dimecres, 21 de desembre de 2016

Declaració sobre el litigi dels béns de Sixena

El recent conflicte entre Aragó i Catalunya sobre la ubicació i exposició de les obres d'art  del monestir de Sixena (presents al museu MNAC de Barcelona i al de Lleida) és un nou episodi d'un vell enfrontament entre els dos territoris veïns, amb el patrimoni històric i cultural com a escenari, amb la Franja al bell mig. El govern aragonès és l'encarregat de reclamar per via judicial que les pintures murals i altres objectes de valor artístic procedents del monestir tornin a Sixena i acusa la Generalitat d'espoliar i retenir els seus béns, que són a Catalunya des de 1936 (en el cas de les pintures) i els objectes que hi arribaren com a resultes de les compres de 1983, 1992 i 1994.



Per tot plegat, fem notar les següents consideracions:

1.    Atenent a l'antecedent històric, quan en un context d'enfrontament bèl·lic i forta conflictivitat social, marcat al nostre territori per l’anticlericalisme de les forces anarcosindicalistes, les autoritats republicanes de la Generalitat de Catalunya feren un esforç l'any 1936 per salvaguardar un patrimoni que s’incloïa dins dels límits eclesiàstics catalans, donant-li el valor històric i cultural que mereixia. Sense aquella actuació i la posterior restauració i preservació, les obres no haurien arribat als nostres dies en l’estat que mostren actualment.
2.    Totes les parts implicades han de tenir el màxim interès en què les obres siguen exposades correctament, així com garantir el seu estat i conservació en les millors condicions.
3.    L’actual situació és fruit de la segregació duta a terme a mitjans del anys 90, en intentar fer coincidir els límits eclesiàstics amb els polítics, obviant la influència cultural i social del bisbat de Lleida sobre el territori. L’actuació, feta amb urgència, no preveia les conseqüències immediates com l’emplaçament de les obres d’art.
4.    Experts en la restauració i conservació d'obres d'art com Gianliugi Colalucci, Rosa Gasol, Pere Rovira o Olivier Poisson, entre altres, han alertat del perill que suposaria moure les obres, a la vegada que han lloat l’estat en que es troben als museus catalans.
5.    Creiem que el Govern aragonès no es mou per raons culturals a l’hora de reclamar les obres, sinó que en el fons hi trobem una mostra més dels interessos que volen atiar el conflicte entre territoris veïns per interessos polítics que s’estan duent a terme els darrers anys.

Des del Moviment Franjolí per la Llengua considerem que més enllà d’interessos i conflictes polítics, l’interès ha de raure en el gaudi general d’unes obres de gran valor històric i cultural. Això s’ha de considerar des del punt que les fronteres administratives no coincideixen amb els límits cultural i històric. Per tant, segons el nostre parer, les obres que es troben al Museu de Lleida i al Museu Nacional d’Art de Catalunya han de romandre-hi, com un vestigi més dels lligams culturals, socials i econòmics que a dia d’avui encara uneixen Catalunya amb els territoris separats per un excés de cel autonomista. 

A continuació afegim la llista de signants inicials:
Signants col·lectius:
CASAL JAUME I DE FRAGA - ACPV
CENTRE D’ESTUDIS COMARCALS DEL SEGRIÀ (CECS)
GRUP MUNICIPAL DE CONVERGÈNCIA I UNIÓ A LA PAERIA DE LLEIDA
GRUP MUNICIPAL D'ERC-AVANCEM  A LA PAERIA DE LLEIDA
INTERSINDICAL-CSC
POBLE LLIURE
ASSEMBLEA TERRITORIAL DE L'ANC A ALMACELLES
ÀMBIT DE LLENGUA I CULTURA DEL PDECAT
PLATAFORMA D'ENTITATS CULTURALS DE LLEIDA

Signants individuals:
- Òscar Adamuz (activista cultural i membre del Moviment Franjolí). CATALUNYA
- Anna Arqué (Portaveu ICEC als PPCC). CATALUNYA
- Joan Baptista Vives Solervicens. CATALUNYA
- Carles Barrull (historiador). FRANJA
- Jacinto Bonales (historiador). CATALUNYA
- Albert Botran (diputat de la CUP al Parlament). CATALUNYA
- Mireia Boya (diputada de la CUP al Parlament per l’Aran, Pirineus, Franja i Ponent). ARAN
- Marta Canales (Presidenta del Casal Jaume I de Fraga). FRANJA
- Iris Carnicé Blanco (periodista). CATALUNYA
- Paco Cerdà i Esteve (regidor de CiU a la Paeria). CATALUNYA
- Jordi Creus (editor de la revista Sàpiens). CATALUNYA
- Carme Culleré i Llavoré (regidora de CiU a la Paeria). CATALUNYA
- Paulí Fantoba (exregidor de Calaceit). FRANJA
- Marcel A. Farinelli (historiador). L’ALGUER
- Guillem Fuster (portaveu de Poble Lliure). CATALUNYA
- Francesc Gabarrell Guiu (regidor de la Crida-CUP Lleida a la Paeria). CATALUNYA
- Conxita Garcia Fontcuberta (Calaceit). FRANJA
- Quim Gibert (psicòleg i membre del Casal Jaume I de Fraga). FRANJA
- Marta Gispert i Rocasalbas (regidora de CiU a la Paeria). CATALUNYA
- Montserrat Higueras (coordinadora nacional sectorial de dones ANC). CATALUNYA
- Pau Juvillà (regidor de la Crida-CUP Lleida a la Paeria). CATALUNYA
- Júlia Laforga Casanovas (El Torricó, la Llitera). FRANJA
- Jordi Latorre i Sotus (alcalde de Torrefarrera i vicepres. de la Diputació Lleida).CATALUNYA
- Josep Mesalles (professor). FRANJA
- Joaquim Montclús i Esteban (historiador de Calaceit). FRANJA
- Joaquim Montclús Garcia (estudiant). FRANJA
- José Ramón Noguero (estudiant i membre del Moviment Franjolí). FRANJA
- Marcel Pena (periodista i membre del Moviment Franjolí). FRANJA
- Sergi Perelló (Vicesecretari general de la Intersindical-CSC). CATALUNYA
- Antoni Postius i Terrado (regidor de CiU a la Paeria). CATALUNYA
- Francesc Ricart (membre del Casal Jaume I de Fraga). FRANJA
- Rosa Maria Salmerón i Pallarés (regidora de CiU a la Paeria). CATALUNYA
- Guillem Arnau San Martin Guiral (Fraga, Baix Cinca). FRANJA
- Cristina Simó i Andreu (regidora de CiU a la Paeria). CATALUNYA
- José Luis Soler (gestor de turisme i promotor cultural). CATALUNYA
- Joaquim Torrent (geògraf i membre del Moviment Franjolí). CATALUNYA
- Albert Velasco (Historiador i conservador al Museu de Lleida). CATALUNYA
- Francesc Viadel (Periodista). PAÍS VALENCIÀ
- Josep A. Vilalta (militant de la CUP Torà). CATALUNYA

