la ratlla entre la Franja i Catalunya l'explica de manera molt interessant Albert Pla i Nualart:


Polititzem la llengua!

Polititzem la llengua! Polititzem la llengua! RUI MIGUEL DA COSTA NEVES SARAIVA
Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.
Perifèrica com l’aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del “pobres ignorants” i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s’agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: “The alleged eastern Aragonese is Catalan“. Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d’ull a la història i a la realitat, perquè llavors t’adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T’adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s’assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que “no s’ha de fer servir la llengua com a arma política”. L’ADN d’una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d’escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. “No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa”.
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l’statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se’n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d’assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L’estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n’estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.

Dues fotografies de Vall-de-roures i d'Arnes d'aquest estiu, molt il·lustratives:




diumenge, 16 de setembre de 2012

Tres videos sobre la Franja





Deixem tres vídeos que mostren diverses cares sobre els territoris catalanòfons de l'Aragó.

El primer (TV3) és de l'any 2008, del programa "Caçador de paraules", filmat des d'una òptica d'afinitat lingüística i màxim respecte pels localismes dialectals de la zona:

 http://www.tv3.cat/videos/322099


El segon és de l'any 2011 (Aragón TV) i va generar certa polèmica pel suport pel terme "chapurriau" que donà i per l'enfocament "simpàticament folclòric" del vídeo:

http://alacarta.aragontelevision.es/programas/bien-dicho/aguaviva-22032012-2133


El tercer i últim n'és el més recent (2012, 8TV), arran de la nova llei de llengües que imposà el govern autonòmic aragonès del PP, amb l'acientífica denominació "d'aragonès oriental" tot batejant la llengua que parlen els franjolins, toca els temes més candents i entrevista a la FACAO:

http://www.8tv.cat/8aldia/equip-reporters/la-llengua-de-la-franja/



Tres enfocaments distints d'un mateix territori i un futur molt compromès per a la llengua catalana parlada a la Franja, com reconeix el mateix alcalde de Benavarri a l'últim vídeo.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Reaccions des de la Franja i des de l'Aragó castellanòfon contra la política lingüística del govern aragonès

Algunes posicions respecte a la política lingüística del govern aragonès, i sobre l'esperpent dels noms:

Manifest de la Universitat de Saragossa


Amb data 23 de juny, els professors de l’àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa, han fet el següent manifest amb relació al projecte de Llei de Llengües que ha donat a conèixer el Govern d’Aragó (PP-PAR). El despropòsit, millor dit, la bestiesa és tan gran, que cap persona o institució, amb dos dits de front, pot romandre callada. El ridícul de la Consellera, durant l’acte de presentació del projecte var ser de tanta grandària, que fins i tot les seues mans el detectaven, en moure’s d’una manera estranya.
“El catalán pervive  en Aragón
Los profesores del área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, María Rosa Fort, Javier Giralt, María Teresa Moret, ante la presentación pública delAnteproyecto de Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón y la preocupación por su futura aplicación, manifiestan que:
1. La comunidad científica reconoce el catalán como lengua hablada en la Franja de Aragón (que abarca zonas de las comarcas de La Ribagorza, La Litera, Bajo Cinca, Bajo Aragón-Caspe, Matarraña y Bajo Aragón), la misma que se utiliza en el Principado de Andorra, en Cataluña, en la Comunidad Valenciana, en las Islas Baleares, en el Carxe, en Alguer (Italia) y en el Rosellón (Francia).
2. El catalán forma parte del patrimonio lingüístico y cultural de la Comunidad Autónoma de Aragón.
3. Las investigaciones que se han realizado hasta ahora en la Universidad de Zaragoza sobre el catalán en Aragón, ratifican que en la Franja de Aragón se habló y se habla catalán.
4. Es ilógico pretender legislar sobre una lengua sin nombre, que se presenta en el Anteproyecto de Ley con el circunloquio “lengua aragonesa hablada en el área oriental de la Comunidad Autónoma”.
5. Lamentan profundamente que el Gobierno de Aragón no dé crédito alguno al trabajo serio y riguroso desarrollado por los profesores del área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, quienes, además, siempre han colaborado y asesorado en materia lingüística a las instituciones autonómicas, comarcales y locales que así se lo han requerido.
6. Con esta nueva ley, el catalán carece del reconocimiento mínimamente exigible para su protección, promoción y difusión, y que su enseñanza es la única medida inmediata para asegurar su normalización.
 Zaragoza, 26 de junio de 2012″
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------











dilluns, 25 de juny de 2012

És molt senzill, digueu-li català

Davant de la modificació de la llei de llengües feta per l'actual govern de l'Aragó, de la qual sorgeix la denominació "d'aragonès oriental" referint-se als parlars de la Franja,  des de la nostra posició volem expressar el nostre més absolut rebuig tant pel que fa a la modificació d'aquesta llei que atorgava un mínim reconeixement de la llengua catalana en aquest territori, com per l'actitud secessionista que representa, i que ajuda a crear més confussió entre la ciutadania dels pobles franjolins i que explica a bastament les intencions negacionistes de la pluralitat lingüística a l'Aragó que defensa el seu govern, arribant al deliri de la invenció de nous termes per a denominar una llengua que va en contra de tota documentació acadèmica i de la història mateixa d'aquest poble.

Tanmateix fem constar les declaracions en contra d'aquest fet realitzades per associacions aragoneses com la CHA, la mateixa sorpresa que generà la notícia entre les files del govern estatal del PP i sobretot fem nostra la declaració conjunta que feren diverses entitats culturals de la Franja en defensa de la llengua catalana, amb el posterior suport de l'IEC.

També volem remarcar les múltiples reaccions engegades des de les xarxes socials, en forma d'articles o d'iniciatives i a les que convidem a participar i debatre. Cal recordar que per a la vigorització d'una llengua no només és important l'ús i la transmissió generacional sinó també una adequada legislació de la mateixa que afavoreixi la seva ensenyança i el seu coneixement.



Per acabar creiem tristament important avui dia referir-nos a un text essencial en la matèria, una explicació de la història de la llengua catalana a les contrades que formen la Franja. El text és extret d'ASCUMA i el reproduïm íntegrament:


2) La llengua catalana a l’Aragó

per Artur Quintana i Font
La llengua catalana que es parla a l’Aragó procedeix del llatí que van portar-hi els romans quan van arribar-hi en iniciar la conquesta d’Hispània, poc després del seu desembarcament a Empúries l’any 218 abans de Jesucrist. La toponímia ens revela que primerament el català es parlava a la Llitera i al Baix Cinca, i que més tard, en un procés que es devia cloure potser als segles IX a X, es va estendre a la Ribagorça, substituint-hi una llengua bascoide. Al Matarranya s’hi parlava una altra llengua romànica, l’anomenat posteriorment mossàrab, que al segle XI havia estat substituït per la llengua àrab. Amb l’arribada al segle XII dels conquistadors cristians a aquest territori la llengua catalana va avançar cap al sud, eliminant-hi la llengua àrab que s’hi parlava, en un procés que s’havia consumat al segle XVI, o potser abans. En el segles medievals i renaixentistes la llengua escrita de la població variava segons la diferent adscripció religiosa. Així mentre els jueus escrivien en hebreu, i menys en arameu, els musulmans ho feien en àrab clàssic i els cristians en llatí. El català no apareix en l’escriptura fins al segle XIII, i en aquesta llengua es troba documentació procedent no només de la Franja, sinó també de molts altres indrets del territori aragonès, D’anys anteriors, ara com ara, només se’n coneixen mots solts catalans —sovint topònims— dins textos escrits en llatí. Tanmateix la llengua parlada per tothom a la Franja era el català, i tan sols els musulmans van mantenir-hi fins possiblement al segle XV un cert bilingüisme àrab-català.
A finals del segle XV fou eliminada culturalment i en gran part expulsada la població jueva, i a començaments del XVII ho va ser també la musulmana. Així van desaparèixer com a llengües escrites tant l’hebreu, com l’arameu i l’àrab, mentre que el català i el llatí persistien com a tals. El castellà, que ja s’havia fet present en l’escriptura al segle XV, i en algun cas al XIV, va anar fent-s’hi més i més, fins a substituir-hi quasi del tot la llengua catalana a partir de la pèrdua del Furs l’any 1707. L’aragonès hi havia tingut només una presència molt escadussera a la Franja durant els segles XIV i XV, mentre que la del llatí s’hi anava reduint, i més especialment a partir de la primera meitat del segle XIX, si bé en l’actualitat hi segueix tenint un cert ús entre els catòlics. La llengua catalana ha continuat sent en tot moment l’única llengua parlada.
A partir de la pèrdua dels Furs i fins al segle XX la presència de la llengua catalana ha estat molt escassa en l’escrit. Ja en els primers anys d’aquell segle es publicaren alguns articles en català, però no va ser fins a l’any 1981 quan s’edità el primer llibre en aqueixa llengua d’un autor de la Franja: Històries de la mà esquerra i altres narracions de Jesús Moncada. A partir d’aqueix moment l’edició de llibres, discos i la presència del català en diaris i revistes ha anat en augment. Mentre en el passat, tret d’una abundant producció documental, bàsicament procedent del notariat, només hi ha dos autors de nom conegut —Guillem Nicolau de Maella i Llorençc Vilella de la Codonyera— i ben pocs anònims, dels segles XX i XXI el seu nombre depassa llargament la cinquantena.
Per la pèrdua dels Furs i el Decret de Nova Planta a començaments del XVIII el català va perdre el caràcter de llengua oficial que tenia des de l’Edat Mitjana a l’Aragó. Tot i que durant la Segona República el català assolí el caràcter de llengua oficial a Catalunya, no fou així a l’Aragó, i en l’anomenat Estatut de Casp ni el van esmentar. Com tampoc no ho fa l’actual Estatut, i es troba així en contradicció amb la mateixa Constitució. És per això que se l’ha qualificat de constitucionalitat dubtosa.
De l’ensenyament de la llengua catalana i de la seua presència a les escoles no en sabem detalls en el passat llunyà, si bé és indubtable que va existir, com ho prova l’abundant presència de textos en català en documentació aragonesa fins a l’abolició dels Furs. Dels darrers anys del franquisme data el renovat ensenyament del català a les escoles de la Franja, ensenyament que a partir del 1984 s’ha estès per gairebé totes les seues localitats, si bé només amb caràcter optatiu i limitant-se quasi només a l’ensenyament de la llengua.
La discriminació de la llengua catalana a l’Aragó ja es troba ben documentada al segle XVI. I de principis del XIX data la substitució del nom de la llengua catalana per xapurriau o patués —aquest darrer qualificatiu es fa servir només a l’Alta Ribagorça. El nom de català per a la llengua, que encara trobem documentat en els tots últims anys del segle XVIII, s’ha anat recuperant a partir dels darrers anys del franquisme, i això que la discriminació del català continua, i a través de la plataforma “No hablamos catalán” ha atès el paroxisme en aquests darrers anys.


Havent arribant a aquesta lamentable situació, animem a totes les associacions i entitats franjolines siguin del caire que siguin (culturals, polítiques, veïnals, etc) així com a tothom que s'estimi ofés a afrontar aquest nou atac contra la llengua, cultura i identitat dels pobles de la Franja i que tota la comunitat lingüística catalana faci seva la defensa d'aquest territori, perquè s'ha demostrat que quan ens ataquen a uns ens ataquen a tots, i parafrassejant Fuster: "o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!"


dissabte, 23 de juny de 2012

QUE S'HAN PENSAT QUE SOM ELS DE SARAGOSSA????

Que es pensen que som tontos, que no moverem un dit, s'equivoquen, ens possarem en guardia i el dia menys pensat, TREMOLARÀ SARAGOSSA!, no s'imaginen la que podem montar per la questió de la llengua, PARLEM CATALÀ, avere si l'ha quedat clar a la FACAO, No Hablamos Catalán y al Aragon Anticatalanista, i s'aprova la modificació de la Llei de Llengües, la montarem, ben montada, de moment ja tremola twitter, busqueu les paraules: #Aragonesoriental, #escatalà, #Genocidi, #franja. 

dissabte, 26 de maig de 2012

El Cinca com a frontera en la història

Si hi ha un territori fronterer per excel·lència als Països Catalans aquest és el de la Franja de Ponent, històricament enmig de dos móns culturals oposats (l'aragonès i el català), rebent influències per ambdues bandes tot i la indubtable filiació lingüística catalana del lloc. Aquesta rellevància de la posició geogràfica del territori franjolí sovint queda ben representada pel paper "separador" del riu Cinca entre els dos móns.
El següent article ens ajuda a descobrir més sobre la història de les relacions transfrontereres entre Catalunya i Aragó amb la Franja al bell mig de tot:


El Cinca com a frontera en la història



El Cinca consta ja el 839 com a límit occidental del bisbat d'Urgell. Cent anys més tard, tanmateix, establerta de manera definitiva la nova diòcesi de Ribagorça (de Pallars i Ribargorça fins a mitjan segle X), aquest límit es veié depassat en estendre's la jurisdicció dels bisbes ribagorçans a Sobrarb, de manera paral·lela al domini que hi adquiriren els comtes de Ribagorça, el qual arribà, a la fi del segle X, probablement fins a la vall de Broto. Després de la unió del comtat de Ribagorça-Sobrarb al nou regne d'Aragó (vers el 1037), la conquesta ribagorçana sota el govern autònom de l'infant Pere arribà a Graus (1083) i seguí la riba esquerra del Cinca fins a Montsó (1089) i encara fins a les portes de Fraga i de Lleida (1092-93); amb tot, la qüestió de la frontera entre Aragó i Ribagorça fou heretada per les respectives seus episcopals. Així, bé que el concili de Jaca del 1063 establí que el límit era el Cinca, des dels Pirineus fins a Vallobar, ben aviat sorgiren conflictes, tant respecte a la jurisdicció de les valls de Bielsa i de Gistau, com sobre els territoris situats entre el Cinca i l'Alcanadre, al sud de la serra d'Arbe, els quals restaren al bisbat ribagorçà en la partició del 1080. Els bisbes ribagorçans afermaren la nova frontera de l'Alcanadre gràcies a l'actitud favorable de Pere I d'Aragó, i traslladaren llur residència a Barbastre (1100), fins que el bisbe Ramon de Roda en fou violentament expulsat pel d'Osca (1116-17). Recuperats novament pel bisbe ribagorçà els territoris usurpats el 1130, aquest en fou de nou desposseït per decisió del papa Eugeni III el 1145, quatre anys abans del trasllat de la seu de Roda de Ribagorça a Lleida (1149). No tot el territori entre el Cinca i l'Alcanadre retornà a Osca, per tal com Ramon Berenguer IV, a fi d'evitar noves pertorbacions, atorgà Alquèssar i les seves sufragànies al restaurat (1048) bisbat de Tortosa. El plet, però, no s'acabà definitivament fins a la butlla d'Innocenci III del 1203, que atribuïa a Lleida les valls de Gistau i de Bielsa, i a Osca, Barbastre i els seus termes, i repartia entre ambdues seus la resta del territori entre el Cinca i l'Alcanadre, amb la qual cosa el Cinca, entre el mont Perdut i Montsó, esdevingué límit eclesiàstic entre Catalunya i Aragó fins a la creació del bisbat de Barbastre el 1571. 

Amb la unió del comtat de Barcelona i del regne d'Aragó (1137) restà indeterminat a quin dels dos estats calia atribuir les noves conquestes de Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), i no fou fins a les constitucions de pau i treva del 1173 que hom definí Catalunya com a estesa "de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes", i, a les corts de Lleida del 1214, "fins al Cinca". Tanmateix, la qüestió no es plantejà de manera definitiva sinó amb motiu del tercer testament de Jaume I; en atribuir Aragó i Catalunya a dos fills diferents, hagué d'establir llur límit, i, si bé l'establí inicialment al Segre (motiu pel qual els lleidatans juraren l'infant Alfons com a hereu d'Aragó a les corts de Daroca), a les corts de Barcelona del 1244 que havien de jurar hereu de Catalunya l'infant Pere, els catalans aconseguiren que Jaume I definís Catalunya com a compresa "de Salses al Cinca", no sense l'oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans. Aquest límit, però, es mantingué com a definitiu, i el testament del 1248 especifica que s'estenia des de la vall de Bielsa, compresa a Catalunya, fins a Mequinensa.

Les reclamacions dels aragonesos, ajudats per l'actitud dels ribagorçans, que volien deslliurar-se del pagament del bovatge, féu que Jaume II de Catalunya-Aragó declarés als aragonesos reunits a les corts de Saragossa del 1300 que Ribagorça, Sobrarb i la Llitera eren d'Aragó; per la seva banda, les corts de Barcelona del 1305 aprovaren un capítol de cort que declarava que Catalunya arribava fins al Cinca. Jaume II no aprovà aquell capítol, d'acord amb l'opinió del justícia d'Aragó, Ximèn Peres de Salanova: així pagava al justícia i a les corts aragoneses la fidelitat manifestada arran de les darreres desavinences entre el rei i la Unió aragonesa. El comtat de Ribagorça fou exclòs, aleshores, de Catalunya, i la Llitera fou partida a la clamor d'Almacelles, fins a la seva confluència amb el Cinca, riu que continuà com a límit només en el seu curs més baix (Fraga fou considerada explícitament com a catalana pel mateix Ximèn Peres de Salanova el 1311). Tanmateix, el 1322 Jaume II modificà la decisió sobre Ribagorça en donar el comtat (entre la Noguera Ribagorçana i Troncet) en feu honorat al seu fill, l'infant Pere, amb la condició que el lligam feudal es regís pels Usatges de Barcelona.

La inclusió de Fraga a Aragó tingué lloc probablement durant el regnat de Ferran II de Catalunya-Aragó. El 1642, finalment, durant la guerra dels Segadors, el comtat de Ribagorça fou de nou annexat, temporalment, a Catalunya. Les conseqüències d'aquella guerra a la Llitera feren, a més, modificar sensiblement el mapa lingüístic a causa de les destruccions de poblacions (com Binèfar) i els repoblaments posteriors amb gent de la dreta del Cinca; així, bé que el 1600 Montsó encara era considerada de llengua catalana, al segle XVIII una frontera lingüística travessava la Llitera, a l'est de Montsó i de Binèfar. Al comtat de Ribagorça, igualment, la zona de la baixa vall de l'Éssera centrada a Graus i el sector més meridional, al voltant de Fonts, d'Estada i d'Estadella, de llengua catalana encara als ss XVI i XVII i que conservava, encara a la fi del segle XIX, un parlar de transició força catalanitzat, es castellanitzà ràpidament al llarg del segle XX. Entre Vilella de Cinca i Mequinensa, en canvi, la zona lingüísticament catalana ha ultrapassat sempre el Cinca, fins al punt que el terme de Fraga arriba fins a més de 30 km a l'oest d'aquest riu. 

El Principat de Catalunya




dimecres, 9 de maig de 2012

La incòmoda situació de TV3 a la Franja

Després de l'acord de reciprocitat en matèria de mitjans del 2010 entre els governs aragonès i el català, pel qual es podia veure TV3 a la Franja i la televisió pública aragonesa a algunes comarques catalanes, el nou executiu de l'Aragó sembla que no acava de complir amb allò que signaren els seus antecessors en el càrrec, que garantia la instal·lació de diversos repetidors de senyal. Això llegim d'un article de l'Avui/El Punt:




Pacte congelat a la Franja

Catalunya i Aragó van signar fa un any i mig un acord de reciprocitat perquè TV3 es veiés a la Franja. S'ha augmentat la potència del senyal però no s'hi han posat repetidors


El govern de la Generalitat i el d'Aragó van signar el 13 d'octubre del 2010 un acord de reciprocitat per garantir que el senyal de TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es veiés a totes les poblacions de la Franja de Ponent, i al mateix temps la televisió pública aragonesa es pogués sintonitzar a les comarques occidentals i a la costa de Tarragona.
Un any i mig després, aquell acord continua vigent, però congelat. S'havien d'aixecar 34 repetidors en territori de la Franja per poder rebotar fins a tots els racons d'aquestes comarques el senyal de TV3 emès des dels emissors del Segrià, l'Alta Ribagorça i les Terres de l'Ebre en direcció a Aragó. No se n'ha aixecat cap, encara. L'acord preveia també fer una despesa de 500.000 euros en aquestes instal·lacions i altres operacions tècniques, els quals havien de ser aportats per les dues administracions, però la implantació de l'acord no ha arribat.
El que sí s'ha fet és augmentar la potència des dels emissors catalans en direcció a les comarques de la Franja. I sembla haver obtingut bon resultat. Paulí Fontova, tinent d'alcalde de Calaceit (Matarranya) i en el passat un dels activistes a favor de TV3 a la Franja, explica que d'ençà de l'acord el senyal es rep per fi correctament a tota la comarca, excepte als pobles que no són catalanoparlants, com ara Alcanyís. I el mateix passa a la Llitera, el Baix Cinca i la Ribagorça, excepte en els punts on l'orografia no ho permet. Carles Barrull, promotor de Convergència Democràtica de la Franja a la Ribagorça, explica que diversos pobles no reben el senyal correctament. El terreny no ho permet i sense repetidors no hi ha senyal.
A l'acord, s'hi va arribar perquè la implantació de la televisió digital va deixar sense senyal els pobles de la Franja de Ponent que, en la seva majoria, havien rebut fins llavors el senyal de TV3 sense problemes, orientant les antenes cap als repetidors del Montcaro o Alpicat. Amb el nou senyal digital necessitaven més potència i proximitat per a la recepció. Per trobar una solució global, el govern català va iniciar converses amb el d'Aragó, les quals van culminar l'octubre del 2010 amb la signatura de l'acord de reciprocitat.
Els dos governs van donar una gran importància a l'acord, especialment el català. Qui era llavors conseller de Cultura, el republicà Joan Manuel Tresserras, va anar a signar-lo a Lledó, al Matarranya, acompanyat pel llavors director de la CCMA, Enric Marín. Per part aragonesa, el va signar el conseller de la Presidència, el socialista Javier Velasco. Ara tots dos governs han canviat de color polític i a Aragó mana una coalició del PP i el PAR. L'acord tenia una vigència de quatre anys. De moment, fa un any i mig que està congelat.


divendres, 4 de maig de 2012

"Els nostres infants només poden estudiar l'aragonès i el català un cop la jornada lectiva s'ha acabat"

Reproduïm l'entrevista al representant d'Afers Europeus de la Chunta Aragonesista, publicada a la web de Nationalia el passat tres de maig, on parla de la situació precària de les llengües minoritàries d'Aragó i les iniciatives que proposa el partit aragonesista a les institucions europees per tal de canviar aquesta situació.

ENTREVISTA. Miguel Martínez Tomey, responsable d'Afers Europeus de la Chunta Aragonesista, diu que les institucions europees són “receptives” i que estan “preocupades pel problema lingüístic aragonès” · La CHA s'oposa a la política del PP de limitar el rol públic d'ambdues llengües als seus territoris tradicionals.


El tímid avenç que la Llei de llengües d'Aragó de 2009 havia suposat per al català (a la Franja) i l'aragonès (al Pirineu) es troba amenaçat per la voluntat del Partit Popular de deixar sense efecte algunes de les seves provisions. La Chunta Aragonesista (CHA) està duent el cas a les institucions europees. En parlem amb Miguel Martínez Tomey, responsable d'Afers Europeus de la CHA.
El govern d'Aragó (amb majoria del PP) ha anunciat la seva voluntat de modificar l'actual Llei de llengües d'Aragó (que havia estat aprovada amb el suport d'una coalició entre el PSOE i la CHA). L'esmena a la llei de ben segur que eliminarà alguns drets lingüístics que havien estat previstos per a les llengües aragonesa i catalana. Per què fa això el PP, tenint en compte que la Llei de llengües ni tan sols declarava oficials l'aragonès i el català?
La Llei de llengües d'Aragó no reconeix l'aragonès i el català com a llengües oficials. De tota manera, els continguts reals de la llei a la pràctica els donen un estatus bastant similar al de qualsevol llengua oficial a les zones del país on es parlen. L'estatus oficial, en el seu sentit més mínim, sobretot estableix obligacions per a les administracions públiques. I encara que les obligacions de la llei aragonesa només eren d'aplicació per a determinades administracions públiques, el PP encara considera que són inacceptables, i les presenta com si fossin imposades als ciutadans.
La CHA acaba de demanar al Consell d'Europa que actuï com a garant dels drets lingüístics dels parlants d'aragonès i català a Aragó, a la llum dels compromisos que Espanya havia assumit quan va signar i ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Les institucions europees han estat receptives a les demandes de la CHA?
Les institucions europees han estat molt receptives i ens han estat d'ajuda. L'abril de 2009, la CHA va organitzar una visita de representants d'ONG que treballen per les llengües aragoneses al Parlament Europeu i a la Comissió Europea. Es van trobar amb eurodiputats i amb alts funcionaris de la Comissió per explicar-los la difícil situació que les nostres llengües i els seus parlants estaven (i encara estan) passant. Fins i tot tenint en compte el marc legal limitat que hi ha per a una actuació ferma de la UE, van fer unes declaracions molt contundents sobre el tema. Els mitjans aragonesos en van fer una cobertura informativa bastant bona. És difícil dir fins a quin punt l'impacte d'això va ser decisiu, però el fet és que només uns dies després de la visita, el PSOE va anunciar que presentava una proposta de llei al Parlament aragonès que va acabar esdevenint la llei actual, amb el suport de la CHA. En la nostra darrera iniciativa davant del Parlament Europeu i del Consell d'Europa (el 28 de març d'enguany) ens van convidar a explicar el cas aragonès directament als membres de l'Intergrup Parlamentari per a les Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, i al cap del Secretariat de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la seu del Consell d'Europa a Estrasburg (cosa que està programada per al proper 24 de maig). Aquestes invitacions donen una bona idea de com n'estan de preocupades les institucions europees sobre el problema lingüístic aragonès.
La manca d'oportunitats per estudiar l'aragonès i el català és un dels principals forats negres lingüístics a l'Aragó actual. Fins a quin punt és possible trobar aquestes dues llengües com a matèries curriculars al sistema educatiu aragonès?
Malgrat l'entrada en vigor de la Llei de llengües el 2010, que estipulava la introducció gradual de l'ensenyament de les dues llengües com a matèries curriculars al setembre de 2011, ni el govern aragonès anterior ni l'actual han fet un sol pas positiu en aquesta direcció. Com a resultat, avui estem tan lluny com sempre d'aquesta possibilitat, i els nostres infants (els que tenen accés a aquesta possibilitat) només poden estudiar aquestes llengües un cop la jornada lectiva s'ha acabat, cosa que els situa en desavantatge respecte dels seus companys que no fan les assignatures de aragonès o català. L'única circumstància nova en aquest sentit és que això posa el govern aragonès en una situació d'incompliment flagrant de la llei aprovada pel parlament del seu propi país.


dimecres, 25 d’abril de 2012

Associacions de la Franja denuncien la "fragilitat" del català al territori

Les associacions de la Franja adverteixen sobre la fragilitat de la llengua catalana a la Franja i la necessitat de polítiques educatives a Aragó per a preservar-la


Les associacions culturals històriques de la Franja (Institut d’Estudis del Baix Cinca, Associació Cultural del Matarranya i Centre d’Estudis Ribagorçans) aplegades en la Iniciativa Cultural de la Franja




DECLAREM

-          Que hi ha unanimitat en la comunitat científica a reconèixer els parlars de les nostres comarques com a llengua catalana. Qualsevol dubte al respecte hauria de ser resolt amb consultes als departaments universitaris corresponents. La llengua catalana és patrimoni de les nostres comarques històriques (Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Ribagorça, Baix Aragó i Baix Aragó–Casp).
-          Que aquest patrimoni es manté amb una fragilitat excessiva i des de principis de la dècada passada ja mostra els primers símptomes de substitució lingüística en les àrees més poblades, convertint-se el castellà en llengua d’intercomunicació entre catalanoparlants en importants capes de població jove.
-           Que el manteniment de la llengua catalana com a patrimoni de les nostres comarques depèn del reconeixement de la llengua per part de les institucions, i especialment cal que l’ensenyament obligatori assegure la plena competència  lingüística del català i el castellà de tota la població a les nostres comarques. Només una política decidida per l’alfabetització en català i en castellà de la població escolar pot salvar la fragilitat amb què es conserva viu aquest patrimoni cultural en l’actualitat.
-          Els parlants del català i els de l’aragonès han de tenir els drets lingüístics asseguratsper les institucions autonòmiques, provincials, comarcals i municipals, per tal de poder desenvolupar la seua activitat en la llengua que trien.
-          Que ens preocupen profundament les declaracions fetes les darreres setmanes per part de màxims dirigents de les institucions aragoneses que qüestionen l’existència d’aquesta llengua i els drets lingüístics dels seus parlants.

EXIGIM

-          Que es reconega la llengua catalana i la llengua aragonesa en la legislació aragonesa.
-          Que s’asseguren les mesures necessàries per a la conservació de la llengua catalana i aragonesa a les comarques on és la llengua històrica.
-          Que la llengua catalana i la llengua aragonesa formen part activa de l’ensenyamentper tal que tota la població escolar conega la llengua pròpia de les seues comarques i el castellà.
-          Que es facen d’una vegada, per part de les institucions, campanyes actives d’informació  i conscienciació de la població d’Aragó del fet que el català i l’aragonès formen part irrenunciable del seu patrimoni cultural, com en forma part del de tota la humanitat.

dijous, 19 d’abril de 2012

La nova era de la Franja de Ponent (Part 1)

Els darrers anys la Franja de Ponent em aguantat per una sola raó: Perquè el president de l'Aragò era franjolí i amb ell s'ha fet moltes coses per la Franja, però companys crec que amb el govern feixista-espanyolista-saragossista que hi ha, no aguantarem...

