dilluns, 25 de juny de 2012

És molt senzill, digueu-li català

Davant de la modificació de la llei de llengües feta per l'actual govern de l'Aragó, de la qual sorgeix la denominació "d'aragonès oriental" referint-se als parlars de la Franja,  des de la nostra posició volem expressar el nostre més absolut rebuig tant pel que fa a la modificació d'aquesta llei que atorgava un mínim reconeixement de la llengua catalana en aquest territori, com per l'actitud secessionista que representa, i que ajuda a crear més confussió entre la ciutadania dels pobles franjolins i que explica a bastament les intencions negacionistes de la pluralitat lingüística a l'Aragó que defensa el seu govern, arribant al deliri de la invenció de nous termes per a denominar una llengua que va en contra de tota documentació acadèmica i de la història mateixa d'aquest poble.

Tanmateix fem constar les declaracions en contra d'aquest fet realitzades per associacions aragoneses com la CHA, la mateixa sorpresa que generà la notícia entre les files del govern estatal del PP i sobretot fem nostra la declaració conjunta que feren diverses entitats culturals de la Franja en defensa de la llengua catalana, amb el posterior suport de l'IEC.

També volem remarcar les múltiples reaccions engegades des de les xarxes socials, en forma d'articles o d'iniciatives i a les que convidem a participar i debatre. Cal recordar que per a la vigorització d'una llengua no només és important l'ús i la transmissió generacional sinó també una adequada legislació de la mateixa que afavoreixi la seva ensenyança i el seu coneixement.



Per acabar creiem tristament important avui dia referir-nos a un text essencial en la matèria, una explicació de la història de la llengua catalana a les contrades que formen la Franja. El text és extret d'ASCUMA i el reproduïm íntegrament:


2) La llengua catalana a l’Aragó

per Artur Quintana i Font
La llengua catalana que es parla a l’Aragó procedeix del llatí que van portar-hi els romans quan van arribar-hi en iniciar la conquesta d’Hispània, poc després del seu desembarcament a Empúries l’any 218 abans de Jesucrist. La toponímia ens revela que primerament el català es parlava a la Llitera i al Baix Cinca, i que més tard, en un procés que es devia cloure potser als segles IX a X, es va estendre a la Ribagorça, substituint-hi una llengua bascoide. Al Matarranya s’hi parlava una altra llengua romànica, l’anomenat posteriorment mossàrab, que al segle XI havia estat substituït per la llengua àrab. Amb l’arribada al segle XII dels conquistadors cristians a aquest territori la llengua catalana va avançar cap al sud, eliminant-hi la llengua àrab que s’hi parlava, en un procés que s’havia consumat al segle XVI, o potser abans. En el segles medievals i renaixentistes la llengua escrita de la població variava segons la diferent adscripció religiosa. Així mentre els jueus escrivien en hebreu, i menys en arameu, els musulmans ho feien en àrab clàssic i els cristians en llatí. El català no apareix en l’escriptura fins al segle XIII, i en aquesta llengua es troba documentació procedent no només de la Franja, sinó també de molts altres indrets del territori aragonès, D’anys anteriors, ara com ara, només se’n coneixen mots solts catalans —sovint topònims— dins textos escrits en llatí. Tanmateix la llengua parlada per tothom a la Franja era el català, i tan sols els musulmans van mantenir-hi fins possiblement al segle XV un cert bilingüisme àrab-català.
A finals del segle XV fou eliminada culturalment i en gran part expulsada la població jueva, i a començaments del XVII ho va ser també la musulmana. Així van desaparèixer com a llengües escrites tant l’hebreu, com l’arameu i l’àrab, mentre que el català i el llatí persistien com a tals. El castellà, que ja s’havia fet present en l’escriptura al segle XV, i en algun cas al XIV, va anar fent-s’hi més i més, fins a substituir-hi quasi del tot la llengua catalana a partir de la pèrdua del Furs l’any 1707. L’aragonès hi havia tingut només una presència molt escadussera a la Franja durant els segles XIV i XV, mentre que la del llatí s’hi anava reduint, i més especialment a partir de la primera meitat del segle XIX, si bé en l’actualitat hi segueix tenint un cert ús entre els catòlics. La llengua catalana ha continuat sent en tot moment l’única llengua parlada.
A partir de la pèrdua dels Furs i fins al segle XX la presència de la llengua catalana ha estat molt escassa en l’escrit. Ja en els primers anys d’aquell segle es publicaren alguns articles en català, però no va ser fins a l’any 1981 quan s’edità el primer llibre en aqueixa llengua d’un autor de la Franja: Històries de la mà esquerra i altres narracions de Jesús Moncada. A partir d’aqueix moment l’edició de llibres, discos i la presència del català en diaris i revistes ha anat en augment. Mentre en el passat, tret d’una abundant producció documental, bàsicament procedent del notariat, només hi ha dos autors de nom conegut —Guillem Nicolau de Maella i Llorençc Vilella de la Codonyera— i ben pocs anònims, dels segles XX i XXI el seu nombre depassa llargament la cinquantena.
Per la pèrdua dels Furs i el Decret de Nova Planta a començaments del XVIII el català va perdre el caràcter de llengua oficial que tenia des de l’Edat Mitjana a l’Aragó. Tot i que durant la Segona República el català assolí el caràcter de llengua oficial a Catalunya, no fou així a l’Aragó, i en l’anomenat Estatut de Casp ni el van esmentar. Com tampoc no ho fa l’actual Estatut, i es troba així en contradicció amb la mateixa Constitució. És per això que se l’ha qualificat de constitucionalitat dubtosa.
De l’ensenyament de la llengua catalana i de la seua presència a les escoles no en sabem detalls en el passat llunyà, si bé és indubtable que va existir, com ho prova l’abundant presència de textos en català en documentació aragonesa fins a l’abolició dels Furs. Dels darrers anys del franquisme data el renovat ensenyament del català a les escoles de la Franja, ensenyament que a partir del 1984 s’ha estès per gairebé totes les seues localitats, si bé només amb caràcter optatiu i limitant-se quasi només a l’ensenyament de la llengua.
La discriminació de la llengua catalana a l’Aragó ja es troba ben documentada al segle XVI. I de principis del XIX data la substitució del nom de la llengua catalana per xapurriau o patués —aquest darrer qualificatiu es fa servir només a l’Alta Ribagorça. El nom de català per a la llengua, que encara trobem documentat en els tots últims anys del segle XVIII, s’ha anat recuperant a partir dels darrers anys del franquisme, i això que la discriminació del català continua, i a través de la plataforma “No hablamos catalán” ha atès el paroxisme en aquests darrers anys.


Havent arribant a aquesta lamentable situació, animem a totes les associacions i entitats franjolines siguin del caire que siguin (culturals, polítiques, veïnals, etc) així com a tothom que s'estimi ofés a afrontar aquest nou atac contra la llengua, cultura i identitat dels pobles de la Franja i que tota la comunitat lingüística catalana faci seva la defensa d'aquest territori, perquè s'ha demostrat que quan ens ataquen a uns ens ataquen a tots, i parafrassejant Fuster: "o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada