dissabte, 26 de maig de 2012

El Cinca com a frontera en la història

Si hi ha un territori fronterer per excel·lència als Països Catalans aquest és el de la Franja de Ponent, històricament enmig de dos móns culturals oposats (l'aragonès i el català), rebent influències per ambdues bandes tot i la indubtable filiació lingüística catalana del lloc. Aquesta rellevància de la posició geogràfica del territori franjolí sovint queda ben representada pel paper "separador" del riu Cinca entre els dos móns.
El següent article ens ajuda a descobrir més sobre la història de les relacions transfrontereres entre Catalunya i Aragó amb la Franja al bell mig de tot:


El Cinca com a frontera en la història



El Cinca consta ja el 839 com a límit occidental del bisbat d'Urgell. Cent anys més tard, tanmateix, establerta de manera definitiva la nova diòcesi de Ribagorça (de Pallars i Ribargorça fins a mitjan segle X), aquest límit es veié depassat en estendre's la jurisdicció dels bisbes ribagorçans a Sobrarb, de manera paral·lela al domini que hi adquiriren els comtes de Ribagorça, el qual arribà, a la fi del segle X, probablement fins a la vall de Broto. Després de la unió del comtat de Ribagorça-Sobrarb al nou regne d'Aragó (vers el 1037), la conquesta ribagorçana sota el govern autònom de l'infant Pere arribà a Graus (1083) i seguí la riba esquerra del Cinca fins a Montsó (1089) i encara fins a les portes de Fraga i de Lleida (1092-93); amb tot, la qüestió de la frontera entre Aragó i Ribagorça fou heretada per les respectives seus episcopals. Així, bé que el concili de Jaca del 1063 establí que el límit era el Cinca, des dels Pirineus fins a Vallobar, ben aviat sorgiren conflictes, tant respecte a la jurisdicció de les valls de Bielsa i de Gistau, com sobre els territoris situats entre el Cinca i l'Alcanadre, al sud de la serra d'Arbe, els quals restaren al bisbat ribagorçà en la partició del 1080. Els bisbes ribagorçans afermaren la nova frontera de l'Alcanadre gràcies a l'actitud favorable de Pere I d'Aragó, i traslladaren llur residència a Barbastre (1100), fins que el bisbe Ramon de Roda en fou violentament expulsat pel d'Osca (1116-17). Recuperats novament pel bisbe ribagorçà els territoris usurpats el 1130, aquest en fou de nou desposseït per decisió del papa Eugeni III el 1145, quatre anys abans del trasllat de la seu de Roda de Ribagorça a Lleida (1149). No tot el territori entre el Cinca i l'Alcanadre retornà a Osca, per tal com Ramon Berenguer IV, a fi d'evitar noves pertorbacions, atorgà Alquèssar i les seves sufragànies al restaurat (1048) bisbat de Tortosa. El plet, però, no s'acabà definitivament fins a la butlla d'Innocenci III del 1203, que atribuïa a Lleida les valls de Gistau i de Bielsa, i a Osca, Barbastre i els seus termes, i repartia entre ambdues seus la resta del territori entre el Cinca i l'Alcanadre, amb la qual cosa el Cinca, entre el mont Perdut i Montsó, esdevingué límit eclesiàstic entre Catalunya i Aragó fins a la creació del bisbat de Barbastre el 1571. 

Amb la unió del comtat de Barcelona i del regne d'Aragó (1137) restà indeterminat a quin dels dos estats calia atribuir les noves conquestes de Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), i no fou fins a les constitucions de pau i treva del 1173 que hom definí Catalunya com a estesa "de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes", i, a les corts de Lleida del 1214, "fins al Cinca". Tanmateix, la qüestió no es plantejà de manera definitiva sinó amb motiu del tercer testament de Jaume I; en atribuir Aragó i Catalunya a dos fills diferents, hagué d'establir llur límit, i, si bé l'establí inicialment al Segre (motiu pel qual els lleidatans juraren l'infant Alfons com a hereu d'Aragó a les corts de Daroca), a les corts de Barcelona del 1244 que havien de jurar hereu de Catalunya l'infant Pere, els catalans aconseguiren que Jaume I definís Catalunya com a compresa "de Salses al Cinca", no sense l'oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans. Aquest límit, però, es mantingué com a definitiu, i el testament del 1248 especifica que s'estenia des de la vall de Bielsa, compresa a Catalunya, fins a Mequinensa.

Les reclamacions dels aragonesos, ajudats per l'actitud dels ribagorçans, que volien deslliurar-se del pagament del bovatge, féu que Jaume II de Catalunya-Aragó declarés als aragonesos reunits a les corts de Saragossa del 1300 que Ribagorça, Sobrarb i la Llitera eren d'Aragó; per la seva banda, les corts de Barcelona del 1305 aprovaren un capítol de cort que declarava que Catalunya arribava fins al Cinca. Jaume II no aprovà aquell capítol, d'acord amb l'opinió del justícia d'Aragó, Ximèn Peres de Salanova: així pagava al justícia i a les corts aragoneses la fidelitat manifestada arran de les darreres desavinences entre el rei i la Unió aragonesa. El comtat de Ribagorça fou exclòs, aleshores, de Catalunya, i la Llitera fou partida a la clamor d'Almacelles, fins a la seva confluència amb el Cinca, riu que continuà com a límit només en el seu curs més baix (Fraga fou considerada explícitament com a catalana pel mateix Ximèn Peres de Salanova el 1311). Tanmateix, el 1322 Jaume II modificà la decisió sobre Ribagorça en donar el comtat (entre la Noguera Ribagorçana i Troncet) en feu honorat al seu fill, l'infant Pere, amb la condició que el lligam feudal es regís pels Usatges de Barcelona.

