dilluns, 31 d’agost de 2015

NOUS CURSOS DE CATALÀ A ARAGÓ A LES ESCOLES OFICIALS D’IDIOMES



ESTUDIAR CATALÀ A ARAGÓ A PARTIR DELS 14 ANYS

A LES ESCOLES OFICIALS D’IDIOMES


(Informació de CLARIÓ)







De l’1 a l’11 de setembre està obert el termini de preinscripció

a les Escoles Oficials d’Idiomes d’Aragó

Com a novetat per al curs 2015-16 s’oferta

nivell C1 a Alcanyís i 2n de Nivell Intermedi a Fraga!!!



Trobareu una àmplia oferta de qualitat per a aprendre català o millorar el vostre nivell i obtenir un títol oficial:



-A ALCANYÍS: Nivell Intermedi, Avançat i C1 www.eoialcaniz.com

-A SARAGOSSA: Nivell Bàsic, Intermedi i Avançat www.eoiflc.org

-A MONZÓ: Nivell Bàsic, Intermedi i Avançat www.catedu.es/eoiignacioluzan

-A FRAGA: Nivell Bàsic i Intermedi www.catedu.es/eoiignacioluzan



S’hi podeu inscriure a partir dels 14 anys. Per a accedir directament a nivells superiors es pot realitzar una prova de nivell al juny, presentar títols que convalidin o fer una prova de classificació extraordinària al setembre-octubre en les escoles on estigui contemplat.



La preinscripció és on-line amb un breu formulari que trobareu al web de cada escola i els alumnes admessos han de confirmar la matrícula i realitzar el pagament

dilluns, 24 d’agost de 2015

Matarranya: paisatges, fronteres, llengua i la "porca fortuna", per Òscar Adamuz

Vall-de-roures
Passats uns dies estiuencs entre les comarques veïnes i frontereres de la Terra Alta i el Matarranya, o sigui entre Catalunya i la Franja, a l'Aragó, em queden algunes impressions d'aquesta estada de pocs dies en els que no crec treure grans certeses i sí, en canvi, molts motius per a la reflexió, molts d'ells contradictoris.

Començo visitant Calaceit, el seu casc històric amb els diversos carrerons que conflueixen a la plaça major del poble, un poble amb encant ple de cases senyorials i torres-capella, molt característic dels pobles matarranyencs i una bonica façana de l'església. Després de creuar la vila i veure una balconada guarnida amb motiu de la llegenda de Sant Jordi i el drac, al costat de la seu de l'ASCUMA, arribo a un parc infantil, on un parell d'homes fregant els quaranta comencen una conversa sobre el català. Dedueixo que un és del poble i l'altre un turista de Barcelona. Hi paro orella: "Som de la Franja", "aquí la llengua està molt mesclada", "abans li deien el chapurriau i ara el lapao, però és el mateix que el català", "la culpa és dels que han polititzat la llengua". No puc estar-m'hi de ficar cullerada i proposo que el català sigui emprat a l'escola, per ajudar a la normalització de la llengua i a la dignitat dels seus parlants. Sembla que hi estan d'acord, amb matisos. No puc quedar-m'hi més estona i marxo. Són festes majors i els carrers estan guarnits de banderes quatribarrades i espanyoles.
A la tarda travesso "la frontera" cap a Arnes envoltat d'un paisatge amanit d'oliveres, una frontera administrativa que, em pareix, no desfà l'harmonia del paisatge ni la continuïtat lingüística, però sí sembla que els referents culturals i identitaris, com veurem més endavant.

A Queretes m'espera un inesperat i molt bonic centre històric del poble, molt recomenable. A les terrasses dels bars les converses són en la llengua pròpia del lloc. Llegeixo un cartell informatiu pegat a una paret que faran una caminada nocturna de 10Km en uns dies. El cartell, és clar, és escrit en castellà, com gairebé tots els que em trobaré en els diversos pobles.

Arriba un plat fort, Vall-de-roures, segurament el poble més famòs i un dels més bonics del Matarranya, i on trobo una oficina d'informació turística del consell comarcal, just enfront d'una paret amb una pintada: "Yo parlo chapurriau". Aquí també estan de festes majors i es nota, sobretot perquè hi ha una tongada de mossos del poble que porten moltes hores de festa, segurament sense dormir, per a "deler" de la gent que passegem pels carrers, que anem acompanyats d'una "banda sonora" de franc. Els càntics populars són en català; juguen a una mena de joc cantant nombres (imagino que qui guanya es fot un fort xarrup d'aigua amb misteri): "tres!, sis!, dos!!, ararararara, lalalalalala, arararara..." i un que em va cridar l'atenció: "Porca fortunaaa...lalalalalala...porca fortunaaa...lalalalala..." i així fins a on vulgueu. Segurament per a un visitant català aquestes cantarelles de la jovenalla li provoquen simpatia, precisament perquè són en català...però després hi tornarem...
Pugem al castell que corona el poble i el visitem. Ens atenen en català, tot i que tota la informació és en castellà. Val la pena endinsar-s'hi i veure'l. Amb l'entrada teniu accès a l'església i el museu, també. Pels carrers trobem, com a la resta de pobles, cartells en bilingüe castellà-català d'aquells monuments destacats. Està prou bé, tot i que en detectem uns quants on la versió catalana està tota guixada.
Cartell a Vall-de-roures

Segueixo visitant el poble i vaig a cercar la llibreria Serret, a l'avinguda hispanitat 21, on vull comprar l'última obra de Joaquim Montclús: "La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics". Tinc la mala sort que l'obra és esgotada. La llibreria és petita però està atapeïda de llibres de tota mena.  Li comprem un conte al xiquet. Mentre pago m'atén el llibreter Octavio Serret, i encetem una breu conversa on em presento com administrador del Moviment Franjolí per la Llengua i ell em reconeix (havíem intercanviat alguns e-mails). Mentre fa la seva feina amb esquisida professionalitat m'explica una sèrie d'actes literaris preparats per les properes setmanes, tant al Matarranya com al nou espai que han obert a Barcelona. La poca estona que hi vaig ser, a la llibreria Serret, adherida a les publicacions de la Generalitat de Catalunya, em semblà un obigat punt de pas cultural de la comarca. Ens acomiadem.

Llibreria Serret, a Vall-de-roures



A la tarda fem una estada curta a Horta de Sant Joan, a Catalunya, on passegem pels seus carrers estrets i enfilats, on a l'ajuntament es pot veure un mural pintat a la façana dedicat a Fernando VII, jurant-li fidelitat. Un visitant allà present exclama: "Como vean esto los independentistas le pegan fuego!". Res més lluny de la realitat, benauradament, penso dins el meu cap, fugint de polèmiques estèrils.
A l'entorn de la vila es pot gaudir d'un paisatge muntanyenc encissador, un paisatge que inspirà a Picasso.
Els Ports des d'Horta de Sant Joan
 Tornant a la Franja, visito el poble de la Freixneda, amb un conjunt arquitectònic molt digne de veure'l. Cases, places porxades, un ajuntament renaixentista i un tresor amagat: una part alta amb un parell de visites recomenades: Les runes d'un castell de l'orde de Calatrava i l'ermita de Santa Bàrbara, a més de l'esgésia enfilada a dalt del poble i unes vistes fantàstiques. A la Freixneda dinem i ens atenen en català, tot i que tot està escrit en castellà, com és costum.
Haviem estat aquí feia tres anys, també hi eren en festes, i em sobta de veure que enguany les quatribarrades (sense escut aragonès) guanyen per golejada a les "rojigualdes", quan fa tres anys era totalment a l'inrevès.
Ajuntament de la Freixneda
 Em pregunto si al maig va canviar el color polític del consistori... efectivament, així va ser, però per sorpresa meva, ara l'Alcalde és del PAR, partit regionalista de caire anticatalà, amb coalició amb el PSOE. Sorpresa mig mig, sobretot perquè les senyeres que guarneixen els carrers no porten l'escut aragonès, i perquè el PAR amaga, darrere el seu regionalisme, un espanyolisme aberrant i no em quadra amb la poca presència de la "bandera nacional". La cosa anirà per barris, penso, ja que crec recordar que al Matarranya el PAR respecta prou el català. Me n'alegro d'aquest canvi en l'imaginari simbòlic. Le aparacences enganyen, doncs... la realitat és més complexa, i a la Franja més.

Mentrestant a Arnes (tornem a saltar la frontera), el personal de l'establiment on estem aquests dies, tot i parlar el català, fan les seves activitats en castellà preferentment. També em sobta la situació, tenint en compte que la clientela és catalanoparlant en un tant per cent prou elevat, i veient el suposat aire cassolà, "de la terra", de l'establiment hoteler. (Ai Catalunya! dolça pàtria del meu cor...). Que ningú idealitzi la situació de la llengua al Principat! el camí és llarg.

La setmana s'està acabant, no tinc prou temps per visitar tots els pobles que em pensava, tant franjolins com catalans: Mont-roig, Ràfels, Fòrnols, Torredarques, Miravet, Batea, etc., però sí que fem camí cap a Pena-roja de Tastavins. Carrers empinats, balconades de fusta, cases estranyament altes, senders que condueixen a rutes per la natura, un museu de dinosaures,...L'estada, novament, és curta. Dinem a l'entrada del poble, on ens atenen en castellà. La majoria de les converses són, però, en la llengua pròpia de la Franja. A l'església un cartell anuncia un agermanament amb el poble valencià de Vallibona. Clar, aquí, al sud del Matarranya, estem a tocar del País Valencià a la demarcació de Castelló.


Casa de Desideri Lombarte a Pena-roja de Tastavins
 Penso en creuar aquesta altra frontera entre pobles catalanoparlants i fer cap a Herbers (a sis km de Pena-roja), però novament se'm frustrà la idea. Veiem per fora la casa on residí l'escriptor Desideri Lombarte. Ja és tard, i després de passejar pesl carrers pena-rogins hem de tornar a l'altra banda de l'Algars.

La setmana s'acaba i l'hem aprofitada força. Una zona recomenable, plena de bellesa natural, patrimoni cultural i encara no massa explotada turísticament. Un territori amb moltes franges, on s'ajunten tres territoris històricament units, com són l'Aragó, Catalunya i el País Valencià. Ja ho va dir l'historiador Jacinto Bonales en una entrevista al Moviment Franjolí per la Llengua: "Les franges són riquesa en lo cultural i, per tant, són perilloses". Molta raó. Aquí la gent, allunyada dels grans centres de poder autonòmics i estatals, segueix confraternitzant sense aparent problema. Un bany de normalitat en una comunitat anormalitzada.

Però, per acabar, tornant de nou als mossos alegres de Vall-de-roures, aquells joves dels simpàtics cants en català ara creuaven el pont medieval i s'enfilaven cap a la Ronda de la Hispanitat (per cert, això de la toponimia dels carrers... recordo que a un carrer maquíssim que s'enfilava amunt hi havia un antic cartell que deia "pujada a ca'l Forner" o quelcom així ,amb una placa nova al capdamunt que identificava el carrer com a "Calle Oviedo". Déu n'hi do...), Aquells xiquets, ara ja encara més "entonats", entonaven ara cridant en llengua castellana càntics un xic més agressius i despectius: "No nos engañan Catalunya es España" i "Xiquet, cabrón, españa es tu nación!".
Uff, curiòs, vist amb ulls catalans, aquells nois que despertaven simpatia per les seves cantarelles festives en català enmig d'un ambient força espanyolitzat, ara es despatxaven ben agust contra una possible identitat nacional catalana diferent de l'espanyola. Això de les franges és complicat, vaig pensar. Millor observem i reflexionem, tot acabant amb una frase abans escoltada:  "Porca Fortuna!!"
I fins la propera...


Òscar Adamuz, Administrador Moviment Franjolí per la Llengua

divendres, 14 d’agost de 2015

Tres lectures recomenades amb temàtica de la Franja












LICANTROPIA
, de Carles Terès (Edicions de 1984, 2013)



Carles Terès Bellès (Barcelona, 2 d'octubre de 1962) és un dissenyador gràfic, columnista i escriptor.

Descendent de pares franjolins emigrats a Barcelona, va créixer al barri de la Verneda/Sant Martí de Provençals. Des de 1993 viu entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís(Baix Aragó).

És membre actiu de l'Associació Cultural del Matarranya, de la qual n'ha estat secretari. Escriu la columna l'Esmolet a la revista Temps de Franja, de la qual n'és també el coordinador. Forma part del col·lectiu Viles i gents que, des del 1995, publica setmanalment una columna en català al periòdic La Comarca d'Alcanyís.[1] Els seus articles es poden consultar al blog l'Esmolet.[2]

Ha publicat la novel·la Licantropia, ambientada al Matarranya del segle XVIII i dedicada a la temàtica de llops i homes, guanyadora del premi Premi Guillem Nicolau 2011 de creació literària convocat pel Govern d'Aragó.[3] L'edició definitiva l'ha feta Edicions de 1984 (Col·lecció: Mirmanda 102, ISBN 978-84-92440-97-9). Licantropia ha estat també finalista del Premi Joan Crexells de Narrativa a la millor obra editada en català l'any 2013


L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia

Enllaç








LA PELL DE LA FRONTERA, de Francesc Serès (Quaderns Crema, 2014)

Francesc Serès, resident a la Garrotxa, va néixer el 1972 a la població de Saidí, situada a la comarca del Baix Cinca. Establert al Sallent, Garrotxa, va estudiarBelles Arts i Antropologia a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar els anys 1996 i 1998 respectivament.

És autor de les novel·les Els ventres de la terra (2000), L'arbre sense tronc (2001) i Una llengua de plom (2002), trilogia posteriorment publicada amb el títol De fems i de marbres (2003). Després ha escrit el llibre de contes La força de la gravetat (2006) i el llibre de cròniques La matèria primera (2007) Premi Octavi Pellissa 2004. Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig (2008) recull tres obres de teatre basades en la vida i l'obra d'aquests escriptors catalans. Contes russos (2009), el seu últim llibre publicat, és una antologia de contes d'escriptors russos imaginaris, heterònims de l'autor.

L'any 1999 fou finalista del Premi Pere Calders de Literatura Catalana per Els ventres de la terra, obra per la qual va rebre el 2001 el Premi Pedro Saputo de las Letras Aragonesas, en la modalitat de llengua catalana. L'any 2004 fou guardonat amb el Premi Octavi Pellissa pel text La matèria primera, que publicà tres anys després. El 2007 fou guardonat amb el Premi Crítica Serra d'Or de narració per La força de la gravetat, la mateixa obra que l'ha fet ser el guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya. L'any 2010 li ha estat concedit el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Llengua Catalana i el Premi de la Crítica de narrativa catalana per Contes russos.


Els vells camins del Baix Cinca i del Segrià s’han perdut i se n’han obert de nous que continuen per Europa i Àfrica i arriben fins a Romania i Ucraïna, fins a Mali, el Senegal, el Camerun, la Xina i l’Índia. Durant els darrers quaranta anys els rius han canviat el llit i s’han rebaixat les serres. Els arbres arriben de Califòrnia i els homes, de tot arreu. Les direccions i les distàncies són tan diferents que ja no serveixen ni els mapes de sempre ni els mateixos relats: els homes escriuen el seu final mentre, sense poder evitar-ho, esborren el seu començament. A La pell de la frontera hi cap tothom: de fora i de dins, homes del cap dret, homes del cap cot, homes que arriben per quedar-se i homes que es voldrien quedar però que no acaben d’arribar mai. Els protagonistes conten com ha canviat un món que no saben del cert si és seu, que s’acarona i s’esgarrapa. Un món que és seu i nostre.




Enllaç










LA FRANJA DE PONENT; ASPECTES HISTÒRICS I JURÍDICS , de Joaquim Montclús (Institut d'Estudis Catalans, 2015)


Joaquim Montclús i Esteban (Calaceit, el Matarranya, 1957) és historiador, escriptor, periodista i activista cultural.

Ha publicat més de vint llibres, així com un nombre important d'articles en revistes especialitzades. Entre d'altres:
La Franja de Ponent avui;
Una vila medieval entre fronteres;
La catalanitat de la Franja de Ponent.

Així com diverses biografies de personatges cabdals de la política i la història de Catalunya. Ha col·laborat i col·labora habitualment en publicacions com ara Temps de Franja, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Ara o La Manyana. Durant dotze anys, cada setmana feia la crònica de la Franja de Ponent al programa Sense Fronteres de Catalunya Ràdio.

Actualment (2014) és membre del patronat de Fundació Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) i també del seu Equip Rector com un dels vicerectors territorials i hi coordina els curosos d'introducció als Països Catalans.

Ha estat becat per la Fundació Jaume Bofill, Òmnium Cultural, el Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT), el Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans. Ha estat guardonat amb diversos premis, com ara el Jaume I d'Acció Cívica per la Fundació Jaume I.






L’estudi defineix la Franja de Ponent com el seguit de terres de llengua catalana que se situen en els límits meridionals del Principat de Catalunya, a cavall de la línia administrativa divisòria actual de les províncies de Lleida i Tarragona i també d’Osca, Saragossa i Terol: una cinta de nord a sud que va des dels Pirineus fins a la comarca dels Ports del País Valencià, amb una superfície de 4.449 km2 i amb una població d’uns cinquanta mil habitants.


El llibre aprofundeix en la història i l’evolució d’aquest territori, des de la prehistòria fins a l’edat contemporània, i inclou una anàlisi jurídica sobre l’adscripció dels habitants de la Franja a Catalunya o Aragó, així com un treball històric i jurídic sobre la situació de la llengua catalana en aquestes comarques, que arriba fins als moments actuals.




Enllaç

dimarts, 11 d’agost de 2015

IMPRESSIONS DE LES PAÜLS I SANT VALERI, per Joaquim Torrent

En aquest escrit el nostre col·laborador Joaquim Torrent ens explica la seva experiència en visitar les Paüls (Ribagorça) anant de camí a Benasc i el bell parlar català que hi trobà, com també les contradiccions lingüístiques presents al poble ribagorçà.


IMPRESSIONS DE LES PAÜLS I SANT VALERI

Recordo una petita estada a les Paüls, camí de Benasc a l’ estiu, i  com m’ impressionà favorablement poder escoltar el català de la zona, un català genuí i magnífic, com el que tenia una dona de mitjana edat amb qui vaig establir una conversa -en canvi un grup de joves que vaig observar, probablement estiuejants, paralava en castellà-. A l’hostal, però, quan a una joveneta amb pinta d’haver fet el “bachillerato” (SIC) que em va servir li vaig preguntar per l’ estat del parlar local, en percebre que jo provenia “de terres orientals” es va sentir violentada i, fins i tot, “ofesa” per la meua pregunta; no cal dir que tota l’estona va parlar en castellà….

També vaig aprofitar per visitar Els llogarrets de Sant Valeri i Perafita i la gran casa de Fades, que ja van ser assenyalats per Corominas com a pertanyents al parlar ribagorçà de l’Alt Isàvena, tot i la seua situació fisiogràfica a la Conca de l´Ésssera, cosa que podria fer pensar a alguns la seua pertanyença al benasquès. A hores, d’ara, però, no estan habitats permanentment; això no impedeix, però, que temporalmnet hi vage algun dels seus antics habitants. Quan hi vaig anar -a Sant Valeri- em vaig trobar casualment amb un antic veí que hi havia anat per a fer algunes feines agrícoles, i em va comentar que recordava la visita d’en Corominas, i també em va comentar que una de les cases havia estat llogada per uns gironins, que hi anaven a temporades.

Tornant a Les Paüls, com que era la festa major em va tocar d’ asistir a un espectacle vergonyós: resulta que hi havia d’actuar un grup folklòric de les comarques tarragonines, representant un ball de bastons; doncs bé, el portantveu d’aquest grup es va adreçar tota l’ estona als presents en  castellà -i quin castellà!....-.  No vaig poder més que fer-me un seguit de reflexions quan vaig marxar, tot passant pel davant del llindar d’una porta on hi havia damunt la pedra la inscripció “Benvenits”….

Joaquim Torrent, geògraf i promotor cultural

dimarts, 4 d’agost de 2015

LA CALA DE SOPEIRA I EL GOLF DE CASTELLONROI




Un tema tan polèmic com és la independència de Catalunya pot inquietar milers de catalans, pot neguitejar-los o excitar-los d'una manera especial, essent la seva terra la que pot desprendre's de la resta de l'Estat espanyol. Així és com també en el territori que fa frontera, l'anomenada Franja de Ponent, hi ha una situació d'incertesa generalitzada. Què és el que passaria amb aquest formós territori de parla catalana (o més aviat de parla indecisa, de llengua dubtosa, oi, senyors del govern d'Aragó?) si Catalunya es fes independent? Què passaria amb aquesta variant dialectal tan especial?