Ja sabem la majoria de la gent franjolina que parlem Català, i que la modificació de la llei de llengües si fan cas als del PAR ens imposaran lo Aragonés Oriental, ens trauran el Català, ens trauran TV3, i mes coses de la nostra cultura.

Per això crido a la ciutadania franjolina a despertar del coma profund que sufreix la nostra terra, tenim que continuar el que van deixar fer per la comarcalització del 2002, ara toca tornar a la nostra terra, al nostre país.

es l'unica solució que hi ha perquè ens respectin, això si per evitar mes represàlies, tormarem a Catalunya però amb autogovern per mantenir la nostra dignitat.


dimecres, 18 d’abril de 2012

Els intents de restabliment de la sobirania catalana a la Franja

De i sobre la Franja es poden discutir moltes coses, des del nom que rep el territori, la llengua o els pobles que l'habiten fins l'extensió i la sobirania d'aquella porció de terra, administrativament aragonesa, culturalment catalana. Però n'hi ha un fet del tot objectiu, vist des d'una perspectiva o des d'una altra, la Franja és un espai de frontera, un indret no ben delimitat on conflueixen diferents realitats; Aragó, Catalunya, castellà, aragonès, català, el bisbat de Lleida, Barbastre-Montsó, etc., i com a tal la seva dependència (política) ha sigut i és objecte de controvèrsia entre els historiadors i els entesos de la matèria.
Tot i que la major part d'allò que anomenem Franja pertany l'Aragó des de fa segles, no deixa de ser veritat que és a partir del segle XIX (quan Espanya es divideix en províncies) la data simbòlica que oficialitza d'alguna manera la separació administrativa entre uns territoris que fins aleshores compartien molt més que la llengua.
En aquest sentit és interessant comentar un text del franjolí Joaquim Monclús de l'any 1996, on escriu sobre l'ancestral confussió entre les fronteres i els (tímids) intents des de les institucions catalanes d'incorporar la geografia franjolina dins l'espai català.Vejam doncs:

" No fa gaires dies saltava la notícia a la  premsa que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern  aragonès no en reconeixia el fet diferencial en el projecte de divisió comarcal que prepara. 
No és el primer cop en l'època moderna que s'ha plantejat la posició d'uns pobles de la Franja de Ponent, d'administració aragonesa, que es volen passar a Catalunya; però, una vegada més, aquesta notícia ha sobtat tant els catalans com els aragonesos. 
Malgrat la pressió que l'administració 
aragonesa i castellana sempre han exercit sobre aquestes terres, per tal de poder-les mantenir dins de l'Aragó, la tendència natural, així com la pura i estricta necessitat, ha fet que en certs moments de respir aquestes terres es decantessin cap a Catalunya, d’on mai no  haurien d’haver sortit. 

A la darreria del segle XII, després de les conquestes de Lleida i Tortosa –específicament parlant–, es donava per acabada la conquesta del Principat de Catalunya. En les constitucions de Pau i Treva del 1173 
hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes» i a les Corts de Lleida del 1214, «de Salses fins al Cinca». Totes les terres de l’actualment anomenada “Franja de Ponent” restaven en el Principat; però, a mitjan segle XIII, quan el rei Jaume I va voler repartir el regne entre els seus fills, l'Aragó se'n va aprofitar i va aconseguir incorporar dins els seus límits unes quantes comarques catalanes. A mitjan segle XIV van passar a l'Aragó les comarques que actualment són d'administració aragonesa de la Terra Alta i del Matarranya. Al segle següent ho va fer el Baix Cinca i part de la Llitera i, finalment, l'any I592, el comtat de la Ribagorça, que anteriorment havia estat independent; després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip I (II de Castella).

 Quan encara no havien passat cinquanta anys, tan bon punt se'n va tenir la primera oportunitat en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat es pogués unir a Catalunya. Durant la Guerra de Successió les comarques de la Franja van donar mostres suficients de voler-se unir a Catalunya, i algunes poblacions com Benavarri i Calaceit (Matarranya) ho van pagar molt car. Durant la Guerra del Francès, el 1810, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca. 

Amb la proclamació de la Mancomunitat de Catalunya, l'any 1914, es va intentar incorporar les terres de la Franja de Ponent al Principat des de les seves institucions. Així, durant les primeres dècades d'aquest segle, cada cop que Catalunya presentava alguna de les molt justes reivindicacions, la premsa de Madrid i l'aragonesa responien amb virulència i duresa. L'any 1915, arran de la concessió d'una zona franca a Barcelona, a la vora del port, la premsa aragonesa va fer una dura campanya. L'any 1918, a l'Estatut d'Autonomia, es feia esment de la possible integració a Catalunya de territoris veïns, però no hi va haver resposta. Els historiadors actuals no hi troben una resposta coherent; però si mirem els itineraris dels 
homes i els dirigents de la Mancomunitat, veurem que a partir de 1915 es recorren totes les terres de la Franja de Ponent de nord a sud. Així, segons han constatat Bosch i Gimpera, Josep Colominas, Josep Pijoan, mossèn Alcover, Josep M. Espanya etc., els trobem tant en els pobles de la Ribagorça com en els de la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya.  El dia 16 d'abril de 1916 arribava a Calaceit, procedent de Fraga, com diuen les cròniques locals, l'eminent català Josep Puig i Cadafalch, que substituí Enric Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat.

Fruit d'aquests contactes, una bona part dels dirigents polítics i culturals dels municipis de la Franja deixa el seu aragonesisme exacerbat i passa a escriure en català. Aquest va ser el cas de Santiago Vidiella, de Calaceit, que a partir del 1916 comença els seus escrits en català; de Maties Pallarès, de Pena-roja, que ho va fer a partir de 1917. Pels mateixos dies també ho feia Pere Pach i Vistuer, de Roda de Ribagorça, així com Gaspar Torrente, considerat la personalitat més important de l'aragonesisme del segle XX.

Després, amb la dictadura de Primo de Rivera, i més endavant amb la del general Franco, la tasca dels homes de la Mancomunitat es va anar apagant.

Amb la caiguda del franquisme i l'adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una enquesta [Publicada a Andalán,   núm. 1 5 2 (10-II-1978)] feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP  
consultats, tots menys un se sentien catalans. Al Torricó, l'any 1978 es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana. A Benavarri, l'any 1981, es van recollir signatures per tal d'aconseguir el mateix.

A partir dels vuitanta, durant el procés de consolidació autonomista, el concepte de Països Catalans i les reivindicacions dels pobles de la Franja a poc a poc eren anatematitzats i trets de la palestra pública. 
Amb aquestes condicions, els efectes sobre les terres de la Franja no van trigar a sentir-se i el juny de l'any 1995 cent onze parròquies de la diòcesi de Lleida eren traspassades a la diòcesi de Barbastre. Unes ja ho van fer el quatre de juny, i les altres, si Déu i els homes no hi posen remei, ho faran l'any 1999.

Mentrestant, les institucions i les autoritats del Principat s'ho miraven amb passivitat i es lamentaven que no hi podien fer res –i això de cap manera no és cert–. Però les coses canvien, i un exemple clar en són aquests vuit pobles de la Ribagorça, amb Benavarri i el seu alcalde, el senyor Jaraiz, al capdavant.

Seria bo que les institucions i les autoritats del Principat reflexionessin sobre tots aquests fets i en especial sobre l'actuació dels homes de la Mancomunitat, i que, aleshores, obressin en conseqüència. "



dijous, 12 d’abril de 2012

Fraga, català amb accent del Cinca


(Imatge de la Plaça de l'Ajuntament fragatí, amb l'estàtua de la Dona de les Faldetes al davant)


La llengua s’hi manté molt viva tot i l’escàs suport de les administracions.
Els fragatins se senten avui majoritàriament aragonesos, però mantenen una estreta relació amb Lleida


Fraga ha estat al llarg de la història a un costat o l’altre de la frontera entre Catalunya i Aragó, segons es considerés la frontera el Cinca o el riu Segre. Va ser conquerida el 1149 als musulmans juntament amb Lleida, de qui era un districte, i el rei Berenguer IV la va cedir al comptat del Pallars. L’any 1244 les Corts de Barcelona van definir Catalunya «de Salses al Cinca», però la noblesa aragonesa no ho acceptava i volia la frontera al riu Segre. Al segle XV Fraga es va incorporar de forma clara al regne d’Aragó. En canvi es va mantenir fins al 1995 dins el Bisbat de Lleida amb la resta de parròquies de la Franja de Ponent.
Pràcticament tots els habitants de Fraga coneixen i parlen el català, un català nordoccidental molt similar al de la ciutat de Lleida. Però no tots l’anomenen així. Fragatí és el nom local de la llengua, usat de vegades per amagar l’àmbit lingüístic al qual pertany, però que almenys no té el caràcter pejoratiu del  xapurriau, malnom que amb el temps molts parlants han assumit com a propi. Des de 1984 el català s’ensenya com a assignatura
optativa a les escoles.
L’Institut d’Estudis del Baix Cinca és la principal associació cultural de la ciutat i té un paper actiu en la defensa del català. En canvi l’Ajuntament, del PP, no el f a servi r ni al web ni a la documentació oficial, L’any
passat va canviar el nom de cinc carrers amb noms d’oficis en català pels noms dels cinc continents en castellà.
La frontera política no ha tallat les estretes relacions de Fraga amb Lleida. La capital del Segrià, situada a 34 quilòmetres de Fraga, és la ciutat on la majoria de fragatins van a estudiar una carrera universitària, a treballar, a fer les compres de temporada o a rebre assistència hospitalària, cosa que sovint crea discussions entre administracions sobre qui es fa càrrec de la factura. L’agricultura i la ramaderia tenen un gran pes en l’economia de Fraga, i en els darrers anys ha pesat sobre la ciutat la incògnita de Gran Scala, la fantasmal macrociutat de casinos i hotels que un grup d’homes de negocis diuen que volen impulsar a Ontinyena, a només 20 quilò metres de Fraga, i que canviaria radicalment el paisatge econòmic i social de la comarca. El
projecte no avança tot i que els promotors han gastat uns quants milers d’euros en l’opció de compra dels terrenys.


DADES
-Població. 13.341 habitants
segons el cens municipal
(2011)
-Comarca. Baix Cinca
-Situació de la llengua. La
llengua es parla molt però no
té prestigi. Segons el darrer
estudi lingüístic (2003), al
conjunt de la Franja la
llengua l’entén el 98,5% de la
població i la parla el 88,8%.
Ara bé, només el 18,2%
l’anomenen català. 43,9%
l’anomenen xapurriau i el
35,9% utilitzen el nom
fragatí o les altres
denominacions locals.
-Grups polítics. PP (8), PSOE
(7), PAR (2)
-Distàncies per carretera.
Lleida (34 km), Tarragona
(116), Barcelona (189),
Girona (272), València (302),
Perpinyà (361), Salses (376),
Guardamar (533)
-Orígens. Restes més antigues,
s. IV a.C. Musulmana a partir
del 715, conquerida per
Ramon Berenguer IV i cedida
al comtat de Pallars el 1149.


Article estret del dossier sobre els Països Catalans del setmanari Presència, dit article ha estat signat per David Marín.


Publicat per Os



dilluns, 9 d’abril de 2012

Aproximació a l'estudi geogràfic de les comarques-frontera. L'exemple del Baix Cinca

Interessant estudi comparatiu del flux i de les relacions (culturals, econòmiques, històriques, etc) entre la comarca del Baix Cinca amb la del Segrià, ambdós separades per la frontera administrativa entre l'Aragó i Catalunya. El text va ser escrit fa algun temps però manté la seva essencial vigència i ens ajuda a comprendre l'interès que pot tenir la bona interelació a banda i banda del Cinca per aprofundir en els vincles entre ciutadans d'un costat i de l'altre. El mateix article, salvant les diferències, ben bé podria ser extensiu a la relació de tota la Franja amb Catalunya.
Deixo un petit esbós i el link abaix amb l'escrit sencer, fet per la Societat Catalana de Geografia:


(...) "-La població del Baix Cinca ha mantingut sempre - i manté actualment - relacions
molt importants amb Lleida, des del punt de vista huma i. economic. El rerapaís d'aquesta
ciutat engloba sota el seu radi d'acció tota la comarca, i Lleida representa un potent pol
d'atracció per als habitants del Baix Cinca, que orienten gran part de llurs activitats comercials, culturals, sanitáries i recreatives cap a la capital catalana."

(...) "El Baix Cinca i Catalunya han passat segles amb una gran similitud de formes d'expressió oral, costums i tradicions; s'han intercanviat idees i projectes, s'han desenvolupat connexions demografiques i han existit fluxos socio-economics entre els pobles de les actuals Comunitats Autonomes, a un costat i a l'altre de la «frontera» política. Per diverses circumstancies i motius, molts catalans han arrelat a la comarca del Baix Cinca i molts baixcinquenys ho han fet a Catalunya."


(...) "EIs fluxos monetaris són nombrosos i permanents. Són molts els catalans que mantenen
forts llacos economics: compren productes agrícoles - fruita especialment - , realitzen inversions de capitals en terra i fabriques, venen maquinaria, productes químics, fertilitzants, etc. També s'han d'assenyalar les inversions recíproques que es produeixen per part de gent aragonesa d'aquesta Ribera en terres catalanes."

(...) "Venint de Lleida es veu molt clarament que és una continuació, una prolongació catalana seguint el tracat de la Carretera Nacional I I fins al curs fluvial del Cinca. Hom endevina com una frontera i un canvi des de l'oest, quan la procedencia és de Saragossa, després de creuar els plans i árids Monegres amb que empalmen els termes municipals de Torrent de Cinca, Fraga i Ballobar."

(...) "- En les publicacions de 1'Institut d'Estudis Ilerdencs s'ha realitzat una extraordinaria
tasca de connexió cultural publicant aspectes de tot tipus sobre la Ribera del Baix Cinca.
En els diferents números de la revista Ilerda alguns autors catalans han tractat temes d'Aragó
i autors aragonesos han .estudiat temes catalans."

               
*

"Aproximació a l'estudi geogràfic de les comarques-frontera. L'exemple del Baix Cinca (Osca).", per Ismael Zapater (UNED).

* (Publicació de Catalunya Visió (1968), on s'inclou les comarques franjolines com a part de Catalunya)


Publicat per Os




divendres, 6 d’abril de 2012

LLEI DE LLENGÜES D'ARAGÓ


LEY 10/2009, de 22 de diciembre, de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón.
En nombre del Rey y como Presidente de la Comunidad Autónoma de Aragón, promulgo la presente Ley, aprobada por las Cortes de Aragón y ordeno se publique en el «Boletín Oficial de Aragón» y en el «Boletín Oficial del Estado», todo ello de conformidad con lo dispuesto en el artículo 45 del Estatuto de Autonomía de Aragón.
PREÁMBULO
1. Aragón es una Comunidad Autónoma en la que junto al castellano, lengua mayoritaria y oficial en todo su territorio, se hablan en determinadas zonas otras lenguas, el aragonés y el catalán, las tres con sus modalidades lingüísticas propias de Aragón.
Estas lenguas constituyen un rico legado de nuestra Comunidad Autónoma y un hecho singular dentro del panorama de las lenguas históricas de Europa, configuradoras de una historia y cultura propias. Por ello, han de ser especialmente protegidas y fomentadas por la Administración aragonesa.
La situación en que se encuentran estas lenguas aconseja la rápida adopción de medidas que garanticen su protección y recuperación. En lo referente a la lengua aragonesa, propia de la zona norte de nuestra Comunidad, está viva y sufre una paulatina pérdida de transmisión generacional entre padres e hijos, según se desprende de los estudios sociolingüísticos realizados y de la disminución del número de hablantes de la misma. La lengua catalana, propia de la zona oriental de Aragón, con mayor número de hablantes, se mantiene viva en su uso sociofamiliar, pero no tanto en su uso formal. Ambas lenguas necesitan acciones decididas por parte del Gobierno de Aragón para prestigiarlas, dignificarlas y normalizarlas socialmente, facilitando así su protección y promoción. Hay que tener en cuenta que estas lenguas mantienen vivas variedades locales o dialectales históricas y/o territoriales, y que existe una zona de confluencia de ambas lenguas en algunos municipios.
2. Las legislaciones española y aragonesa, tras la instauración del régimen democrático, no han sido ajenas a la realidad plurilingüe de España y de Aragón.
El Título Preliminar de la Constitución de 1978 dispone en el apartado primero del artículo 3 que «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla». El apartado segundo de este mismo artículo establece que «Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos». El apartado tercero de este mismo artículo establece que «La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección».
Finalmente, el artículo 148.1.17.ª de la Constitución Española atribuye a las Comunidades Autónomas la competencia sobre el fomento de la cultura, de la investigación y, en su caso, de la enseñanza de la lengua de la Comunidad Autónoma.
La última reforma del Estatuto de Autonomía de Aragón, efectuada por Ley Orgánica 5/2007, de 20 de abril, ha establecido en su artículo 7, bajo el título de lenguas y modalidades lingüísticas propias, lo siguiente:
«1. Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón constituyen una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés y un valor social de respeto, convivencia y entendimiento.
2. Una ley de Cortes de Aragón establecerá las zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón, regulará el régimen jurídico, los derechos de utilización de los hablantes de esos territorios, promoverá la protección, recuperación, enseñanza, promoción y difusión del patrimonio lingüístico de Aragón, y favorecerá, en las zonas de utilización predominante, el uso de las lenguas propias en las relaciones de los ciudadanos con las Administraciones Públicas aragonesas.
3. Nadie podrá ser discriminado por razón de la lengua.»
Hasta la fecha, la regulación vigente en la materia está constituida por la Ley 3/1999, de 10 de marzo, de Patrimonio Cultural Aragonés, que, dando cumplimiento a lo dispuesto por el Estatuto de Autonomía en su redacción aprobada por la reforma efectuada por la Ley Orgánica 5/1996, estableció en el artículo 4 que «El aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración». La disposición final segunda de la misma Ley dispone que «Una ley de lenguas de Aragón proporcionará el marco jurídico específico para regular la cooficialidad del aragonés y del catalán, lenguas minoritarias de Aragón, así como la efectividad de los derechos de las respectivas comunidades lingüísticas, tanto en lo referente a la enseñanza de y en la lengua propia, como a la plena normalización del uso de estas dos lenguas en sus respectivos territorios».
Por otra parte, el artículo 71.4.ª del Estatuto de Autonomía de Aragón atribuye también a la Comunidad Autónoma la competencia exclusiva sobre lenguas y modalidades lingüísticas propias.
3. Respecto a la protección de estas lenguas, cabe destacar el Dictamen de 7 de abril de 1997 de las Cortes de Aragón, cuyas conclusiones plantean la igualdad del tratamiento legal del aragonés y del catalán como lenguas propias de Aragón; que ambas lenguas serán cooficiales junto a la lengua castellana en sus respectivos territorios y en los niveles en que se determine; el respeto a sus modalidades o variantes locales; su enseñanza; la reglamentación de la toponimia tradicional; el apoyo a publicaciones, manifestaciones y medios de comunicación en las lenguas minoritarias propias, y la creación de un órgano administrativo encargado de la normalización lingüística.
El Gobierno de Aragón, sensible a la importancia de la diversidad lingüística de nuestro territorio, ha venido asumiendo medidas de protección patrimonial, especialmente en los campos de la enseñanza, de la cultura y de la investigación, en un proceso de recuperación y respeto a nuestras lenguas.
4. Con la presente Ley se quiere dar cumplimiento a la obligación emanada del Estatuto de Autonomía en el reconocimiento del derecho de todos los hablantes a utilizar su lengua y modalidad lingüística propia, patrimonio común que contribuye a la construcción de una Europa basada en los principios de la democracia y la diversidad cultural.
La libertad para usar una lengua regional o minoritaria tanto en la vida privada como en la pública constituye un derecho imprescriptible, de conformidad con los principios contenidos en el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos de las Naciones Unidas, el Convenio del Consejo de Europa para la Protección de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales y la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias de 1992, ratificada por España en 2001.
Así, el Capítulo I de la presente Ley reconoce la pluralidad lingüística de Aragón y garantiza el uso por los aragoneses de las lenguas y modalidades lingüísticas propias como un legado cultural histórico que debe ser conservado.
El Capítulo II establece el procedimiento para declarar las zonas de utilización de las lenguas propias.
El Capítulo III crea y regula el Consejo Superior de las Lenguas de Aragón, concebido como un órgano consultivo de especial importancia para el desarrollo de la política lingüística en la Comunidad Autónoma.
El Capítulo IV se refiere a la autoridad lingüística de las lenguas propias de Aragón como competente para elaborar y determinar las reglas adecuadas para su uso.
El Capítulo V incide expresamente en la caracterización de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón como integrantes del patrimonio cultural aragonés y establece distintas medidas para su conservación, protección y promoción.
La enseñanza de las lenguas y modalidades lingüísticas propias, regulada en el Capítulo VI de la Ley, está presidida por los principios de voluntariedad de los padres o tutores y de obligatoriedad para la Administración educativa.
El Capítulo VII contiene varias normas relativas al uso de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón en la relación entre la Administración y los ciudadanos, limitado a las zonas de utilización histórica predominante. En este Capítulo se hace referencia también a las publicaciones oficiales, la toponimia y la antroponimia.
La Ley se completa con cinco disposiciones adicionales, relativas al plazo de constitución de la autoridad lingüística, la colaboración en la materia con otras Comunidades Autónomas e instituciones académicas, los plazos para la efectiva aplicación del contenido de la misma y los recursos necesarios para su puesta en marcha y aplicación; dos disposiciones transitorias, que establecen el procedimiento de elección y renovación de los miembros del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón y de la elección de los primeros miembros de las Academias Aragonesas de las Lenguas, respectivamente; una disposición derogatoria, y dos finales.
CAPÍTULO I
Disposiciones Generales
Artículo 1.-Objeto.
1. El objeto de la presente Ley es reconocer la pluralidad lingüística de Aragón y garantizar a los aragoneses el uso de sus lenguas y modalidades lingüísticas propias como un legado cultural histórico que debe ser conservado.
2. Es asimismo objeto de esta ley propiciar la conservación, recuperación, promoción, enseñanza y difusión de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.
Artículo 2.-Las lenguas propias de Aragón.
1. El castellano es la lengua oficial en Aragón. Todos los aragoneses tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. El aragonés y el catalán son lenguas propias originales e históricas de nuestra Comunidad Autónoma.
3. En calidad de tales, gozarán de protección y se garantizarán y favorecerán su enseñanza y el derecho de los hablantes a su uso en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas, especialmente en relación con las Administraciones Públicas.
4. El procedimiento para declarar los municipios que constituyen las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias se determina en el artículo 9 de la presente Ley, de acuerdo con criterios sociolingüísticos e históricos.
Artículo 3.-Denominación de modalidades lingüísticas.
Los ayuntamientos de las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias de Aragón podrán, mediante acuerdo adoptado con el voto favorable de la mayoría absoluta del Pleno, proponer al Consejo Superior de las Lenguas de Aragón la denominación de su modalidad lingüística, fundamentada en razones históricas, filológicas y sociolingüísticas.
Artículo 4.-Derechos lingüísticos.
1. Se reconocen a los ciudadanos y ciudadanas de Aragón los siguientes derechos lingüísticos en los supuestos establecidos por la presente Ley:
a) Conocer las lenguas propias de Aragón.
b) Usar oralmente y por escrito las lenguas propias de Aragón tanto en las relaciones privadas como en las relaciones con las Administraciones Públicas.
c) Recibir la enseñanza de las lenguas propias de Aragón.
d) Recibir, en las lenguas propias de Aragón, publicaciones y programaciones de radio, televisión y otros medios de comunicación social.
e) Usar las lenguas propias en la vida económica y social.
2. Nadie podrá ser discriminado por razón de la lengua.
3. Los poderes públicos aragoneses garantizarán el ejercicio de estos derechos, a fin de que sean efectivos y reales.
Artículo 5.-Dignificación de las lenguas propias.
Los poderes públicos arbitrarán las medidas necesarias de información, dignificación y difusión sobre las lenguas propias de Aragón, a fin de promover el correcto conocimiento de la realidad lingüística aragonesa.
Artículo 6.-Tutela administrativa y judicial.
1. Los poderes públicos aragoneses adoptarán cuantas medidas sean precisas para impedir la discriminación de ciudadanos o actividades por el hecho de emplear cualquiera de las lenguas propias de Aragón.
2. Los ciudadanos podrán dirigirse a los jueces y tribunales, de acuerdo con la legislación vigente, para ser amparados en el ejercicio de sus derechos lingüísticos reconocidos en esta Ley.
CAPÍTULO II
Zonas de utilización de las lenguas propias
Artículo 7.-Zonas de utilización de las lenguas propias.
1. En la Comunidad Autónoma de Aragón, el castellano es la lengua oficial y utilizada en todo su territorio. A los efectos de esta Ley, en la Comunidad Autónoma de Aragón existen:
a) Una zona de utilización histórica predominante del aragonés, junto al castellano, en la zona norte de la Comunidad Autónoma.
b) Una zona de utilización histórica predominante del catalán, junto al castellano, en la zona este de la Comunidad Autónoma.
c) Una zona mixta de utilización histórica de ambas lenguas propias de Aragón, junto al castellano, en la zona nororiental de la Comunidad Autónoma.
d) Una zona de uso exclusivo del castellano con modalidades y variedades locales.
