dissabte, 27 de febrer de 2016

"La dèria per incitar a esborrar-te a tu mateix és arxiconeguda entre els catalanoparlants" [Quim Gibert. "Un poblet poblàs on tothom tenia nas..."]



Un poblet poblàs on tothom tenia nas...



Frank Tashlin (1913-1972) va escriure una faula sobre un ós, que quan ve la tardor s’afanya a cercar una cova per a hivernar-hi. Mentre l’animal ha quedat immers en un son profund, uns empresaris aixequen, en un temps record, una fàbrica, just sobre la cova, que prompte rutlla a ple rendiment. Amb l’arribada de la primavera, l’ós es desvetlla. Mig endormiscat, tracta de trobar la sortida de la cova. Però va a raure al pati de la factoria. Allà, de seguida, un encarregat l’insta a col·locar-se a la cadena de muntatge. Atònit, el plantígrad manifesta que ell no és de la plantilla: «Jo sóc un ós!». L’encarregat se’n riu quan sent una i altra vegada «Jo sóc un ós!». I el duu fins als seus superiors. Aquests li responen: «Vostè és un gamarús, que no s’ha afaitat i que porta un abric de pells». El president director general, en veure’l més tossut que una mula, l’enfila en el seu cotxe i el mena, de primer, cap al parc zoològic i, després, a un circ. Tant en un lloc com en l’altre, els óssos estan convençuts que no existeix vida per a un ós més enllà del zoològic i del circ. I, per tant, no el reconeixen com a ós. D’aquesta forma, el suprem de l’empresa li fa veure que s’ha de incorporar a la feina com un treballador més. Al cap d’uns mesos, la fàbrica fa fallida i els obrers són acomiadats. L’ós torna a quedar descol·locat. Entre naps i cols, ha passat un any. I el fred tardoral no es fa esperar. L’ós localitza una cova. Però en el moment d’endinsar-hi se’n recorda que són molts els que li han dit que ell no és un ós. I que hivernar és cosa d’óssos. Amb les primeres gelades es pela de fred rondant pel bosc com una ànima en pena. Per un instant hauria volgut ser un ós. No obstant això, entra a la cova. S’hi sent tan a gust que cau adormit en redó. El final de Però jo sóc un ós! (Viena edicions, Barcelona 2014), títol del conte, és obert. No se sap si l’ós es va deixar entabanar. L’autor pensa que no.

No és cap secret que una mentida repetida adequadament moltíssimes vegades acostuma a passar per ser una veritat. I que aquells que viuen en captiveri durant temps (o que, fins i tot, hi han nascut), com ara els óssos de zoològics o de circ, solen quedar amb els referents col·lectius trasbalsats. És a dir, en el cas de l’esmentada faula, acaben confonent el petit món, en el qual han quedat tenallats, amb el món en general.

La dèria per incitar a esborrar-te a tu mateix és arxiconeguda entre els catalanoparlants. L’esmentada faula, que va ser traduïda per Enric Larreula, és una metàfora perfecta a propòsit de l’alienació. Però jo sóc un ós! és una història d’èxit. Igual que la d’aquelles persones i pobles a qui en va s’ha intentat repetidament de canviar la identitat lingüística.


Quim Gibert, psicòleg

dimarts, 23 de febrer de 2016

Ajudem la llibreria Serret de Vall-de-roures. Fes-te'n soci del club de lectura!