Des del punt de vista personal, essent filla d'una mare nativa d'Albelda (La Llitera) i d'un pare nadiu de Vilanova de Segrià (El Segrià), residint a aquest segon, estic vivint una situació d'autèntica incertitud. Els meus avis, que ambdós viuen a la població de la Franja han desenvolupat una actitud satírica envers aquest tema. Tot sovint parlen sobre la possible platja a la Llitera, si Catalunya se'n desprèn definitivament. També fan menció de l'impost de duanes que hauríem de pagar quan, cada dissabte, anem a comprar el deliciós pa de pagès del forn de Chaquín. "Al final, potser ens sortirà més car el pa que la gasolina!" diuen a tall d'ironia.

Deixant de banda les infinites paròdies que poden fer-se al respecte, la veritat és que no em sento precisament inerme puix que, des de l'àmbit de la sociolingüística, es troben desconcertats, essent per a ells una situació molt especial i molt nova.

Tot i així, però, es preveu que les coses a la Franja de Ponent no canviïn gaire. El que sí que pot succeir és que des de l'Aragó, en general, s'adopti una postura bel·ligerant i rancuniosa amb el conjunt de Catalunya. "Jo crec que la gent de Franja continuarà fent la viu-viu com ha fet durant tota la seva història, és a dir, jugar amb dues baralles, que és allò que en diuen fer-se l'andorrà." advera el doctor en filologia catalana Ramon Sistac i Vicén en una entrevista.

I vosaltres què en penseu gent de la Franja, prendríeu el sol a la cala de Sopeira, o bé us manifestaríeu al golf de Castellonroi?





Iris Carnicé Blanco

dissabte, 1 d’agost de 2015

L’evolució del català a la Franja 2004-2014

Publicat al blog Xarxes socials i llengües, bloc de Natxo Sorolla



Fa uns dies es va presentar l’Enquesta d’usos lingüístics a la Franja 2014 (diapositives 38-62). Amb esta ferramenta es pot començar a analitzar l’evolució sociolingüística del territori durant l’última dècada. Lo canvi més important és lo canvi demogràfic, per l’entrada de nova població. Però l’explotació aprofundida segurament que mos donarà resultats més interessants a nivell sociolingüístic. De moment, aquí teniu les conclusions de la primera anàlisi.
A la Franja, la població autòctona dels territoris de llengua catalana és de 7 de cada 10 enquestats, amb un important increment de població al·lòctona, de 17,6 punts percentuals en 10 anys.
Gran part dels canvis sociolingüístics tenen a veure més amb l’increment de població al·lòctona que no pas amb canvis estructurals en el comportament sociolingüístics de la població autòctona.
L’any 2014 el català és la llengua inicial de la meitat de la població, havent-hi fins a un terç de castellanoparlants inicials i una dècima part de població al·loglota.
La reducció de catalanoparlants inicials (–18,3 punts percentuals) té una intensitat similar al decrement proporcional de població autòctona.
El coneixement oral de la llengua és molt superior al volum dels seus parlants inicials, abraçant fins a un 80,2% de la població
Al conjunt de la Franja s’estima un volum de 33.743 parlants
Aquesta proporció s’ha reduït 8,4 punts durant la dècada, assolint-se també el 5,9% de població que no entén la llengua
Pràcticament la meitat dels seus parlants declara no saber escriure la llengua.
El nivell d’ús del català en general s’ha reduït, i actualment el grau d’ús és similar al del castellà (49,9% i 46,5%, respectivament).
La proporció de població que no usa gens el català s’apropa a unaquarta part.
Pel que fa als indicadors de la vitalitat de la llengua, les diferències entre la llengua inicial i la llengua d’identificació, indiquen que la major part de catalanoparlants s’identifica amb la seua llengua inicial, en unes proporcions similars a les que ho fan també els castellanoparlants.
Pel que fa a la transmissió intergeneracional de la llengua, s’observaestabilitat en la transmissió del català, reproduint-se la llengua a nivell familiar, tal com també ho fa el castellà, i fins i tot les llengües altres i combinacions.
Alguns resultats apunten que la intensitat del manteniment familiar del català s’ha reduït, encara que de forma molt matisada, mentre que el castellà ha recuperat algunes pèrdues que tenia una dècada abans.
Finalment, en les denominacions que els enquestats donen a la seua llengua s’observa com s’ha incrementat l’ús del terme acadèmic català, fins assolir la primera posició (44,6%), ocupant les denominacions pejoratives i localistes posicions més secundàries.


Per a saber-ne més: