dimarts, 26 de gener de 2016

"Una Franja d'història" (amb Jacinto Bonales), nova secció del Moviment Franjolí


Els béns de la Franja, l'origen de les quatre barres, Regne versus Comtat, la numeració dels reis, el català a l'Aragó, i un llarg etcètera més són les nombroses polèmiques històriques que acompanyen un territori fronterer, com la Franja de Ponent, que n'ha fet i fa el paper de frontissa entre dos territoris més oposats o més agermanats, depenent de l'època, el català i l'aragonès.

Aquestes polèmiques recurrents han emplenat moltes pàgines i quasi han esdevingut "llegendes"molt repetides que són emprades per embolcallar de legitimitat històrica un determinat posicionament polític.   

En aquesta secció, "Una Franja d'història", l'historiador català resident a Mequinensa Jacinto Bonales ens ajudarà a treure l'entrellat d'algunes d'elles i ens contestarà a una pregunta mensual sobre la història de la Franja, cruïlla entre Aragó i Catalunya, d'una manera divulgativa però amb rigor acadèmic.

Jacinto Bonales (Tremp, 1969), resident a Mequinensa, és doctor en història i fa dècades que es dedica a la recerca històrica i la gestió del patrimoni, sobretot en l'àmbit local i comarcal. Ha publicat diverses obres en aquesta temàtica. Escriu sobre la història mequinensana al blog "Al-Miknasiyya" 

diumenge, 24 de gener de 2016

"Moncada, tot un món i tota una obra"


"Moncada, tot un món i tota una obra" 

Joaquim Torrent

El proppassat 2015 s’han complert 10 anys (el 13 de juny) de la mort de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada. És una ocasió per recordar-lo i per valorar la seua figura i la seua obra. Primer de tot cal dir que va ser un personatge polièdric i amb molts matisos, un Intel.lectual complet, en tot l’abast del mot, ja que no solament es va dedicar a la literatura –on excel.lí- sinó també a la pintura i a l’ensenyament, a banda d’haver mantingut un actitud cívica insubornable i compromesa amb la seua gent.

Amb el pas del temps apareix nítidament com “un dels grans” de la nostra literatura. Si no ens hagués deixat tan aviat qui sap quines obres hauria estat capaç de crear! Tot i així ens hem de treure el barret davant la seua producció literària i, no endebades, és l’ autor d’expressió catalana traduït a més idiomes. Ha estat una figura excepcional i paradigmàtica. El seu èxit desmunta aquelles postures supremacistes que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, i fins i tot l a seua propia existencia -almenys en terres administrativament aragoneses-.

Moncada és l’exemple  clar de com amb una llengua secularment  humiliada i menystinguda es pot arribar a les més altes cotes literàries i aconseguir una projecció universal, i de com des d’un punt de partida local es pot tenir una visió global de la realitat, on tota la humanitat s’ hi pot sentir reflectida. El seu triomf és una bufetada a la cara a tots aquells que  a l’Aragó -i no únicament a l’Aragó- han fet tot el possible per erradicar el català, des de l’escola a la trona. Personatges com aquells mestres que posaven tot el seu afany a castigar els infants que parlaven la nostra llengua, que per a ells era un menyspreable “chapurreado” o “patués”; per exemple donant-los un “objecte de la vergonya”, que havien de passar a qui sentissen que no parlava castellà, fins que al final el darrer poseïdor era castigat -tal com està documentat que passava a Areny de Noguera e la dècada dels setanta-. Un afany que s’ha mantingut fins als nostres dies; només cal recordar l’anècdota reportada per l’activista franjolí Guillem Chacón, qui explicava el menyspreu amb què -a la mateixa Mequinensa-  la mestra va tractar la seua filla en veure que duia llibres en català a la motxilla. Per no parlar de la negativa, a l’ambulatori de Fraga, d’atendre el fill del psicòleg Quim Gibert perquè el seu pare s’expressava en català…

El mateix Moncada deia: “ignorava que allò que jo parlava fos una llengua que es pogués utilizar a l’hora d’ escriure.” “I d’això el franquisme ja es preocupava que no ho arrbèssim a saber.” I Carles-Jordi Guardiola, editor de Moncada i company seu de militància al PSAN, va destacar en un homenatge a l ‘escriptor el paper que havia tingut en el procés de normalització del català a la Franja, on, segons ell, “abans de Moncada ningú considerava un mèrit escriure en català”. De fet, va ser capaç de capgirar la situació i, a través de la  llengua, de donar a conèixer Mequinensa al món sencer.  Com diu Rosa Regàs, escriptora i admiradora: “El català de Moncada és un català autèntic; no segueix normes. A ell no li ha fet cap falta la normalització (…), perquè parla des de la profunditat i autenticitat de la llengua i això és d'una intel·ligència literària impressionant”


Sovint els crítics han emfatitzat la influència de Faulkner i García Márquez exercida sobre Moncada, així com la seua adscripció  al realisme màgic. Ell, però, en algunes declaracions se’n desmarcava.  En tot cas caldria matisar-ho, tot plegat. En el sentit que entre els narradors hi poden haver molts paral.lelismes en els seus itineraris i poden compartir, de manera no deliberada, moltes experiències vitals; a banda que en la literatura hi ha molts vasos comunicants i moltes interrelacions indirectes i insospitades. Així, no ens hauria d’estranyar que a Moncada se li hagen atrbuït influències dels més variats escriptors, entre els quals, a més dels més repetits i coneguts, Perucho, Porcel, Clarín -pel paral.lelisme entre Torrelloba i Vetusta-, i fins i tot Poe o Kafka…. Certament, Faulkner i García Márquez, com Moncada, són creadors de mons propis, de geografies mítiques, encara que a diferència d’ell, que parteix d’un lloc en un espai i un temps molt concrets -Mequinensa-, els seus universos personals responen a una denominació inventada, tot i que  no deixen de reflectir la realitat, ja que incorporen molts elements autobiogràfics. També és innegable l’existencia de l’element “màgic” en l’obra moncadiana, d’aquí que tampoc resulte tan desencertat adscriure’l en certa manera, i admetent la seua singularitat,  dins el moviment del realisme màgic. I més si tenim en compte la influencia exercida, especialmente als inicis -sobretot en els llibres de narracions “Històries de la mà esquerra i altres contes” i “El café de la granota-, per Pere Calders, retornat de Mèxic, poseïdor d’una gran imaginació, fantasiosa i irónica, i lector i admirador de Massimo Bontempelli, introductor del realisme màgic a Itàlia, el qual és considerat un dels primers autors d’aquest moviment literari.
No hauríem de perdre de vista, però, aquestes clarificadores declaracions de l’ autor:

"Bé, jo em sento molt més a prop de gent europea que ha tirat pel mateix camí com pot ser Villalonga amb “Bearn” o Tommasi di Lampedusa amb “El Guepard”. Malgrat el que s’ha dit, a mi la literatura hispanoamericana no m’ha atret d’una manera especial, tret d’un autor que sí que m’ha interessat fortament: Alejo Carpentier. Sobretot a “El siglo de las luces”. De la mateixa manera podem parlar de la Ferrara de Giorgio Bassani, la seva ciutat i entorn de la qual basteix tot el seu món literari.“

P. Romera i E. Rosales, «Conversa amb Jesús Moncada». Tresmall.

Com veiem Moncada admet un influx directe del cubà Alejo Carpentier -qui, evidentment no és aliè a Faulkner ni a altres escriptors llatinoamericans-, amb qui té uns evidents paral.lelismes. I si bé aquest no crea un món propi en sentit estricte sí que incorpora molts dels elements de la seua infantesa en el món rural, amb una gran influencia de l‘element afrocubà i de la tradició oral. Així mateix fou influït pel surrealisme i té un gran sentit de l’evolució histórica, tot posant al descobert la violencia del Poder, cosa que no li impedeix, però, recórrer a la imaginació, la fantasia i la sorpresa; per a ell allò "real meravellós"  -concepte molt semblant al de “realisme màgic”, sinó el mateix- constitueix una perspectiva més de la història, és a dir,  no és necessàriament una ficció.