2. Asimismo, se establecerán zonas o localidades de transición-recepción que incluirán aquellas localidades próximas que, por su capitalidad respecto de los municipios integrados en las zonas de utilización histórica, sean receptoras de ciudadanos aragoneses con una lengua propia distinta del castellano. Las administraciones de la zona o localidad de transición-recepción cumplirán con lo establecido para las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias de Aragón en los supuestos previstos en la presente Ley, del modo que se establezca en el desarrollo reglamentario, especialmente en educación.
Artículo 8.-Zonas de utilización histórica predominante.
1. A los efectos de la presente Ley, se entiende por zonas de utilización histórica predominante aquellas en las que son o han sido usados sistemas lingüísticos, de alcance local o comarcal, con rasgos de carácter predominante del aragonés o del catalán.
2. Específicamente, se entienden como zonas de utilización histórica predominante las enunciadas en los apartados a), b) y c) del punto primero del artículo anterior.
Artículo 9.-Declaración de las zonas de utilización de las lenguas propias.
El Gobierno de Aragón, previo informe del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón, declarará las zonas y municipios a que se refiere el artículo 7.
CAPÍTULO III
Consejo Superior de las Lenguas de Aragón
Artículo 10.-Constitución.
Se crea el Consejo Superior de las Lenguas de Aragón, como órgano colegiado consultivo adscrito al Departamento del Gobierno de Aragón competente en política lingüística y dotado de autonomía orgánica y funcional, con el fin de garantizar su objetividad e independencia.
Artículo 11.-Funciones.
Corresponderán al Consejo Superior de las Lenguas de Aragón las siguientes funciones:
a) Proponer a los órganos competentes de la Administración de la Comunidad Autónoma líneas de actuación en el marco de la política lingüística del Gobierno de Aragón.
b) Proponer la adopción de las medidas adecuadas para garantizar la protección del patrimonio lingüístico aragonés y el uso de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón conforme a lo previsto en esta Ley y en los reglamentos de desarrollo.
c) Efectuar el seguimiento de los planes y programas en materia lingüística que se desarrollen en la Comunidad Autónoma, así como de las líneas de actuación que se determinen.
d) Emitir informes por iniciativa propia o a solicitud de los órganos de la Administración Pública de la Comunidad Autónoma en asuntos relacionados con la política lingüística.
e) Efectuar propuestas a las Administraciones Públicas aragonesas sobre actuaciones de fomento y garantía del uso, enseñanza y conocimiento de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón conforme a lo previsto en esta Ley.
f) Emitir informe previo a la declaración de las zonas y municipios de utilización de las lenguas propias, conforme a lo previsto en el artículo 9 de la presente Ley.
g) Ser oído previamente al establecimiento de los topónimos en la Comunidad Autónoma de Aragón.
h) Informar las actuaciones que corresponda adoptar, en consonancia con la presente Ley, en los municipios pertenecientes a la zona mixta de utilización histórica de las lenguas y modalidades lingüísticas propias.
i) Cualquier otra que se le atribuya en la presente Ley.
Artículo 12.-Normas de funcionamiento y organización.
El Consejo Superior de las Lenguas de Aragón elaborará sus normas de funcionamiento y organización interna, que serán aprobadas por el Gobierno de Aragón previo debate en la Comisión correspondiente de las Cortes de Aragón.
Artículo 13.-Composición.
1. El Consejo Superior de las Lenguas de Aragón estará formado por quince miembros, que deberán ser designados entre filólogos, juristas, sociólogos, destacadas personalidades de las letras, la enseñanza o la investigación lingüística o de los ámbitos social o cultural de la Comunidad aragonesa.
2. Serán nombrados por el Presidente de Aragón a propuesta de las Cortes de Aragón, del Gobierno de Aragón y de la Universidad de Zaragoza, correspondiendo a cada una de estas instituciones efectuar la propuesta de cinco miembros.
3. Los miembros del Consejo serán designados por un período de seis años y se renovarán por terceras partes cada dos.
Artículo 14.-Cese.
1. Son causas de cese de los miembros del Consejo las siguientes:
a) Transcurso del plazo de nombramiento.
b) Inhabilitación declarada por resolución judicial firme.
c) Renuncia aceptada por el Presidente del Consejo.
d) Declaración de fallecimiento o incapacidad.
2. Las vacantes producidas serán cubiertas a propuesta de la institución que efectuó el nombramiento de aquella persona en quien concurra la causa de cese y, en su caso, por el tiempo de mandato que le restase.
CAPÍTULO IV
La autoridad lingüística
de las lenguas propias de Aragón
Artículo 15.-Las Academias de las lenguas aragonesas.
1. Se crean la Academia de la Lengua Aragonesa y la Academia Aragonesa del Catalán como instituciones científicas oficiales que constituyen la autoridad lingüística del aragonés y del catalán en Aragón, respectivamente.
2. Corresponde a las Academias de las lenguas aragonesas:
a) Establecer las normas referidas al uso correcto de la correspondiente lengua propia en Aragón.
b) Asesorar a los poderes públicos e instituciones sobre temas relacionados con el uso correcto de la correspondiente lengua propia y con su promoción social.
3. Las Academias de las lenguas aragonesas estarán integradas por filólogos, personalidades de las letras, de la enseñanza, de la comunicación y/o de la investigación de reputada solvencia en el ámbito de esta Ley.
4. El Gobierno de Aragón aprobará los estatutos de cada una de las Academias de las lenguas aragonesas en los que se fijará su composición, organización y funcionamiento.
Artículo 16.-Norma lingüística de las lenguas propias de Aragón.
1. Cuando, de conformidad con lo establecido en esta Ley, las instituciones públicas deban utilizar una lengua propia de Aragón, estarán obligadas a utilizar la norma lingüística que corresponda a la declaración de uso histórico efectuada para el territorio correspondiente.
2. Corresponde a las instituciones científicas reconocidas para cada una de las lenguas elaborar y determinar en su caso las normas lingüísticas del aragonés y del catalán, sin perjuicio del respeto a las peculiaridades de las lenguas propias de Aragón.
3. No obstante lo previsto en los párrafos anteriores, las instituciones públicas podrán hacer uso de las modalidades locales cuando las circunstancias lo requieran, siempre haciendo un correcto uso ortográfico.
CAPÍTULO V
Patrimonio Lingüístico Aragonés
Artículo 17.-Conservación del Patrimonio Lingüístico Aragonés.
1. Las instituciones públicas aragonesas adoptarán medidas para garantizar la conservación de los bienes del Patrimonio Lingüístico Aragonés en cualquiera de las lenguas que lo integran.
2. Constituyen el Patrimonio Lingüístico Aragonés todos los bienes materiales e inmateriales de relevancia lingüística relacionados con la historia y la cultura de las lenguas y modalidades lingüísticas propias en Aragón.
3. Los elementos integrantes del Patrimonio Lingüístico Aragonés pueden estar situados en las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias, en el resto del territorio de la Comunidad Autónoma o fuera de éste.
4. Corresponde al Departamento del Gobierno de Aragón competente en política lingüística garantizar la protección del Patrimonio Lingüístico Aragonés y coordinar las acciones de las corporaciones locales en esta materia, sin perjuicio de las competencias reconocidas en la legislación reguladora del Patrimonio Cultural Aragonés.
Artículo 18.-Bienes materiales del Patrimonio Lingüístico Aragonés.
1. Los documentos, impresos, publicaciones, soportes digitales y demás bienes materiales integrantes del patrimonio bibliográfico y documental aragonés que tengan a la vez consideración de Patrimonio Lingüístico Aragonés se regirán por lo dispuesto específicamente por esta Ley y por la legislación reguladora del Patrimonio Cultural Aragonés.
2. Para la salvaguarda de este patrimonio lingüístico, la Administración de la Comunidad Autónoma promoverá su recuperación, investigación, registro en soportes permanentes, descripción y difusión.
Artículo 19.-Bienes inmateriales del Patrimonio Lingüístico Aragonés.
Los usos, costumbres, creaciones, comportamientos y demás bienes inmateriales integrantes del Patrimonio Lingüístico Aragonés serán salvaguardados mediante la investigación, la documentación científica y la recogida exhaustiva de los mismos en soportes materiales que garanticen su transmisión a las generaciones futuras y su difusión cultural.
Artículo 20.-Promoción cultural de las lenguas propias.
En la promoción de la lengua como vehículo de cultura y, en particular, en lo relativo a bibliotecas, videotecas, centros culturales, museos, archivos, academias, teatros y cines, así como trabajos literarios y producción cinematográfica, expresión cultural popular, festivales, industrias culturales y nuevas tecnologías, corresponde a las Administraciones Públicas aragonesas, especialmente en las zonas de utilización histórica predominante de lenguas propias y en las zonas de transición-recepción:
a) Fomentar la expresión y las iniciativas en las lenguas y modalidades lingüísticas propias y favorecer el acceso a las obras producidas en estas lenguas.
b) Favorecer el acceso en las lenguas propias a las obras producidas en otras lenguas, ayudando y desarrollando las actividades de traducción, doblaje, postsincronización y subtitulado.
c) Favorecer el acceso en otras lenguas a las obras producidas en las lenguas propias de Aragón, ayudando y desarrollando las actividades de traducción, doblaje, postsincronización y subtitulado.
d) Favorecer la realización de actividades culturales relacionadas con la promoción de las lenguas propias de Aragón.
e) Velar para que los organismos encargados de organizar o apoyar diversas formas de actividades culturales integren de manera adecuada el conocimiento y la práctica de las lenguas propias en las actividades cuya iniciativa dependa de los mismos o a las que presten su apoyo.
f) Favorecer la dotación de los organismos encargados de organizar o apoyar actividades culturales con un personal que domine las lenguas propias.
g) Favorecer la participación directa, en lo que se refiere a los servicios y a los programas de actividades culturales, de representantes de hablantes de las lenguas propias.
h) Apoyar a las entidades encargadas de recoger, investigar, archivar, catalogar, recibir en depósito y exponer o publicar las obras producidas en las lenguas y modalidades lingüísticas propias, así como fomentar su creación cuando no existan tales entidades o no puedan prestarse dichos servicios.
i) Promover y financiar servicios de traducción y de investigación terminológica con vistas, en especial, a mantener y desarrollar en cada lengua propia una terminología administrativa, mercantil, económica, social, científico-tecnológica o jurídica apropiadas.
j) Cooperar con asociaciones e instituciones mediante la firma de convenios o el establecimiento de líneas de subvención.
k) Facilitar y promover el conocimiento de las lenguas propias fuera de las zonas de utilización histórica predominante en función de la demanda e interés social que exista.
Artículo 21.-Vida económica y social.
En lo que se refiere a las actividades económicas y sociales, las Administraciones Públicas aragonesas, en el ámbito de sus respectivas competencias y en el marco de lo dispuesto en la presente Ley, procurarán:
a) Evitar disposiciones que prohíban o limiten, sin razones justificables, el empleo de lenguas propias en los documentos relativos a la vida económica o social.
b) Evitar la inserción, en los reglamentos internos de las empresas y en los documentos privados, de cláusulas que excluyan o limiten el uso de lenguas propias, al menos, entre los hablantes de la misma lengua.
c) Prevenir las prácticas encaminadas a desalentar el empleo de lenguas propias dentro de las actividades económicas o sociales.
d) Fomentar, por otros medios distintos de los contemplados en los apartados anteriores, el empleo de lenguas propias de Aragón.
CAPÍTULO VI
Enseñanza de las lenguas propias
Artículo 22.-De la enseñanza de las lenguas propias.
1. Se garantiza el derecho a la enseñanza de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón en las zonas de uso histórico predominante, cuyo aprendizaje será voluntario. El Gobierno de Aragón, a través del Departamento competente en educación, garantizará este derecho mediante una oferta adecuada en los centros educativos.
2. El anterior derecho también se garantizará en las zonas de transición-recepción y en las localidades en las que haya centros educativos de referencia para el alumnado procedente de municipios de las zonas de utilización histórica predominante de lenguas propias.
3. Sin perjuicio de lo previsto en los apartados anteriores, el Gobierno de Aragón tomará medidas para asegurar en todo el territorio de la Comunidad Autónoma la enseñanza de la historia y la cultura de las que son expresión las lenguas propias de Aragón.
Artículo 23.-Uso curricular.
1. En las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias se garantizará que su enseñanza, junto al castellano, se establezca en todos los niveles y etapas como materia integrante del currículo. Los contenidos de la materia de lengua propia tendrán en cuenta las modalidades y variedades locales.
2 El Gobierno de Aragón impulsará la edición de materiales didácticos para ser utilizados en las asignaturas de lenguas propias en los centros educativos de Aragón.
Artículo 24.-Estudios superiores y universitarios.
En la Universidad y centros de estudios superiores de Aragón, se fomentará el conocimiento de las lenguas propias, así como la especialización del profesorado y la adopción de las medidas necesarias para la incorporación efectiva de las especialidades de Filología catalana y Filología aragonesa.
Artículo 25.-Educación permanente.
El Gobierno de Aragón fomentará cursos de enseñanza para adultos o de educación permanente sobre las lenguas propias de Aragón, principalmente en las zonas de utilización histórica predominante.
Artículo 26.-Profesorado.
1. Se garantizará la adecuada formación inicial y permanente, así como la capacitación del profesorado necesario para la enseñanza de las lenguas propias. Para el acceso a las plazas destinadas a su enseñanza se acreditará, de la forma que reglamentariamente se establezca, el conocimiento de las mismas, teniendo en cuenta las modalidades lingüísticas locales.
2. Los profesores serán capacitados progresivamente en el conocimiento de las lenguas propias de forma voluntaria y gradual.
3. El profesorado de las lenguas propias estará sometido al mismo régimen jurídico que el profesorado de las restantes materias del currículo.
CAPÍTULO VII
Uso de las lenguas propias en las instituciones y
Administraciones aragonesas
Artículo 27.-Relaciones de los ciudadanos con las Administraciones Públicas.
1. Todos los ciudadanos tienen derecho a expresarse de forma oral y escrita en castellano y/o en las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, en sus respectivas zonas de utilización predominante, de acuerdo con lo previsto en la presente Ley.
2. En los procedimientos administrativos tramitados por la Administración de la Comunidad Autónoma y por las Administraciones Locales, así como por los organismos y entidades que dependan de las mismas, se garantizará, en el ámbito de las zonas de utilización histórica predominante, el ejercicio del derecho enunciado en el párrafo anterior, de acuerdo con lo previsto en la presente Ley y en sus disposiciones de desarrollo.
3. En los supuestos del apartado anterior, los interesados podrán dirigirse en lengua propia a los órganos de las Administraciones aragonesas. Los órganos competentes para la tramitación procederán a la traducción a lengua castellana, a través de los correspondientes órganos oficiales de traducción, y la comunicarán al interesado. Asimismo, las comunicaciones que deban efectuarse a estos interesados se realizarán en castellano y en la lengua que les es propia.
4. Las antedichas Administraciones Públicas procurarán los medios necesarios para facilitar las comunicaciones orales de los ciudadanos en las lenguas propias en las respectivas zonas de utilización histórica predominante.
5. A los efectos previstos en los apartados anteriores, las Administraciones Públicas pondrán a disposición de la población formularios y textos administrativos de uso frecuente en las lenguas propias de Aragón o en versiones bilingües.
Artículo 28.-Publicaciones oficiales.
1. Las disposiciones, resoluciones y acuerdos de los órganos institucionales de la Comunidad Autónoma podrán publicarse en las lenguas propias mediante edición separada del «Boletín Oficial de Aragón» cuando así lo acuerde el órgano autor de tales disposiciones o acuerdos. En todo caso, las disposiciones, resoluciones y acuerdos publicados en las lenguas propias de Aragón también deberán publicarse en lengua castellana.
2. Las disposiciones de desarrollo de la presente Ley deberán ser publicadas en las lenguas propias de Aragón, una vez establecida la norma lingüística correspondiente.
Artículo 29.-Las Cortes de Aragón.
1. La regulación del uso de las lenguas propias de Aragón en las actuaciones interna y externa de las Cortes de Aragón será establecida en su Reglamento.
2. Cualquier persona podrá dirigirse por escrito a las Cortes de Aragón en cualquiera de las lenguas propias de Aragón. Las Cortes de Aragón se dirigirán a la persona interesada en la lengua usada por la misma y en castellano.
Artículo 30.-El Justicia de Aragón.
1. El Justicia de Aragón, en el ejercicio de sus competencias, velará por la protección de los derechos lingüísticos reconocidos en esta Ley y por el cumplimiento de sus disposiciones por los poderes públicos.
2. Cualquier ciudadano podrá dirigirse por escrito al Justicia de Aragón en cualquiera de las lenguas propias de Aragón y será respondido en esa lengua y en castellano.
3. El Justicia de Aragón podrá emitir escritos, informes y cualesquiera documentos en las lenguas propias de Aragón, que también constarán en castellano.
Artículo 31.-Entidades locales.
1. En las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias, los debates de los órganos de las entidades locales se podrán realizar en la respectiva lengua propia, sin perjuicio de la utilización del castellano.
2. Las actas, acuerdos y otros documentos oficiales de las corporaciones locales incluidas en las zonas referidas en el apartado anterior se redactarán en castellano y en la respectiva lengua propia.
Artículo 32.-Instrumentos notariales.
Los instrumentos notariales podrán redactarse en cualquiera de las lenguas propias o modalidades lingüísticas de Aragón en los supuestos y con las condiciones previstas en la legislación civil aplicable.
Artículo 33.-Toponimia.
1. En las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias, la denominación oficial de los topónimos será única, la tradicionalmente usada en el territorio, sin perjuicio de lo que establezca la legislación aragonesa de Administración Local, tanto en relación a los municipios como a las comarcas.
2. Corresponde al Departamento del Gobierno de Aragón competente en política lingüística, oído el Consejo Superior de las Lenguas de Aragón y la respectiva autoridad lingüística, determinar los topónimos de la Comunidad Autónoma, así como los nombres oficiales de los territorios, los núcleos de población y las vías interurbanas.
3. Las vías urbanas contarán con una denominación única, cuya determinación corresponde a los municipios.
Artículo 34.-Antroponimia.
1. Se reconoce el derecho al uso de las lenguas propias de Aragón en los nombres y apellidos, que podrán ser inscritos en el Registro Civil en las mismas.
2. Cualquier persona, desde que cumpla los catorce años, podrá solicitar, sin necesidad de asistencia, la sustitución de su nombre propio o de sus apellidos por su equivalente onomástico en cualquiera de las lenguas propias de Aragón.
Artículo 35.-Medios de comunicación.
Respetando los principios de independencia y de autonomía de los medios de comunicación, las Administraciones Públicas adoptarán las medidas adecuadas a fin de alcanzar los siguientes objetivos:
a) Promover la emisión en las radios y televisiones públicas de programas en las lenguas propias de Aragón de manera regular.
b) Fomentar la producción y la difusión de obras de audición y audiovisión en las lenguas propias.
c) Fomentar la publicación de artículos de prensa en las lenguas propias de manera regular.
d) Ampliar las medidas existentes de asistencia financiera a las producciones audiovisuales en lenguas propias.
e) Apoyar la formación de periodistas y demás personal para los medios de comunicación que empleen las lenguas propias.
f) Velar para que los intereses de los hablantes de lenguas propias estén representados o sean tomados en consideración en el marco de las estructuras que se puedan crear, de conformidad con la ley, con el objeto de garantizar la libertad y la pluralidad de los medios de comunicación.
Artículo 36.-Iniciativa social.
La iniciativa social en lo relativo a la investigación, difusión, enseñanza y dignificación de las lenguas propias de Aragón será especialmente tenida en cuenta por las Administraciones Públicas, tanto al diseñar la política lingüística de la Comunidad Autónoma como mediante el fomento y apoyo de las actividades realizadas por las entidades sociales. Las Administraciones Públicas fomentarán la suscripción de convenios de colaboración estables con tales entidades.
Disposición adicional primera.-Política de cooperación.
El Gobierno de Aragón podrá suscribir convenios o acuerdos de colaboración con aquellas instituciones, administraciones o entidades que puedan contribuir al cumplimiento de los fines previstos en esta Ley.
Disposición adicional segunda.-Academias.
El Gobierno de Aragón aprobará los estatutos de las Academias de las lenguas en el plazo de ocho meses desde la entrada en vigor de la presente Ley y las mismas se constituirán en los tres meses siguientes.
Disposición adicional tercera.-Gradualidad en la aplicación de la Ley.
1. Las disposiciones sobre el uso de las lenguas propias de Aragón referidas a las instituciones aragonesas, Administración de la Comunidad Autónoma de Aragón, Administraciones Locales y entidades dependientes de ellas deberán aplicarse en el plazo máximo de tres años desde la entrada en vigor de la presente Ley.
2. La enseñanza de las lenguas propias de Aragón, en los términos previstos en la presente Ley, iniciará su gradual implantación antes del comienzo del curso 2011-2012.
Disposición adicional cuarta.-Consignaciones económicas.
El Gobierno de Aragón consignará las partidas presupuestarias necesarias y suficientes para la puesta en marcha de la presente Ley.
Disposición adicional quinta.-Órgano administrativo.
El Gobierno de Aragón se dotará, en el plazo máximo de seis meses desde la entrada en vigor de la presente Ley, de un órgano administrativo adecuado para la aplicación de las previsiones contenidas en la presente Ley y, en particular, para el seguimiento de las enseñanzas de las lenguas propias.
Dicho órgano contará con personal técnico especializado con dominio y conocimientos de las lenguas propias de Aragón.
Disposición transitoria primera.-Constitución y renovación de los miembros del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón.
1. En el plazo de tres meses desde la entrada en vigor de esta Ley se constituirá el Consejo Superior de las Lenguas de Aragón.
2. La primera renovación del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón que se constituya tras la entrada en vigor de la presente Ley se producirá por terceras partes de sus miembros cada dos años dentro del período inicial de seis años para el que sean nombrados, correspondiendo a las instituciones que propusieron su nombramiento establecer el orden de dicha renovación de entre los propuestos por cada una conforme al siguiente reparto:
a) La primera renovación afectará a dos de los miembros propuestos por las Cortes de Aragón, uno por el Gobierno de Aragón y dos por la Universidad de Zaragoza.
b) La segunda renovación afectará a dos de los miembros propuestos por las Cortes de Aragón, uno por el Gobierno de Aragón y dos por la Universidad de Zaragoza.
c) La tercera renovación afectará a uno de los miembros propuestos por las Cortes de Aragón, tres por el Gobierno de Aragón y uno por la Universidad de Zaragoza.
Disposición transitoria segunda.-Designación de los primeros integrantes de las academias.
Los primeros integrantes de la Academia de la Lengua Aragonesa y de la Academia Aragonesa del Catalán serán nombrados por el Gobierno de Aragón a propuesta del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón.
Disposición derogatoria única.-Queda derogada la disposición final segunda de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés, así como cuantas disposiciones de igual o inferior rango se opongan a lo previsto en la presente Ley.
Disposición final primera.-Habilitación al Gobierno de Aragón.
Se faculta al Gobierno de Aragón para dictar cuantas disposiciones sean precisas para el desarrollo y ejecución de la presente Ley.
Disposición final segunda.-Entrada en vigor.
Esta Ley entrará en vigor en el plazo de un mes desde su publicación en el Boletín Oficial de Aragón.
Así lo dispongo a los efectos del artículo 9.1 de la Constitución y los correspondientes del Estatuto de Autonomía de Aragón.
Zaragoza, 22 de diciembre de 2009.
El Presidente del Gobierno de Aragón, MARCELINO IGLESIAS RICOU