La històrica llibreria Serret de Vall-de-roures està passant un moment delicat degut a la crisi que envolta el món de la cultura. Aquesta llibreria és un punt de trobada cultural del Matarranya i de tota la Franja de Ponent, sent molt activa en presentacions de llibres, jornades de novel·la negra, l'organització dels Premis Serret Terra de Cruïlla i moltes altres activitats literàries on conflueixen lectors i escriptors. És de destacar la difusió que en fa la llibreria dels autors matarranyencs i ebrencs, esborrant en l'espai lingüístic tota mena de fronteres i polèmiques estèrils en clau política.  La llibreria la regenta l'Octavi Serret, un llibreter dels de tota la vida i hiperactiu en la seva tasca cultural. Fa pocs mesos van obrir l'espai els 4 gats d'en Serret a Barcelona per dinamitzar, encara més, la difusió literària des de la Franja a la capital catalana. També fa poc ha establert un conveni de col·laboració amb Òmnium Cultural.
Ara toca donar un cop de mà a la llibreria Serret, i per això han creat diverses modalitats per fer-se'n soci del Club de lectura i poder així ajudar a que no tanqui aquest focus cultural de la Franja. Com? comprant llibres!
Des del Moviment Franjolí per la Llengua volem expressar el nostre total suport a la Llibreria Serret i animem tothom a que col·labori , en la mesura de les seves possibilitats, a que aquest espai literari continuï endavant.

Modalitats de fer-se soci del Club de lectura Serret:

A­. SOCI BÀSIC:​20 euros al mes que li donaran dret a l'elecció de dos llibres de butxaca o un de la selecció que cada dia recomanarà el CLUB al Serret Blog http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/categoria/club­de­lectura­cls. cat Alguns d'aquests llibres aniran acompanyats d'una ressenya crítica i tots ells d'una presentació. 

B.­SOCI MITJÀ:​29 euros al mes que li donaran dret a l'elecció de dos llibres de la selecció que recomanarà el CLUB a la pàgina http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/categoria/club­de­lectura­cls. cat 

C.­SOCI PREFERENT:​49 euros al mes. Podrà escollir quatre títols de la selecció del CLUB al Seret Blog http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/categoria/club­de­lectura­cls. cat 

D.­En l'enviament mensual ​dels llibres que , s'afegirà aleatòriament un llibre més com a regal que serà triat pel propi Serret. 

E.­ Tots els socis rebran informació puntual​ dels actes que Llibreria Serret organitza a Vall­de­roures, Terres de l’Ebre, la Franja o a l’espai de Llibreria Athenea / Els 4 Gats de Serret que dinamitza a Barcelona, ja sigui presentació d'autors i signatura d'exemplars, lectura de llibres pels seus autors, debat de lectures o una trobada anual de socis a Vall­de­roures, per conèixer i compartir els encants paisajistics, gastronòmics i artístics de la Comarca del Matarranya. 

F.­ L'operativa per afiliar­se és simple: ​un email, msm o whatsApp al telèfon 628 085 473 o al mail serretllibres@gmail.com o a la mateixa www.serretllibres.com indicant modalitat de subscripció escollida, DNI peer donar-­vos d’alta i número de compte on domiciliar els pagaments mensuals. El primer enviament anirà acompanyat d'una carta personal d' Octavi Serret i un obsequi. 

G.­ Llibreria Serret ha assolit un acord de ​col·laboració amb Òmnium Cultural per ​oferir ​als seus socis (si no ho sou... https://www.omnium.cat/fes­te­soci/ )​, sempre i quan acreditin aquesta condició amb carnet identificatiu, un descompte del 5% en la compra de llibres del club CLS a la venda al seu establiment o virtualment al http://www.serretllibres.com/ introdüint el vostre nº d’identitat que se us demane per donar­vos d’alta al club CLS http://www.serretllibres.com/club i així poder obtenir les adventatges i descomptes de ser del CLUB de llibreria Serret.







dimecres, 17 de febrer de 2016

Mont-Roig celebra el Dia de la llengua materna amb activitats en favor del català [CLARIÓ]

L'associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català_CLARIÓ organitza una activitat el proper 21 de febrer per la celebració del Dia de la llengua materna declarat per la UNESCO.
Durant l'acte es presentarà l'estudi realitzat a l'IES Matarraña per la lingüista Anna Currubi: "L'ús del català entre els jovens del Matarranya" . La introducció serà a càrrec del sociòleg Natxo Sorolla.