“Una bressola per a la Franja”, per Òscar Adamuz




Òscar Adamuz Moviment Franjolí per la Llengua
En aquet 2016 que ja agonitza celebrem que fa 40 anys que obrí la primera escola de la Bressola a la Catalunya Nord, la de Sant Galdric, amb només 7 alumnes. L’efemèride no és menor, ja que fou l’embrió d’una xarxa d’escoles associatives que tenen el català com a llengua vehicular de l’ensenyament en un Estat com el francès, on hi ha una diferència de consideració sideral entre la llengua nacional, el francès (portadora dels valors de la república i exportada a mig món) i la resta de “llengües regionals” (basc, cors, occità, català, bretó, etc.). La “grandeur” contra el “patois”.
Però vet aquí que, enmig d’aquest oceà francòfon hostil, surà un projecte que atorgava a la llengua catalana el rang de llengua educativa. Quaranta anys després aquest projecte està consolidat i actualment són set els centres educatius de la Bressola i més de 900 els alumnes que reben l’escolarització en la llengua pròpia de la Catalunya Nord. L’esforç i la tenacitat dels activistes del nord i del sud de les Alberes arrencaren el compromís de suport (i les anhelades subvencions) de moltes institucions, novament, nord i sud enllà. Aconseguiren també el petit miracle que l’Estat francès reconegués el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i sufragui el sou dels mestres passats cinc anys de l’obertura d’una Bressola.
Aquesta xarxa creix moderadament per manca de recursos humans i econòmics, però la demanda de places augmenta entre una població que, o bé ha perdut el català fa un parell de generacions o bé és d’origen francòfon. Aquest darrer és un fet a destacar, tot i que, malauradament, aquestes escoles de la Bressola i altres centres immersius en català a l’educació pública (com l’escola Arrels) no deixen de ser l’excepció benintencionada d’una norma més francesa que Robespierre… En aquest cas, però, cal ressenyar que el sistema funciona. L’alumnat que fa la primària a la Bressola no canvia de cicle amb un nivell inferior de francès (fet que preocupa les famílies) respecte a l’educació estàndard estatal. Potencials nous parlants de català estan creixent en contacte amb les tradicions del país i amb l’aval d’un mètode pedagògic de prestigi reconegut, basat en la verticalitat. El trencament de la transmissió generacional de la llengua a la Catalunya Nord no impedeix que aquest model d’escola hagi fet una escletxa (per petita que sigui) a la potent República francesa.
Ara bé, la gran pregunta: havent aconseguit aquesta presència a la Catalunya Nord, és possible l’exportació del model de la Bressola a un altre territori de parla catalana?
Per exemple, el cas de la Franja de Ponent pot semblar oposat al de Catalunya Nord. Sobretot (a banda de la diferent administració estatal) per allò tan epidèrmic del nombre de parlants de català a un i altre territori. Tanmateix, si estirem una mica la corda, trobarem força punts en comú: a la Franja, com a la Catalunya Nord, la llengua pròpia no té cap mena de reconeixement oficial ni és la llengua vehicular de l’escola. En ambdós llocs el català és, en essència, una llengua per a la llar i els amics, reservant per a les “coses formals” l’ús de la llengua estatal.

La situació del català als centres educatius de la Franja penja del fil que suposa la voluntarietat de l’alumnat de cursar l’assignatura de català dos o tres hores per setmana, amb algunes excepcions.
Sota aquestes circumstàncies, una escola immersiva en català pot ser viable a la Franja? Com sempre, la resposta pot quedar oberta, però sembla clar que unes escoles (en principi concertades o privades) on el català esdevé amb naturalitat el mitjà de comunicació habitual podria fer pujar la llengua a un estatus social molt més digne que l’actual. Que el català deixi de presentar l’estigma de no poder ser una llengua de cultura i prestigi és una de les claus per sortir de la marginació pública en la qual es troba.
Si aquestes escoles, aquestes “Bressoles franjolines”, traslladen, juntament amb la llengua de treball, els mètodes pedagògics innovadors reconeguts a nivell europeu (verticalitat, coresponsabilitat, projectes, intercanvis, etc.) que han permès traçar una escletxa al rígid sistema educatiu francès, i que fins i tot té en compte els valors inclusius que representa la Bressola en una societat cada vegada més multicultural, per què no és possible que les famílies de la Franja tinguin la possibilitat d’escollir unes escoles on la llengua de casa sigui la preeminent?
Com tantes voltes, allò que les institucions públiques no fan se n’encarrega la societat civil.
Defensar una educació pública, plural i de qualitat no està renyit amb la idea de tenir escoles Bressola a la Franja. Si a sobre la transmissió oral de la llengua de pares a fills s’està trencant i els xiquets s’aboquen a relacionar-se en castellà, la iniciativa potser esdevé un xic urgent.
Quan veurem, doncs, una Bressola per a la Franja?

dimarts, 20 de desembre de 2016

Propostes per a la Franja des d'Enllaçats per la Llengua


El passat 17 de desembre la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua va celebrar la seva trobada anual a Castelló de la Plana, en el marc de la commemoració dels 84 anys de les Normes de Castelló.
El Moviment Franjolí per la Llengua va participar de la reunió, on es va aprovar un document amb mesures concretes per a fomentar l'ús social i la unitat de la llengua catalana.

En concret, les mesures per a la Franja amb l'aportació del Moviment són les següents:

-Proposar una xarxa Llull de municipis de la Franja amb els ajuntaments signants de la declaració de Mequinensa, a l'estil de l'existent al País Valencià. La participació a l'Institut Ramon Llull ha de permetre promoure diverses manifestacions culturals en català pròpies de la Franja (literatura, arts, escultura, música, etcètera) i la seva projecció internacional mitjançant la xarxa Llull. El fet de pertànyer a un projecte de promoció exterior incentivarà el sector cultural sorgit del territori.

- Emprendre mesures actives per implementar la presència del català a l’escola i les administracions públiques per dignificar la llengua, lluny de l’habitual política simbòlica sense resultats efectius. Declarar el català com a llengua oficial a la Comunitat Autònoma Aragonesa i coordinació amb les institucions acadèmiques dels territoris de parla catalana.

----------------------------------------------------------------------------------------------



La xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua (ExLL) demana a les institucions mesures concretes per fomentar la unitat i l’ús social de la llengua catalana.

ExLL ha realitzat la seva trobada anual a Castelló de la Plana, on s’ha fet balanç dels objectius plantejats, de les accions endegades i de les fites assolides d’aquest 2016.

D’ençà de l’inici de la campanya per un Espai de Comunicació en Català s’han produït avanços en aquest camp com és la recepció del Canal 33 i el 3/24 a les Illes Balears, la recepció d’IB3 al Principat, l’aprovació de la resolució del Parlament de Catalunya que insta el seu govern a constituir el Consell Audiovisual Català amb la participació dels governs de les Illes Balears i el País Valencià. Encara falta la posada en marxa de la ràdio televisió valenciana. S’havia anunciat que seria per l’octubre, però encara no s’ha fet efectiva. És molt important per a la pervivència del català comptar amb mitjans de comunicació en català a tot el territori i que es compleixin els compromisos adquirits pel Govern espanyol quan va ratificar la Carta europea de les llengües que regula el dret a rebre les ràdios i televisions públiques que tenen la mateixa llengua. ExLL anuncia el seguiment d’aquesta campanya.

A la reunió s’ha acordat de plantejar noves propostes per aquest 2017 pel conjunt del domini lingüístic, des de dos criteris bàsics; que tinguin en compte l'especificitat de cada territori del domini dins el context general i que es basin en objectius realitzables a curt i mitjà termini.

Han estat moltes les accions realitzades aquests darrers quatre anys. Hem treballat enllaçats per fer realitat un espai comunicatiu català, per l’escola en català a la Franja, a la Catalunya Nord, a les Illes Balears, al País valencià... també hem treballat per la normalització de l’ús de la llengua i per demanar la igualtat de drets de totes les comunitats lingüístiques d’Europa. Aquest 2017 ExLL planteja tres grans eixos de treball:

1) l'enfortiment de la unitat de la llengua a tot el domini lingüístic
2) mesures de foment de l´ús social del català.
3) aprofundir en la coordinació de les accions de les entitats per la llengua de tot el domini lingüístic

1/ UNITAT DE LA LLENGUA

Amb l'objectiu de visualitzar a tot el domini la unitat de la llengua, per endegar accions per a la implicació de les institucions de tot el territori.
En la línia de la moció aprovada pel Parlament del Principat a favor de l'espai de comunicació català s’han de fer els passos per a:

a) Instar la Generalitat Valenciana a incorporar-se a l'Institut Ramon Llull, així com proposar una xarxa Llull de ciutats de la Franja amb els ajuntaments signants de la declaració de Mequinensa.

b) Proposar i facilitar mocions a aquelles institucions regionals o autonòmiques del domini lingüístic perquè es manifestin a favor de l'espai de comunicació català (Corts Valencianes, Parlament de les Illes, Consell Regional CatNord...), la creació del Consell Audiovisual i seva implementació.

c) Estudiar la possibilitat d'endegar alguna campanya per a que l'Estat francès signi la Carta Regional de les Llengües Minoritzades, i pel compliment d’aquesta per part de l’Estat espanyol i italià.


2/ ÚS SOCIAL

Coneixedors la diferent situació de la llengua a cada part del territori, Enllaçats per la Llengua vol endegar accions per a promoure l'ús social del català i insta a les administracions corresponents el compliment de les següents demandes:

Al País Valencià aconseguir una veritable Llei d’igualtat lingüística i que els drets lingüístics dels valencianoparlants estiguin garantits, especialment als àmbits escolar i de funció pública per la qual cosa exigeix la incorporació de la competència lingüística per l’accés a les Administracions Públiques, la millora del decret de Plurilingüisme i l’augment de les partides pressupostàries per a la promoció del valencià. Reobertura d’una RTVV de qualitat i en valencià i la reciprocitat de les emissions de TV3, CatRàdio i IB3.

A la Franja cal emprendre mesures actives per implementar de la presència del català a l’escola i les administracions públiques per dignificar la llengua, lluny de l’habitual política simbòlica sense resultats efectius. Declarar el català com a llengua oficial a la Comunitat Autònoma Aragonesa.

Al Principat d’Andorra, tot i ésser un estat sobirà, s’ha d’incentivar la presència i l’ús del català al comerç i  la reciprocitat de mitjans entre el canal públic estatal, la xarxa de televisions locals i IB3.

Catalunya Nord la difusió de tots els canals de TVC i deslocalització de continguts propis de Catalunya del nord. L’ aplicació real de l'oficialitat del català al "Conseil Général des Pyrénées Orientales" i que les institucions públiques de Catalunya del Nord equiparin els nivells d'inversions en ensenyament en català al que fan les institucions de Bretanya amb la seva llengua.

Al Principat de Catalunya cal promoure el català com a llengua de cohesió social, acabar amb la discriminació lingüística en àmbits com el judicial, l’etiquetatge de productes o la industria audiovisual. Reforçar l’escola pública catalana amb el català com a llengua vehicular i activar la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català amb els altres territoris.

A l’Alguer promocionar l’alguerès des de les institucions publiques locals, regionals i estatals en sectors com la toponímia, l’escola, la literatura i els comerços, tot reconeixent la tasca que fan per la llengua les entitats civils.

A les Illes Balears que el govern de les Illes Balears lideri sense por la normalització del català, desenvolupi el pla d’accions que ha elaborat el Consell Social de la Llengua Catalana amb l’ajuda de tots els sectors socials, econòmics i institucionals, així com de persones i entitats que sempre han treballat per la pervivència i l’ús del català. Hi ha necessitat que el govern en ple treballi per augmentar la presència del català a l’escola, als mitjans de comunicació, a l’administració, a la justícia i al lleure, al comerç, a la sanitat i que la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, sigui la llengua de cohesió social i que ofereixi noves oportunitats a totes les persones que el vulguin aprendre.

3/ COORDINACIÓ ENTRE ENTITATS PER LA LLENGUA

ExLL considera necessària la coordinació de les actuacions de les entitats per la llengua de tot el domini lingüístic per defensar la llengua que compartim dels atacs dels governs espanyol i francès, aconseguir avançar realment en el procés de normalització lingüística i en el seu reconeixement internacional.
Per aquest darrer fet la xarxa d’Enllaçats s’adhereix al Protocol per la garantia dels drets lingüístics promogut avui a Donostia per KONTSEILUA i impulsat per entitats com CIEMEN, ELEN o LINGUAPAX, entre d’altres, amb aportacions de col·lectius que treballen per les llengües minoritzades d’Europa.
                                               
Enllaçats per la Llengua,                 
Castelló de la Plana 17 desembre de 2016 

                                                 enllacatsperlallengua@gmail.com


dissabte, 10 de desembre de 2016

La Franja, massa aïllada i oblidada, per Joaquim Torrent

                                                                                                                       

LA FRANJA, MASSA AÏLLADA I OBLIDADA

És indubtable que a l’hora d’analitzar la realitat de la Franja apareixen una sèrie de clarobscurs. De fet, motius tant per ser optimistes com pessimistes no en falten, de tota manera la nostra obligació és que d’aquests darrers cada dia n’hi haja menys, malgrat la magnitud dels obstacles a superar –Tant de bo siga així! Feta aquesta precisió, no se’ns escapa, a més, que és molt difícil obtenir estadístiques d’unes terres que fins ara només eren una simple extensió dels diferents àmbits provincials aragonesos. 

I si bé en l’actualitat es troben emmarcades per les noves comarques creades per l’administració autonòmica aragonesa, aquests marcs també engloben altres parts que no tenen res a veure amb la Franja. Fins i tot bocins d’aquesta han quedat integrats dins marcs comarcals majoritàriament aliens. I en l’únic cas –el Matarranya– que s’ha creat una comarca amb municipis exclusivament catalanoparlants n’ha quedat fora una part molt significativa. 

Per tant, és extraordinàriament difícil trobar estudis i estadístiques referides a la Franja, no ja per la seua escassesa, que també és el cas, sinó per la inexistència prèvia d’unes comarques oficials –i no diguem ja de cap marc supracomarcal! Així doncs, seria molt d’agrair que des de les entitats que lluiten per la Franja s’intentés establir una mena de centre estadístic i d’estudis dedicat a arreplegar dades, informació i treballs referits en aquest territori. 

Seria una tasca feixuga, però força necessària, i que reportaria –no ho dubtem– un immens benefici a les terres de la Franja, i moltíssim més efectiva que molta xerrameca retòrica que no du enlloc -seria bo que el futur centre Jesús Moncada que vol crear l’ ajuntament de Mequinensa complís aquesta funció. Deixare’m passar de llarg aquesta oportunitat?-.

Continuant amb les relacions humanes, un fet de transcendència cabdal per al desvetllament cultural de la Franja ha estat que molts joves hagen hagut de traslladar-se al Principat per cursar estudis superiors –en els darrers temps molts a la nova universitat de Lleida. Ben sovint el consciènciament d’aquests joves s’ha produït en contactar amb el món de la cultura catalana. 

Això, però, no ha estat obstacle per a la consolidació de les fronteres autonòmiques, que han constituït un fort entrebanc per a la intercomunicació i han afavorit, per exemple, la manca de canals de distribució de la producció cultural catalana escrita –llibres i revistes culturals– i dels «mass media» escrits –diaris i revistes d’ informació general-, malgrat l’existència d’algunes meritòries iniciatives editorials a la Franja, que, llastimosament, tampoc no han trobat tot el ressò que caldria al Principat. Quant als «mass media» audiovisuals –TV3–, fins ara han pogut sintonitza-se força bé a les terres de la Franja, de tota manera hi hauria d’haver un blindatge jurídic que en garantís la permanència de la seua recepció; tampoc no podem oblidar l’impacte negatiu que té el fet que la televisió autonòmica aragonesa siga un mitjà íntegrament en castellà.

No podem obviar, tanmateix, que si bé les relacions i intercanvis de tot tipus entre la Franja i el Principat són d’una gran intensitat a tots els nivells encara serien més intensos si no fos per les interferències provinents del poder autonòmic de Saragossa, des d’on s’observa aquesta realitat amb recel i s’ intenta alçar barreres de tot tipus on abans no n’hi havia, encara que, tot s’ha de dir, ben sovint tampoc no existeix una consciència de ser en territori de parla catalana per part de empresaris, entitats i visitants del Principat.

 Així, a les sucursals de caixes d’estalvi catalanes la presència de la nostra llengua és pràcticament inexistent, i també en força actuacions d’artistes o grups folklòrics del Principat s’opta per negligir l´ús del català… 

Una mostra de les relacions esmentades ha estat fins ara el gran ús que ha fet gran part de la població de la Franja de centres sanitaris del Principat, així com, també, de centres educatius Pel que fa al turisme provinent de la resta de terres de parla catalana, que juga a la Franja un paper de primer ordre, podem dir que amaga un gran potencial, que seria molt eficaç per neutralitzar en l’àmbit cultural determinats obstacles artificials -; aquest potencial no arriba a manifestar-se en tota la seua plenitud, ja que molts visitants catalanoparlants ignoren la realitat cultural de la zona, i per ignorància –i en determinats casos per temors infundats– renuncien a expressar-s’hi en la nostra llengua comuna, cosa que, a més de doldre, constitueix una autolimitació completament injustificada que amb l’esforç de tothom caldria intentar esmenar -un cas a banda seria el dels descendents d’antics pobladors de la Franja que en temps de vacances retornen a l’antiga casa familiar, els quals tampoc no fan la pressió que caldria.

Joaquim Torrent, geògraf i escriptor

Font: ICFP

divendres, 2 de desembre de 2016

Dissabte 3 de desembre s'entreguen a Fraga els Premis "Josep Galan" i "Franja: cultura i territori"

L'Institut d'Estudis del Baix Cinca entregarà el proper dissabte 3 d desmbre a Fraga els XX Premis Josep Galan i el IX Premi Franja "Cultura i territori"
Els guardons premien entitats i persones que ajudin a la normalització lingüística del català a la Franja.
El Moviment Franjolí vol felicitar els guardonats: els Amics del Cine de Fraga i na Carme Alcover, ensenyant de català i tècnica lingüística del govern aragonès.



Comunicat de l'IEBC:

Us convoquem a assistir un any més a la gala anual de la nostra entitat –que enguany tindrà lloc al Castell de Fraga dissabte 3 de desembre a les 19:00–, en què tradicionalment venim atorgant el «Premi Josep Galan a la normalització cultural i lingüística», el «Premi Franja: cultura i territori» i les «Beques d’investigació Amanda Llebot».

Enguany, el Premi Galan ha recaigut en l’associació fragatina Amics del cine. Amics del cine va nàixer l’any 2013 per col·laborar amb el moviment cultural de Fraga oferint la projecció comunitària de pel·lícules davant la manca d’oferta a la ciutat. Des de llavors, els veïns de Fraga han vingut gaudint d’una programació estable de cintes d’actualitat en cicles de tardor i hivern. Sensibles a la realitat lingüística de Fraga i comarca, programen títols en castellà i en català, motiu pel qual reben aquest premi.

El Premi Franja 2015 vol premiar la trajectòria de la Carme Alcover i Pinós. Alcover és nascuda a Massalió (1952) i va exercir com a mestra de català a Fraga en els difícils primers anys d’ensenyament de la matèria en les escoles i instituts de la Franja d’Aragó. Actualment treballa com a tècnica lingüística del Govern d’Aragó i ha publicat diversos estudis sobre l’ensenyament del català a l’Aragó. També té publicats narracions i poemes en volums col·lectius. Va ser membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

La nota musical correrà en aquesta ocasió a càrrec de Pau Elias, que oferirà un original concert d’ampolles de colors. Finalment podrem degustar un aperitiu a peu dret.


Font: IEBC

dilluns, 21 de novembre de 2016

"Una rondalla sobre salabror del mar", per Joaquim Gibert




Una rondalla sobre salabror del mar

Una família noruega de pescaires passava més fam que un mestre d’escola. Els pares havien tingut 5 fills, que amb prou feines podien sostenir. La cosa es complicava més quan s’acostava Nadal i, per manca d’una llar en condicions, el fred se’ls entaforava en el moll de l’ós. A ran de les enormes dificultats familiars, el pare de família va anar a veure el seu cosí, un capità de vaixell que havia fet diners a cabassades, però garrepa i malparit, a fi i efecte que els pugués ajudar en alguna cosa. 

El cosí li encolomà, sense gaires miraments, una peülla de vaca mentre li etzibava: «I ves-te’n al diable!». El pescaire pobre, que era més bo que el pa de pessic, s’ho va prendre al peu de la lletra i, tal dit tal fet, va proposar-se de trobar en Banyetes. Entre el veïnat va preguntar si algú sabia on parava el dimoni. Un dels veïns el va adreçar cap a un bosc. Un pic s’hi va endinsar, ho va tornar a demanar a uns llenyataires, que esmolaven destrals. Aquests li van dir que justament ells eren treballadors de can Banyetes. I no van tenir cap inconvenient per assenyalar-li el camí que duia fins el casalot on residia el diable. Tanmateix, li van fer saber que mai ningú havia tornat d’una visita a cal Dimoni. Abans però, un dels llenyataires li va lliurar una vara. I li va dir que, en el moment que el diable el volgués saludar amb una encaixada de mans, li oferís la vara en lloc de la mà. Atès que la mà del protagonista corria el risc de quedar socarrimada. I que aquell primer canvi d’impressions amb en Banyetes, el rematés amb un present. El pare de família va pensar que l’obsequi podia ser la peülla de vaca. El llenyataire, que no deixava de donar-li consells, va afegir que aleshores segurament el diable li permetria algun desig. I que, quan això passés, demanés una mola de molí fariner, que és màgica. I que el dimoni sol desar a la cambra dels mals endreços.

El nostre home va seguir fil per randa les recomanacions del bon llenyataire. I certament, en Banyetes va aparèixer en un tres i no-res. Una volta un davant de l’altre, el dimoni va engaltar-li: «Qui ets?». «Un humil pescaire», li va respondre el pare dels vailets. En l’instant que el diable li va allargar la mà per saludar-lo, el pare no va dubtar a donar-li la vara protectora per evitar el contacte. I, a continuació, com a regal, la peülla, que en Banyetes no va tardar a fer-ne serradures, amb unes dents que semblaven més aviat ullals. «A mi mai ningú em fa cap present», li va deixar anar el dimoni. I, seguidament, de tan agraït, li va demanar: «Què vols? Et concediré quelcom a canvi... ». De seguida, el pescaire pobre li va dir: «vull la mola de molí si és possible». El diable va acceptar i li va aclarir que de la mola podien sortir tota mena de coses beneficioses, segons la petició encomanada. També li va dir que per tal que rodés i produís l’encàrrec sol·licitat, calia dir, en un to màgic: «mola, mol». Així com per parar-la, «aturat, en tinc prou». El diable va afegir que dir «frena, stop, alto... » no només no serviria res sinó que la mola augmentaria la seva producció.

Va tornar a casa més content que un gínjol, amb la mola carregada a l’esquena. I la va començar a fer treballar. D’allà van sortir pollastres, fruita i tota mena de queviures. La mola va anar a tot drap durant unes hores. L’endemà va passar el cosí per la casa de la família. I va quedar amb un pam de nas en contemplar l’abundància d’aliments que omplien la cuina i el rebost. Se li va ocórrer preguntar: «Que us heu menjat la peülla?» El pare de família li va contestar que, seguint els seus consells, va anar a veure el diable. I que aquest, li va concedir una mola de molí que produeix manduca i altres béns fins a l’infinit. A l’adonar-se que allò era una bicoca, el cosí li va demanar en préstec la mola. El pare no hi va tenir cap inconvenient. A més, li va comunicar que per fer-la anar era necessari pronunciar els mots màgics: «mola, mol». El cosí va tocar el dos cuita corrents traginant la mola fins el vaixell, que tenia atracat en un fiord. I de bon matí va posar rumb cap a alta mar amb la seva tripulació. Aquell matí van pescar moltíssim i per tal que el peix no es fes malbé, va demanar a la mola que fabriqués sal. «Mola, mol», va dir el cosí. I la mola de molí va començar a treure sal, que els homes del capità anaven fent servir per salar el peix que capturaven. Però la mola no s’aturava i el vaixell va començar a quedar farcit de sal per totes bandes. El cosí ambiciós desconeixia la manera que deixés de fer sal la mola. De tanta sal que anava sortint de la mola, el vaixell va acabar enfonsat enmig de les aigües i el cosí, junt amb els pescaires a les seves ordres, ofegats. Els més vells, a Escandinàvia, asseguren que la mola de molí fariner, des del fons marí, continua produint sal. I és que encara ningú l'ha aturat, fet que explica perquè l’aigua de mar és salada.

Andreu Sotorra, escriptor, ens confirma que es tracta d’un relat de l’imaginari nòrdic, que deriva d’un poema de trobadors. El folklorista Joan Amades, l’any 1953, el va difondre amb la publicació del recull “Les 100 millors rondalles populars”. El conte original ha esdevingut, en la versió modificada en català, “El molinet de sal” o “El molinet màgic”.

Diuen que qui tot ho vol, tot ho perd!

Quim Gibert, psicòleg i coautor de l’assaig Removent consciències

dissabte, 12 de novembre de 2016

Naltres, els franjolins, per José R. Noguero


Naltres, els franjolins...

Sí, Franja de Ponent, perquè la nostra llengua es el català i idiomàticament estem al Ponent del domini lingüístic. La tildació “d’Aragó” ens fa pertànyer a un lloc determinat en clau territorial. 
Hem de tindre més originalitat i reclamar allò que és nostre, ja que seria força estrany que a Saragossa, per posar un exemple, li posessin Saragossa d’Aragó, a que sona difícil d'entendre? Pos lo mateix amb el nostre territori.

En les darreres setmanes, va néixer un nou moviment juvenil a la Llitera, es diu “Purna la Llitera” que, sent un moviment aragonesista, feminista i anticapitalista, ja comença a trontollar. A Twitter van piular lo següent “Defensarem els drets d'Aragó, el reconeixement de las llengües del nostre país i la protecció del nostre patrimoni cultural i natural.”. És a dir, nomes volen reconèixer la nostra llengua, molt be, i l'espanyol? A sí, que és l’oficial de l’Estat i d’Aragó... portem 30 anys d’autonomia i pareix que estem a l’era d’en Franco, no pitjor, des de sempre. A la Franja de Ponent lo que fa falta és que s'oficialitzi el català amb les seues variants i que s’hi estudie en català per a no perdre la nostra llengua. Hem de revertir el tics substitutius que està patint la nostra llengua a la Llitera i el Baix Cinca. És necessari que anem tots al mateix barco per a defendre la nostra oficialitat.

Seguint amb "Purna la Llitera", tamé parlen de Patrimoni, i jo em torne a preguntar; el que està reclamant el president Lambán als jutjats d’Osca? Per a acabar posant-lo al monestir de Sixena? O potser al Museu diocesà de Barbastre... Però escolta, i si el volem natres? No es poden quedar a les parròquies pertanyents de la Franja? Això no, perquè fa deu anys es va fer el Museu de Barbastre i falte genero... i si potser ens lo quedem, natres els franjolins o que es quedi a Lleida, que és més legítim perquè, fins fa 20 anys, bé que pertanyíem des de fa 900 anys a la diòcesi ilerdenca, i per mor de l'Opus Dei, per donar-li protagonisme a la seua diòcesi de Barbastre i al seu Torreciutat, ens van posar allà contravenint la historia i la cultura de la nostra terra, per no fer massa ferum de catalanitat.

Drets d’Aragó, d'acord, i els nostres drets on són? On és la defensa del dret de poder ser hospitalitzats a l’Arnau de Vilanova envers de Barbastre? On és el nostre dret a ser atesos en la funció publica en la nostra llengua? On és el nostre dret d’escollir l'educació dels nostres fills en llengua pròpia? On és el nostre dret a que es mantinguin els nostres costums envers al regionalisme impostat de l’Aragó? I perquè no, on és el nostre dret de fer un Ens de les comarques catalanoparlants per a defensar aquestos drets?


Naltres desde fa quasi 5 anys defensem la nostra terra i ho seguirem fent per la nostra gent i per la nostra llengua, el Català. Seguirem, pos, fent Franja, en moviment, per la nostra Franja de Ponent.

José R. Noguero de Llano, Moviment Franjolí per la Llengua

divendres, 4 de novembre de 2016

Trobada d’entitats que treballen per promocionar i protegir les llengües no oficials a Europa

El Moviment Franjolí per la Llengua assistirà a aquesta trobada a Barcelona convidat per la Plataforma per la Llengua, en el marc de l'assemblea general de l'ELEN




Font: PxL

La Plataforma per la Llengua lidera una trobada d’entitats que treballen per promocionar i protegir les llengües no oficials a Europa


El proper dissabte, 5 de novembre, Barcelona acollirà l'Assemblea General de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (European Language Equality Network, ELEN), una associació que aplega més d'un centenar d'entitats que treballen per promocionar i protegir les llengües regionals o minoritzades.
La Plataforma per la Llengua, com a membre d'ELEN, organitza i lidera aquesta assemblea que se celebrarà a l'estadi del Futbol Club Barcelona, aprofitant que es compleixen cent anys del primer document oficial del club blaugrana escrit en llengua catalana.
Durant l'assemblea, els assistents posaran en comú les accions que fan en els seus països i traçaran estratègies perquè la Comissió Europea blindi la protecció a les llengües que no són oficials a la UE, ja que hi ha més de 50 milions de ciutadans europeus que tenen com a materna una llengua no oficial.
Aquesta jornada entra de ple dins l'estratègia de projecció internacional de la Plataforma per la Llengua. En el transcurs de la mateixa, l'ONG del català proposarà que la seva vocal, Rosa de les Neus Marco, sigui escollida vicepresidenta d'ELEN per guanyar força en aquesta entitat que representa prop d'una cinquantena de llengües històriques europees que no tenen caràcter oficial. Entre aquestes n'hi ha de grans, com el català o l'eusquera, però també d'altres que representen realitats més petites com el sard, el bretó o el còrnic.
Rosa de les Neus Marco és membre de l'executiva de la Plataforma per la Llengua, que la proposa com a vicepresidenta per la seva experiència internacional. Marco és investigadora de la UPF, domina set idiomes, té un màster en Estudis Transnacionals i ha fet diverses conferències arreu d'Europa sobre multilingüisme.
La presidenta del Parlament i el Govern escoltaran les veus europees
Dissabte, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, presidirà la inauguració de l'assemblea, donarà la benvinguda als assistents i presenciarà la taula rodona entre els eurodiputats Jill Evans i Josep Maria Terricabras. A més, representants del Govern de la Generalitat també es trobaran amb els delegats d'ELEN per conèixer la situació que viuen aquestes llengües, la majoria de les quals no tenen caràcter oficial a Europa i tenen dèficits de reconeixement.
En el transcurs del debat, es discutiran noves recomanacions per tractar el multilingüisme a Europa, s'exposaran casos de discriminacions d'algunes de les llengües i també hi haurà temps per posar sobre la taula el procés català. L'assemblea la dirigirà Davyth Hicks, secretari general d'ELEN i expert en llengües minoritàries i minoritzades i en els processos de regeneració d'aquestes. Entre els convidats, a banda dels eurodiputats, hi haurà experts com Sixto Molina del Secretariat del Consell d'Europa.
ELEN, una referència per a les llengües regionals
L'ELEN es va fundar l'any 2011 arran de la feina feta pels diferents comitès dels estats membres de la Unió Europea dins l'Oficina Europea de Llengües Minoritàries (EBLUL). La xarxa té l'objectiu de treballar per als 50 milions d'europeus que parlen llengües regionals o minoritàries (un 10% del total de la població). L'ELEN treballa actualment per a un total de 44 llengües regionals, minoritàries o amenaçades.
Les entitats que formen l'ELEN representen comunitats lingüístiques situades en diversos estats europeus. Està formada per 150 entitats amb seu en 22 estats d'Europa.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

"A la Franja es veu la llengua com a matèria de conflicte" [entrevista Natxo Sorolla_eldiario.es]






ENTREVISTA: Natxo Sorolla
El sociòleg Natxo Sorolla és autor d'una tesi sobre la situació del català a les comarques orientals d' Osca.
“Una quarta part dels alumnes catalanoparlants recorren al castellà per a comunicar-se entre ells; podria ser la fase prèvia a la decisió de desar de transmetre la llengua als seus fills”
“Es pot aconseguir que català i aragonès siguin llengües oficials d'Aragó, per si després no es prenen mesures per desenvolupar-ho, es quedarà en el terreny del simbòlic”
“Veure que metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és aquesta, la llengua que donarà més oportunitats als seus fills”





22/10/2016 – Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.






Natxo Sorolla, autor de l'estudi sobre la situació del català a La Franja.

El sociòleg Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) va presentar recentment a les jornades Cinga Fòrum, organitzades per l'Institut d’Estudis del Baix Cinca, les conclusions de la seva tesi doctoral sobre la situació sociolingüística a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, on  molts pobles han estat històricament catalanoparlants. Segons es desprèn del seu estudi, l'ús del català está en retrocés entre els joves de la zona oriental d'Osca, el que seria el pas previ a allò que es coneix com a substitució lingüística.
El pròxim 28 d'octubre Sorolla tornarà a tractar el tema a la Facultat de Filosofia i Lletres de Saragossa, dins de les jornades ‘El repte d'investigar sobre La Franja d'Aragó’, organitzades per l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i l'Área de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa.
¿Qué és la substitució lingüística?
Dins la sociolingüística, s'entén com el moment en què un grup social determinat canvia la llengua que venia emprant fins llavors i decideix substituir-la per una altra. El punt crític d'aquest procés, allò que determina que  l'ús d'una lengua és en perill, és quan els progenitors decideixen no transmetre la seva llengua als fills, sinó una altra que consideren més prestigiosa o útil. Abans d'arribar a aquest extrem hi ha fases prèvies.
¿I a quina fase es troben les comarques del Baix Cinca i La Llitera?
La realitat és que jo no estava estudiant la substitució lingüística a La Franja; amb la meva tesi cercava d'analitzar la situació sociolingüística dins un territori que ha estat històricament catalonoparlant. Però el que em vaig trobar varen ser dades que, si no alarmants, apunten el què alguns ja intuïen: que les generacions joves estan deixant d'usar la seva llengua en les relacions socials. Sóc d'una comarca més al sud, el Matarranya, i no esperaba que la situació sigués tan diferent al nord. Segons hems pogut comprovar, una quarta part dels alumnes catalanoparlants, aquells que usen el català com a llengua habitual amb els dos progenitors, recorren al castellà per a comunicar-se entre ells. Això ens indica, a manca de consolidar l'estudi, que podria ser la fase prèvia a la decisió de, en el futur, i si romanen al territori (perquè el despoblament és un altre problema d'aquestes zones), deixar de transmetre el català als fills.
Segons reculls a la tesi, els anys 90, i també entrats  als 2000, la situació era ben distinta. ¿Què ha passat per produir-se aquest canvi?
Haurem de preguntar què és allò què no havia ocorregut fins llavors. La Franja era un territori rural que històricament enviaba emigració a d'altres zones, però amb el canvi de segle s'involucra en el procés de migracions internacionals que ja no sols es dóna a grans capitals, sinó que arriba als pobles, el que altera la seva composició demogràfica. Un altre factor és la minorització de la llengua: en les generacions més grans la major part dels seus membres són catalanoparlants, és la llengua de socialització habitual, però entre els joves tenim més varietat, amb gent de fora, autòctons castellanoparlants, o fills de parelles mixtes que funcionen a la pràctica com a castellanoparlants. Suposem, perquè s'ha d'aprofundir en l'anàlisi, que aquestes progressives variacions en la societat es tradueixen en canvis lingüístics molt ràpids, que poden conduir a que el castellà esdevingui en allò que a sociolingüística es diu llengua no marcada, això és, aquella que pel seu ús no et defineix com a membre d'un grup determinat.
¿El català a La Franja està perdent prestigi social?
No podem dir que hàgim arribat a aquest punt, perquè no hem detectat que els pares deixen de transmetre el català com a llengua, estaríem encara en la fase prèvia. La qüestió del prestigi de la llengua té relació amb el procés de modernització global (augment de les migracions, l'increment de població urbana, possibilitat de canvi de classe social…), que té conseqüències sociolingüístiques clares: les llengües minoritàries perden la seva capacitat de cohesió social, mentre que les llengües més usades es fan més grans. Les qüestions de classe social han estat importants en d'altres processos de substitució, como s'ha vist a Alacant o València. A La Franja no hem treballat aquest aspecte i tinc els meus dubtes que sigui un factor influent, però sí pot tenir un cert efecte que al sistema educatiu i sanitari es funcioni de forma monolingüe. Veure com metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és la llengua que donarà més oportunitats als seus fills.
¿Quines mesures ajudarien a preservar la llengua patrimonial?
La principal és que la llengua pròpia estigués al sistema educatiu, i no només com a asignatura optativa, perquè, tot i que ho facilita, no és suficient per possibilitar l'alfabetització dels alumnes. S'ha d'incorporar la llengua pròpia com a vehicular, que no sols s'aprengui a escriure-la, sinó que també serveixi per ensenyar d'altres assignatures com  Ciències Socials o Naturals. Igual que tots els alumnes aprenen castellà, han d'aprendre català (i anglès, clar), per a que posteriorment puguin decidir lliurement quina llengua utilitzaran a la seva vida diària. No és cap solució màgica, però crec que l'Administració ha de transmetre als pares l'interès per mantenir la llengua del territori.
¿Mesures com la cartelleria i la senyalització bilingüe tenen un efecte real en el manteniment de la llengua pròpia?
Tenen la seva importància, sí, però no deixen de ser simbòliques. Les polítiques han d'anar molt més allà, ha de cercar un efecte a llarg termini. A les discusions es posa l'accent en la cooficialitat de l'aragonès i el català a Aragó, però la realitat política és que no hi ha majoria suficient per introduir aquesta qüestió, en la mesura en què fora necessari, a l'Estatut. Es pot aconseguir que siguin llengües oficials d'Aragó, però si després no hi ha mesures que ho desenvolupin amb reglaments i lleis, serà important, però es quedarà en el terreny d'allò simbòlic. Pot donar-se una situació similar al gaèlic d'Irlanda, on és la llengua oficial pero hi ha enormes dificultats perquè es mantingui. És preferible el que ocorria a La Franja, on estava estès l'ús popular del català a nivell informal, a una situació d'oficialitat en la que no existeixen parlants.
La política lingüística sempre genera grans controvèrsies…
L'any 2001 començaren les guerres per la llengua a Aragó. Fou llavors quan el PAR es distancià de la seva política tradicional de defensa de l'aragonès i el català, amb aquestes denominacions, per decidir que l'anticatalanisme i no reconèixer la llengua del seu propi territori el podia donar rèdits entre cert electorat, com de fet ocorre. Aquest viratge es tradueix en una guerra simbòlica, on es fa una Llei de Llengües, dos anys després entra un altre govern i fa una nova llei on apareix allò del LAPAO, en poc temps tornen a canviar els continguts de la llei… Tot això afecta els parlants, perquè al final entenen que la llengua és un problema, la veuen com a matèria de conflicte, i això no és positiu.
¿Quin és el camí a seguir?
S'ha de tornar al consens en política lingüística. En aquest sentit, és important el paper del PAR. Quan va governar amb el PP els anys 90, el PAR fins i tot va votar diferent que el seu soci  lleis com la de Patrimoni Cultural i defensà que l'aragonès i el català eren llengües pròpies d'Aragó i que havien de ser cooficials. El seu gir comença quan governa amb el PSOE i recorre a aquest tema per marcar distàncies.
¿Com valores les decisions de l'actual Executiu aragonès de PSOE-CHA?
Després del LAPAO, que suposava negar la pròpia existència d'una llengua sobre la qual acadèmicament no hi ha cap dubte, qualsevol pas que es donés havia de ser positiu. Insisteixo que s'ha de treballar per aconseguir que n'hi hagi continuïtat en les polítiques, que no canviïn cada cop que entra un nou executiu. Tenim l'exemple de les classes optatives de català a La Franja, que s'implantaren el 1984 amb el socialista José Bada com a conseller de Cultura. Aquestes classes s'han mantingut, fins i tot s'han ampliat, amb els governs posteriors amb independència del color i inclús de la llei del LAPAO. S'ha de separar la política lingüística d'altres conflictes, que poden donar molts rèdits en el debat a nivell estatal, però que acaben afectant la gent que viu a la frontera i esdevé un problema per al seu dia a dia.

*Traducció: Moviment Franjolí per la Llengua

dimarts, 25 d’octubre de 2016

La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat, per Joaquim Torrent




La Franja,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

   La pertinença de les terres de la Franja de Ponent a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarranya, fou important el paper exercit per població procedent  d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc  després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com  a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a  plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Mont-roig de Tastavins  i, sobretot, Calaceit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 calaceitans .

   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarranya, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles..

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una famosa enquesta, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..

 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va  fer entre Calaceit (Matarranya) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel  Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja inclosa- i a decidir el seu estatus polític. Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Catalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja de Ponent, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

  No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconscieència col·lectiva que s’ha produït a la Franja des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´única comarca oficial plenament de parla catalana és el Matarranya, i encara mutilat. I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de  fets positius i la constatació que cada vegada són més les  persones, especialment gent jove, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.


Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí per la Llengua