Pel que fa a Villalonga i Lampedusa són cronistes elegiacs d’un món, millor dit, d’una època, que s’apaga  i dona naixença a un nou ordre, que tot ho trastoca i envaeix, carregat de violència i vulgaritat. Són notaris d’un gran trasbals i de  la desaparició de tot un món, com el mateix Moncada en certificar la mort de Mequinensa sota les aigües. Per això no és d' estranyar l' admiració moncadiana per aquests dos autors. Com tampoc la que mostra per Bassani, qui des de la seua ciutat de província basteix tot un món i ens fa la crónica d’un temps determinat a través de les vivències d’uns personatges amb una gran subtilesa psicológica.

Com hem apuntat, a Moncada li desagradava que només es tingués en compte l’element “màgic” de la seua producció literaria, i ell mateix no s’està de recalcar com “Camí de Sirga” és una obra on es reflecteixen fets molt concrets i inserida en la realitat… I no li manca raó, ja que tot i el component fantasiós, ell té molt en compte les coordenades temps i espai i els aspectes reals i quotidians, això sí, puntejats per una imaginació prodigiosa que clava les seues arrels en l’imaginari col.lectiu i la memoria oral -mitjançant l’evocació dels desapareguts cafés mequinensans i  la botiga paterna-, en una atmòsfera poètica, suggerent, sorpresiva i un pèl onírica; sempre amb el marc mític de la seva Mequinensa natal -menys a “La galería de les estàtues” i a “Dante S.A”,novel.la postuma i inacabada, obres on “lo poble” és substituït per Saragossa i Barcelona, respectivament-. Mequinensa, vila singular, amb tot un món de minaires, llaguters, agricultors i petits comerciants, avui irremissiblememt desaparegut sota les aigües de l’embassament, símbol implacable del “progrés”, una força irrefrenable i violenta que tot ho transforma i afecta per igual totes les classes  socials. Unes classes socials minuciosament i implacablememt disseccionades a través d’uns personatges plens de vida i d’humanitat, sacsejats per la luxúria, les relacions de poder i l’omnipresent i quotidiana presencia de la mort, els quals conformen una acció coral descrita sota la visió sarcástica i humorística de Moncada, que s’acarnissa especialment amb les anomenades classes dirigents, aliades amb les “forces vives”, tot mostrant-nos, a través del prisma de la sátira i j’humor més descarnats les seves repressions, fariseisme i desoladora mesquinesa i brutalitat, amagades rere la careta d’una falsa respectabilitat

 Per a finalitzar ens  ocupem de l’obra plàstica de Moncada, la qual si bé no arriba al nivel d’ excel.lència de la seua producció literària no per això deixa de tindre interès i qualitat, a banda que també ens serveix per a poder interpretar millor  l’home i el seu llegat.

Els seus quadres i dibuixos denoten una variada influència de les diverses avantguardes, però especialmente del surrealisme i, com no podia ser menys, de l ‘anomenat realisme màgic pictòric, del qual el màxim representant fou Magritte. Ambdós moviments fonamentats en la fantasia, el món oníric i la paradoxa, tot i que el segon incorporava més elements realistes, que contrastaven amb detalls “màgics”. Es evident, doncs , un gran paral.leisme amb l’obra literaria de Moncada, qui tampoc fou aliè al cubisme   ni al corrent repesentat pel grup Dau al Set, inspirat en el surrealisme i en el magicisme plàstic, que acabà desembocant en l’informalisme, llevat la figura aïllada de Joan Ponç, que es mantingué bastant fidel al surrealisme inicial i que influencià clarament Moncada, com es fa evident sobretot en les seues figures compostes d’elements orgànics i geomètrics.

Igualment, els paisatges i els horitzons mequinensans, així com els seus tipus humans són elememts força constants en Moncada, juntament amb imatges punyents i satíriques d’eclesiàstics, inspirades nítidament en Francis Bacon, pintor de cossos torturats i descompostos,  que arriba a captar l’essència més íntima i tràgica de l’ ésser humà.

Com ja s’ha apuntat, l’obra plàstica de Moncada completa admirablement la seua obra literària, la qual ens la fa més comprensiva, tot conformant alhora un conjunt inseparable, un conjunt sempre fidel a les arrels mequinensanes, al capdavall a una  terra i a uns homes determinats, en una visió, però, de trascendència i abast universal.

 

Joaquim Torrent (membre del Moviment Franjolí per la Llengua)

dimecres, 20 de gener de 2016

Un projecte d'estudi sobre el català a la Franja guanya la V Beca Joan Veny de l'Institut Ramon Muntaner




El projecte "La incidència de l'efecte frontera en l'autonomització de la llengua a la cruïlla catalanoaragonesa", del filòleg Esteve Valls, ha guanyat la V Beca Joan Veny, convocada per l'Institut Ramon Muntaner amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El projecte tracta de l'impacte de la frontera administrativa en l'evolució del català a banda i banda de la Franja. Valls vol demostrar que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja, es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas la catalana. El filòleg, professor de la Universitat de Barcelona, té ara un termini de dos anys per a realitzar la seva investigació i poder rebre els 6.000 euros amb què està dotada la beca.

En aquesta cinquena convocatòria de la Beca Joan Veny s'han presentat quatre sol·licituds d'arreu dels territoris de parla catalana. El jurat de la Beca, format per Brauli Montoya, representant de l'Institut d'Estudis Catalans; Francesc Feliu, de la Universitat de Girona en representació de la Xarxa Vives d'Universitats;Montserrat Ingla i Montserrat Nadal, representants de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; i Narcís Figueras i M. Carme Jiménez, de l'Institut Ramon Muntaner, actuant aquesta darrera en funcions de secretària del jurat, ha destacat la "gran qualitat" deles propostes presentades.Entres els criteris que el jurat ha valoratmés per escollir entre les candidatures la proposta de Valls s'hi troben "el rigor metodològic, l'interès científic de l'estudi i el fet que els seus resultats contribuiran a posar en valor la unitat de la llengua catalana".

La Beca Joan Veny, destinada a investigadors de l'àmbit dels centres d'estudis, es concedeix a treballs de recerca sobre la variació lingüística del català. En els darrers anys la beca ha servit per promoure estudis relacionats amb les varietats lingüístiques del pallarès i del tortosí.

Per a més informació de la Beca Joan Veny: www.irmu.org/projects/joanveny

dilluns, 4 de gener de 2016

OMELLA I EL PODER POLÍTIC DELS BÉNS DE LA FRANJA [Marcel Pena]



Font:

Institució Cultural de la Franja de Ponent




Vaigue per davant que com a ateu practicant que sóc m'importen ben poc les obres d'art relacionades amb l'Església, i encara em fa menys goig que uns capellans puguen decidir -a mitges amb altres institucions, encara sort- d'un patrimoni cultural que se suposa tan important. Els béns de la Franja, però, tenen un valor afegit: presenten un debat més polític i territorial que cultural. I no només ho dic jo, sinó que també ho va afirmar Josep Giralt, director del Museu de Lleida en una entrevista per Catalunya Ràdio el passat mes d'abril.


Les poblacions de la Franja, excepte algunes situades al Matarranya, van pertànyer al bisbat de Lleida des de la seua creació al segle XII fins la reforma que va acabar l'any 1998, amb els darrers llocs traspassats a la diòcesi de Barbastre-Montsó. L'única voluntat del canvi era fer coincidir els límits eclesiàstics -que tanta importància política havien arribat a tindre- amb les fronteres autonòmiques, cosa que va fer perdre al bisbat més de 100 parròquies. Llavors, des de l'Aragó va començar una campanya política i mediàtica perquè les obres del Museu Lleida tornessen a Barbastre -si és que es pot tornar allà on no has estat mai-. Des de Lleida, els diferents organismes no han considerat legítimes les resolucions que obligaven a portar les obres a Barbastre, i a dia d'avui continuen a la capital de Ponent.

Els béns han tornat una vegada més a la primera línia d'informació franjolina gràcies (o per culpa) del nou bisbe de Barcelona Juan José Omella, natural de Queretes i que també va ser bisbe de Barbastre. Omella també és partidari de portar els béns a Barbastre, no per justícia històrica ni res paregut, sinó per voluntat política. Si es vol veure quin tipus de franjolí és Omella, només cal llegir les paraules que va dedicar cap a la seua llengua en una entrevista a l'ABC, on va afirmar parlar "un catalán malo" i que treballaria per aprendre millor la llengua de Barcelona. Sí, un sinyor de Queretes mirant d'aprendre la llengua que fa 70 anys que parla.

Des d'una òptica catalanista, els béns de la Franja han de romandre a Lleida com a part de la cultura catalana que són. O, si tanta ràbia els fa que estiguen dins del límits autonòmics catalans, poden reclamar que tornen a la Franja, però no a Barbastre on mai han estat. Està clar que a la Franja hi ha una manca d'infraestructures on poder conservar les obres i de voluntat política des del Govern d'Aragó per conservar cap patrimoni propi. Exemple d'això és l'estat de Vil•la Fortunatus a Fraga, a més de totes les troballes romanes que van anar a parar a Saragossa. D'això ningú se'n queixa, tot i que Saragossa queda molt més lluny que Lleida per a qui vulgue anar a gaudir d'un dia cultural i visitar les obres. Per alguna cosa Lleida és la capital econòmica i social de referència de les gents de les comarques centrals de la Franja.

Marcel Pena, periodista lliterà

dissabte, 2 de gener de 2016

Sobre l'aliança natural de catalanisme i aragonesisme ["Per la concòrdia", Joaquim Torrent]


Font orginal: http://blocs.mesvilaweb.cat/Medard/?p=268298

Font: lafranja.net
Per la concòrdia


Algun cop des d’àmbits aragonesos, d’una manera bastant desencertada i errònia, s’ha arribat a comparar l’espanyolisme amb el «pancatalanisme», com fossin dos tendències imperialistes equiparables. Penso que caldria clarificar un poquet les coses: en principi el catalanisme és el moviment –en els seus orígens merament culturalista– que vol el màxim de sobirania per a tots els territoris de parla catalana, mentre que el pancatalanisme, en la interpretació semàntica més estricta del terme, com indica el prefixe «pan», intentaria aconseguir la unió política dels territoris catalanoparlants. Com es pot observar, la distinció entre catalanisme i pancatalanisme és molt subtil, i amb força freqüència quan es parla de «pancatalanisme» en realitat s’està al•ludint al catalanisme. Sembla bastant evident que les possibles propostes pancatalanistes aplicables a la Franja no tenen, a hores d’ara, gaire sentit, ja que implicarien la unió política dels territoris de parla catalana, i això actualment és una possibilitat molt remota, tant entre autonomies com, i encara més, entre aquestes i territoris pertanyents a d’altres autonomies o realitats estatals.

Per tant, i tornant al principi, penso que seria molt més útil i prudent fixar, per part dels qui treballen per una realitat nacional catalana, uns objectius simplement catalanistes, en el sentit d’aconseguir el màxim de sobirania per als diversos territoris de parla catalana –sempre i quan els seus habitants, fent servir el dret a l’autodeterminació, també ho demanen– i no pronunciar-se sobre una hipotètica articulació política entre els esmentats territoris. Això darrer, sense rebutjar-ho explí- citament, caldria deixar-ho com una qüestió a resoldre en el futur, ja que realment ara no toca plantejar-ho i insistint-hi únicament s’aconsegueix generar tones i més tones de paperassa, crispació i xerrameca inútil i estèril. I, d’altra banda, també des de l’aragonesisme caldria canviar d’actitud. En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.

Joaquim Torrent (Temps de Franja, 75)