La inclusió de Fraga a Aragó tingué lloc probablement durant el regnat de Ferran II de Catalunya-Aragó. El 1642, finalment, durant la guerra dels Segadors, el comtat de Ribagorça fou de nou annexat, temporalment, a Catalunya. Les conseqüències d'aquella guerra a la Llitera feren, a més, modificar sensiblement el mapa lingüístic a causa de les destruccions de poblacions (com Binèfar) i els repoblaments posteriors amb gent de la dreta del Cinca; així, bé que el 1600 Montsó encara era considerada de llengua catalana, al segle XVIII una frontera lingüística travessava la Llitera, a l'est de Montsó i de Binèfar. Al comtat de Ribagorça, igualment, la zona de la baixa vall de l'Éssera centrada a Graus i el sector més meridional, al voltant de Fonts, d'Estada i d'Estadella, de llengua catalana encara als ss XVI i XVII i que conservava, encara a la fi del segle XIX, un parlar de transició força catalanitzat, es castellanitzà ràpidament al llarg del segle XX. Entre Vilella de Cinca i Mequinensa, en canvi, la zona lingüísticament catalana ha ultrapassat sempre el Cinca, fins al punt que el terme de Fraga arriba fins a més de 30 km a l'oest d'aquest riu. 

El Principat de Catalunya




dimecres, 9 de maig de 2012

La incòmoda situació de TV3 a la Franja

Després de l'acord de reciprocitat en matèria de mitjans del 2010 entre els governs aragonès i el català, pel qual es podia veure TV3 a la Franja i la televisió pública aragonesa a algunes comarques catalanes, el nou executiu de l'Aragó sembla que no acava de complir amb allò que signaren els seus antecessors en el càrrec, que garantia la instal·lació de diversos repetidors de senyal. Això llegim d'un article de l'Avui/El Punt:




Pacte congelat a la Franja

Catalunya i Aragó van signar fa un any i mig un acord de reciprocitat perquè TV3 es veiés a la Franja. S'ha augmentat la potència del senyal però no s'hi han posat repetidors


El govern de la Generalitat i el d'Aragó van signar el 13 d'octubre del 2010 un acord de reciprocitat per garantir que el senyal de TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es veiés a totes les poblacions de la Franja de Ponent, i al mateix temps la televisió pública aragonesa es pogués sintonitzar a les comarques occidentals i a la costa de Tarragona.
Un any i mig després, aquell acord continua vigent, però congelat. S'havien d'aixecar 34 repetidors en territori de la Franja per poder rebotar fins a tots els racons d'aquestes comarques el senyal de TV3 emès des dels emissors del Segrià, l'Alta Ribagorça i les Terres de l'Ebre en direcció a Aragó. No se n'ha aixecat cap, encara. L'acord preveia també fer una despesa de 500.000 euros en aquestes instal·lacions i altres operacions tècniques, els quals havien de ser aportats per les dues administracions, però la implantació de l'acord no ha arribat.
El que sí s'ha fet és augmentar la potència des dels emissors catalans en direcció a les comarques de la Franja. I sembla haver obtingut bon resultat. Paulí Fontova, tinent d'alcalde de Calaceit (Matarranya) i en el passat un dels activistes a favor de TV3 a la Franja, explica que d'ençà de l'acord el senyal es rep per fi correctament a tota la comarca, excepte als pobles que no són catalanoparlants, com ara Alcanyís. I el mateix passa a la Llitera, el Baix Cinca i la Ribagorça, excepte en els punts on l'orografia no ho permet. Carles Barrull, promotor de Convergència Democràtica de la Franja a la Ribagorça, explica que diversos pobles no reben el senyal correctament. El terreny no ho permet i sense repetidors no hi ha senyal.
A l'acord, s'hi va arribar perquè la implantació de la televisió digital va deixar sense senyal els pobles de la Franja de Ponent que, en la seva majoria, havien rebut fins llavors el senyal de TV3 sense problemes, orientant les antenes cap als repetidors del Montcaro o Alpicat. Amb el nou senyal digital necessitaven més potència i proximitat per a la recepció. Per trobar una solució global, el govern català va iniciar converses amb el d'Aragó, les quals van culminar l'octubre del 2010 amb la signatura de l'acord de reciprocitat.
Els dos governs van donar una gran importància a l'acord, especialment el català. Qui era llavors conseller de Cultura, el republicà Joan Manuel Tresserras, va anar a signar-lo a Lledó, al Matarranya, acompanyat pel llavors director de la CCMA, Enric Marín. Per part aragonesa, el va signar el conseller de la Presidència, el socialista Javier Velasco. Ara tots dos governs han canviat de color polític i a Aragó mana una coalició del PP i el PAR. L'acord tenia una vigència de quatre anys. De moment, fa un any i mig que està congelat.


divendres, 4 de maig de 2012

"Els nostres infants només poden estudiar l'aragonès i el català un cop la jornada lectiva s'ha acabat"

Reproduïm l'entrevista al representant d'Afers Europeus de la Chunta Aragonesista, publicada a la web de Nationalia el passat tres de maig, on parla de la situació precària de les llengües minoritàries d'Aragó i les iniciatives que proposa el partit aragonesista a les institucions europees per tal de canviar aquesta situació.

ENTREVISTA. Miguel Martínez Tomey, responsable d'Afers Europeus de la Chunta Aragonesista, diu que les institucions europees són “receptives” i que estan “preocupades pel problema lingüístic aragonès” · La CHA s'oposa a la política del PP de limitar el rol públic d'ambdues llengües als seus territoris tradicionals.


El tímid avenç que la Llei de llengües d'Aragó de 2009 havia suposat per al català (a la Franja) i l'aragonès (al Pirineu) es troba amenaçat per la voluntat del Partit Popular de deixar sense efecte algunes de les seves provisions. La Chunta Aragonesista (CHA) està duent el cas a les institucions europees. En parlem amb Miguel Martínez Tomey, responsable d'Afers Europeus de la CHA.
El govern d'Aragó (amb majoria del PP) ha anunciat la seva voluntat de modificar l'actual Llei de llengües d'Aragó (que havia estat aprovada amb el suport d'una coalició entre el PSOE i la CHA). L'esmena a la llei de ben segur que eliminarà alguns drets lingüístics que havien estat previstos per a les llengües aragonesa i catalana. Per què fa això el PP, tenint en compte que la Llei de llengües ni tan sols declarava oficials l'aragonès i el català?
La Llei de llengües d'Aragó no reconeix l'aragonès i el català com a llengües oficials. De tota manera, els continguts reals de la llei a la pràctica els donen un estatus bastant similar al de qualsevol llengua oficial a les zones del país on es parlen. L'estatus oficial, en el seu sentit més mínim, sobretot estableix obligacions per a les administracions públiques. I encara que les obligacions de la llei aragonesa només eren d'aplicació per a determinades administracions públiques, el PP encara considera que són inacceptables, i les presenta com si fossin imposades als ciutadans.
La CHA acaba de demanar al Consell d'Europa que actuï com a garant dels drets lingüístics dels parlants d'aragonès i català a Aragó, a la llum dels compromisos que Espanya havia assumit quan va signar i ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Les institucions europees han estat receptives a les demandes de la CHA?
Les institucions europees han estat molt receptives i ens han estat d'ajuda. L'abril de 2009, la CHA va organitzar una visita de representants d'ONG que treballen per les llengües aragoneses al Parlament Europeu i a la Comissió Europea. Es van trobar amb eurodiputats i amb alts funcionaris de la Comissió per explicar-los la difícil situació que les nostres llengües i els seus parlants estaven (i encara estan) passant. Fins i tot tenint en compte el marc legal limitat que hi ha per a una actuació ferma de la UE, van fer unes declaracions molt contundents sobre el tema. Els mitjans aragonesos en van fer una cobertura informativa bastant bona. És difícil dir fins a quin punt l'impacte d'això va ser decisiu, però el fet és que només uns dies després de la visita, el PSOE va anunciar que presentava una proposta de llei al Parlament aragonès que va acabar esdevenint la llei actual, amb el suport de la CHA. En la nostra darrera iniciativa davant del Parlament Europeu i del Consell d'Europa (el 28 de març d'enguany) ens van convidar a explicar el cas aragonès directament als membres de l'Intergrup Parlamentari per a les Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, i al cap del Secretariat de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la seu del Consell d'Europa a Estrasburg (cosa que està programada per al proper 24 de maig). Aquestes invitacions donen una bona idea de com n'estan de preocupades les institucions europees sobre el problema lingüístic aragonès.
La manca d'oportunitats per estudiar l'aragonès i el català és un dels principals forats negres lingüístics a l'Aragó actual. Fins a quin punt és possible trobar aquestes dues llengües com a matèries curriculars al sistema educatiu aragonès?
Malgrat l'entrada en vigor de la Llei de llengües el 2010, que estipulava la introducció gradual de l'ensenyament de les dues llengües com a matèries curriculars al setembre de 2011, ni el govern aragonès anterior ni l'actual han fet un sol pas positiu en aquesta direcció. Com a resultat, avui estem tan lluny com sempre d'aquesta possibilitat, i els nostres infants (els que tenen accés a aquesta possibilitat) només poden estudiar aquestes llengües un cop la jornada lectiva s'ha acabat, cosa que els situa en desavantatge respecte dels seus companys que no fan les assignatures de aragonès o català. L'única circumstància nova en aquest sentit és que això posa el govern aragonès en una situació d'incompliment flagrant de la llei aprovada pel parlament del seu propi país.