El govern d'Aragó promou i dóna suport a un seguit d'activitats per la celebració del dia internacional de la llengua materna. A nivell de català també s'hi celebren contacontes, lectures de poesia en català a instituts de Fraga o una xerrada sobre Jesús Moncada a Mequinensa.



dissabte, 13 de febrer de 2016

"Lo català, patrimoni d’Aragó" [editorial Temps de Franja]

Lo català, patrimoni d’Aragó

TEMPS DE FRANJA / digital / n. 25 / febrer 2016 EDITORIAL
Les dos llengües que es parlaven durant l’Edat Mitjana a Aragó, català i aragonès, van néixer i es van anant estructurant a les valls pirinenques, com a evolució natural del procés que tota llengua viva té. Així aquell llatí d’anar per casa que es va imposar amb la romanització sobre l’iber i que es va anar convertint en la llengua general de les nostres comunitats, es va refugiar en les estretes valls del Pirineu resistint la progressiva arabització de la resta de la Península Ibèrica.
Simplificant podem dir que lo naixement de la Corona d’Aragó l’hem de trobar amb el matrimoni de Peronella, d’Aragó i RamonBerenguer, comte de Barcelona.
Esta unió va impulsar la conquesta o reconquesta dels territoris al sud dels seus dominis i l’expansió
de les llengües pròpies d’estos monarques i dels seus descendents: l’aragonès i lo català.
A més de la conquesta militar, la llengua utilitzada per l’administració de la Corona d’Aragó va ser determinant per a la implantació d’estes llengües en detriment de l’àrab imposat des de la conquesta musulmana.
Així del català tenim mostres de documents escrits en diferents punts de l’Aragó actual.
Un altre factor definitiu va ser la repoblació dels
territoris que s’anaven incorporant a la Corona d’Aragó. En el cas del Matarranya, fa 800 anys, es va realitzar inicialment amb gent dels comtats pirinencs del Pallars i posteriorment amb los més pròxims de la zona de Lleida. Esta gent van arrossegar la seua llengua vernacla que ha perdurat fins als nostres dies.
Senzillament estem orgullosos que los nostres avantpassats hagin estat capaços de mantenir un dels patrimonis més preuats de qualsevol cultura: la seua llengua.
També estem contents que com aragonesos que mos sentim, se’ns reconegue sense embuts la llengua que parlem i per això aplaudim l’última normativa al respecte de l’actual govern d’Aragó.
Però també seguim reivindicatius del que és principal: falta la normativa que assegurare la pervivència de les llengües originàries de la Corona d’Aragó. Demagògia a part, apel•lem a la Universitat i als estaments culturals competents en lo tema lingüístic que es posicionen sense condicionants polítics ni pors infundades al manteniment viu d’este important patrimoni d’Aragó. Feu-ho com es fa en qualsevol país civilitzat i, encara sense menyspreu, en qualsevol país d’Àfrica. No volem ser menys.

dijous, 11 de febrer de 2016

Quim Gibert: "Les institucions de govern a la Franja de Ponent fan invisible el català." [La llum esclata]

Segon article del psicòleg Joaquim Gibert relacionat amb la Jornada de dignificació lingüística que es celebrarà a Fraga el segon cap de setmana de març, enguany dedicades a la llengua i la cultura popular.

La llum esclata

Si El vestit nou de l’emperador de Hans C. Andersen continua sent un conte que agrada és perquè en molts àmbits de la societat tothom sap que l’enganyen però ningú gosa dir ni ase ni bèstia. A propòsit d’aquest immobilisme davant d’irregularitats explícites, l’arquitecta Itziar González apunta que la por ens fa crèduls: «i ensenya alhora que si la mentida necessita la complicitat de tots, la veritat i el desig de saber també es poden encomanar.»

  • Descartar el reconeixement oficial de la llengua autòctona és deixar a la deriva un dels patrimonis més importants de la Franja.

Les institucions de govern, que actualment regeixen a la Franja de Ponent, han teixit polítiques que fan invisible el català. En aquest sentit, el mateix Francisco Javier Lambán, president aragonès, manifestava que «evidentemente» el castellà «seguirà siendo la única llengua oficial» (La Vanguardia, 2-9-15). Descartar el reconeixement oficial de la llengua autòctona és deixar a la deriva un dels patrimonis més importants de la Franja.

Entre les rondalles recopilades en el Baix Cinca, de transmissió intergeneracional, n’hi ha que aborden desafiaments a autoritats de primer ordre, que en lloc de ser un exemple cívic neguen drets humans bàsics. Es tracte d’inquietuds i «queixes per mitjà d’un astut llenguatge que (...) no resulta en absolut conservador ni conformista». Així ho assenyala Carlos González Sanz, escriptor especialitzat en literatura oral i autor deDespallerofant (IEBC, 1996), un estudi de relats tradicionals. Lo mig pollet, un dels relats contat per la fragatina Andresa Bean, en l’esmentat llibre, parla d’un xiquet de vida que, mentre arreplegava fems, va entrepussar amb un sac de diners. El fill del rei, que justament passava per aquell veral, al saber-ho, li va oferir que la casa reial tingués cura d’aquella troballa. Tot innocent, el vailet va acceptar de seguida. L’endemà, a instàncies de la mare, el bordegàs va fer cap fins al palau de sa majestat per tal d’endur-se’n la saca. Tant el rei com el fill, s’hi van negar en redó. A partir de llavors, el marrec es veurà immers en un seguit de peripècies a fi i efecte de recuperar els diners. L’encís d’aquest i altres contes és que el noi de classe humil aconseguirà doblegar al totpoderós sobirà.
  • Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març.
El món de les rondalles ens aporten formes de resoldre situacions neguitoses, en les quals no hi manca la intriga. I és que en els contes qui pateix són els protagonistes, immersos en contextos estressants. Mentre el lector i/o espectador, que a voltes viu circumstàncies d’un cert paral·lelisme, observa el que s’esdevé des de la distància, sense quedar directament enfangat.

Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març.

«No tot és desar somnis pels calaixos/ rodejats d’enemics o bé d’objectes/ que subtilment i astuta ens empresonen./ Perquè viure és combatre la peresa/ de cada instant i restablir la fonda/ dimensió de tota cosa dita,/ podem amb cada gest guanyar nous àmbits/ i amb cada mot acréixer l’esperança./ Serem allò que vulguem ser./ Pels vidres/ del ponent encrespat, la llum esclata.», diu Miquel Martí i Pol.


Quim Gibert, psicòleg i autor de Removent consciències

dimarts, 9 de febrer de 2016

La vida de l’afganesa ‘Nadia’, que participarà a les Jornades de dignificació lingüística de Fraga, es presenta al teatre

Fotografia: Ara.cat
L'escriptora Nadia Ghulam, afganesa resident a Barcelona i defensora de la cultura catalana, serà una de les participants a les Jornades de dignificació lingüística que es duran a terme a Fraga el segon cap de setmana del mes de març, i que tindran com a marc el món dels contes i de la cultura popular expressada en català. Les jornades són organitzades pel Casal Jaume I de Fraga_ACPV.
Font: Ara.cat

Teatre en primera persona al TNC: la vida de l’afganesa ‘Nadia’

Vam conèixer la corprenedora història de l’afganesa Nadia Ghulam quan el 2010 va publicar el llibre El secret del meu turbant, que signava juntament amb Agnès Rotger i que va rebre el premi Prudenci Bertrana. Llavors ja feia quatre anys que havia aterrat a Barcelona per sotmetre’s a diverses operacions per reconstruir-li la cara, gràcies a l’acció de dues ONG i una família d’acollida badalonina. El 2011 va protagonitzar un documental,Tornar a Nadia, i finalment el 2014 va pujar als escenaris per explicar en primera persona la seva història a Nadia. Aquell espectacle, que es va estrenar al festival Grec, arriba ara a la Sala Tallers del Teatre Nacional en vuit funcions que ja tenen el 80% de les entrades venudes, del 3 a l’11 de febrer.
Serà la primera vegada que el públic, que potser ja coneix el drama que va viure Ghulam per articles, llibres o vídeos, la podrà mirar als ulls i sentir la seva experiència directament de la seva veu. “Volíem que l’espectador tingués el mateix impacte que nosaltres vam tenir en parlar amb ella -explica el dramaturg Carles Fernández Giua-. Una experiència viva, sense intermediaris, sense actors”.
Explicada de forma telegràfica, la biografia de Ghulam és esfereïdora. Quan tenia vuit anys una bomba cau a casa seva, a Kabul, i li provoca greus cremades a tot el cos i ferides a la cara que la deixen sis mesos en coma. Haurà d’entrar al quiròfan fins a catorze vegades, les últimes ja a Barcelona. El seu germà Zelmai desapareix -els diuen que ha sigut assassinat- i el seu pare es trastoca. Ella, estirada a l’hospital, convençuda que viurà ben poc, decideix que quan surti adoptarà el nom del germà per poder treballar, ja que només els és permès als homes, per poder ajudar la mare i dues germanes. Va passar deu anys amagada sota aquell turbant.
La vida de Ghulam és la matèria primera de Nadia, “documental escènic” al qual han donat una forma poètica i alhora rigorosa Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer. Les converses amb la noia servien l’argument i un viatge a l’Afganistan per conèixer el país i rodar-hi van aportar el context periodístic. “L’espectador descobreix racionalment moltes coses de l’Afganistan, però la història de la Nadia els toca emocionalment”, diu el dramaturg. El seu testimoni humanitza la història en majúscules. “Vivim de titulars, i arriba un moment que ens insensibilitzem i ens oblidem que allà hi ha persones amb els seus somnis i aspiracions”, afegeix Szwarcer.
Que la mateixa Nadia Ghulam fos la protagonista va semblar lògic: “Quan veig que una obra està basada en fets reals penso que la persona protagonista és morta. I jo sóc viva”, afirma. Així va semblar evident que tant Fernández Giua com Szwarcer havien de sortir a escena, tot i no ser actors cap dels tres, per reconstruir junts -amb monòlegs, diàlegs i escenes teatralitzades- el viatge de l’Afganistan a Barcelona de Ghulam, que alhora és un diàleg entre Orient i Occident. “En el nostre món estem més envoltats de ficció del que ens pensem, fins i tot els mitjans fan el seu relat dels fets. Com que el teatre ha d’anar a la contra, nosaltres volem col·locar-hi la realitat, una experiència viva”, diu l’autor. La companyia La Conquesta del Pol Sud ja està treballant en la pròxima història en primera persona: el testimoni d’una argentina criada per militars que als 23 anys va descobrir la seva veritable identitat.

dissabte, 6 de febrer de 2016

La temperatura en la qual la llengua s’inflama [Quim Gibert]


La temperatura en la qual la llengua s’inflama

«La gent que les llegeix (novel·les) queda descontenta de la seva pròpia vida, i alberguen desitjos de viure d’una altra manera, cosa que mai no podrà ésser en la realitat (...) Tots hem d’ésser iguals. Només s’arriba a la felicitat si tothom està al mateix nivell. Per això hem de cremar els llibres, Guy Montag. Tots els llibres». Amb aquest to parla el cap de bombers a un oficial de l’escamot, a Farenheit 451 (1996), un excel·lent film de François Truffaut, ambientat en una societat futurista.
La majoria dels capitosts de la política espanyola han decidit que la seva democràcia consisteix, en els millors dels casos, a ajudar a ben morir el català, l’èuscar, aragonès, l’asturià, l’occità... Tots els idiomes constitucionalment inferioritzats, que ben mirat també alberguen desitjos de viure d’una altra manera. I així, quedar igualats en castellà, que és una forma de controlar el que aprèn el poble. En definitiva, que els catalanoparlants de la Franja siguin analfabets en la seva llengua és el nivell de la felicitat. El contrari, és la infelicitat.
  • Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.

En aquesta línia, és possible que molts polítics de la Franja de Ponent estiguin convençuts que el català no serà mai una llengua d’ús habitual a les institucions de govern de la Franja. Ni llengua vehicular de l’escola a Saidí, Lo Campell o Nonasp. Ni res de res. El darrer cas és el d’un alt càrrec del PSOE, que fou convidat el passat gener en una escola de primària de Fraga, que es presenta com a trilingüe. Malgrat ser fragatí de socarel, durant la seva intervenció es va adreçar als alumnes de 6è., que són alhora els seus convilatans, en castellà. És veritat que quan es va obrir un col·loqui, també va fer servir el català. Una vegada més, la part formal, la conferència, allò suposadament important, fou en castellà. El sobrant... en català. Així ningú podrà dir que l’esmentat polític, que sembla una llagasta de tan arrapat a l’escó, ha ignorat la llengua. Un bon exemple de diglòssia per als estudiosos de la substitució lingüística i el despotisme il·lustrat.
El drama del senador socialista és que els alumnes, a mesura que madurin, no tardaran adonar-se’n, en tant que ciutadans, que els seus drets lingüístics són trepitjats. I faran bé a reclamar justícia. El saber continua fent nosa.

Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.
Montag, el protagonista de Farenheit 451, passa de ser un bomber que executa cegament les ordres del govern, consistents a cremar llibres, a ser una persona curiosa. Els dubtes l’assalten. Sobretot, a propòsit de la suposada felicitat.
«Creuant voreres, pujant al tren/ sents el que esperes, quan parla la gent/ És màgic, és meravellós/ Que ens menteixin així/ Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç», fa així una tonada de Màgic, cançó de Joan Colomo.

Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir

dijous, 4 de febrer de 2016

Referèndum per si parlem català? – Reacció a la proposta de la Plataforma No Hablamos Catalán

Foto:Crónica de Aragón
Ara pareix que als secessionistes lingüístics volen fer un referèndum a tot Aragó per a que se decidís si els ciutadans aragonesos de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya parlem català o aragonès oriental. Es a dir que lo que parlem naltres ho te que decidir tot Aragó? Clar, així tamé podem arreglar si el Segre es afluent del Cinca o viceversa, clar, el dret a decidir-ho tot. 
Si els partits i organitzacions de la dreta castellana tenen que venir a la nostra casa a dir-nos que lo que parlem es lo que ells diuen, això se’n diu imposició (i no la campanya del PP en contra del català a la Franja).

Volen saber la voluntat dels aragonesos de si parlem català a la Franja? Pos fem-ho, així podrem sabre què han votat a cada municipi de la Franja de Ponent i avere si coincidís en lo que diuen en Osca, Binèfar, Graus, Alcanyís o Saragossa. I, de pas, tamé podríem votar sobre si la terra es rodona? o si existeixen els coloms? Però això no els interessa a la gent de PNHC o de FACAO; ells volen tenir el resultat total per a que decideixi la ciutat de Saragossa, degut al seu major pes poblacional, la "llunyana capital" des d'on poca informació se té de la Franja, més enllà del conflicte aquell "que hi ha uns quadres a Lleida que pertanyien a les parròquies franjolines i que les han de posar al museu de Barbastre".

Ara el Govern aragonès tornarà la llei de llengües de 2009 i, potser dintre de quatre anys, a la de 2013 i aixi seguirem fins que  ja no parli ningú català (que es lo que volen) o que arribi el dia de que ja no permetem que ens tractin com a objectiu polític de les baralles entre el govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya. Naltres hem esperat 30 anys a que ens reconeguin la nostra llengua, i als dos dies ens van treure el reconeixement.

Aragó té el gran problema de que no reconeix la pluralitat lingüística i la seva riquesa patrimonial, de fet es neguen a creure en ella, correm el perill de que la nostra llengua es perdi, el PNHC te molt clar que fora de la Franja té un gran suport institucional i popular (sí, a una part gens menyspreable dels aragonesos els hi fa trempar l'anticatalanisme). De naltres depèn solament de mantenir la nostra llengua, el nostre dret a l’hospitalització a l’Arnau de Vilanova de Lleida, i de naltres nomes depèn que quedem condemnats a seguir en aquest estira i arronsa que han fet durant 40 anys Aragó i Catalunya.

PD: Que es això del “Català d’Aragó”? Per si les mosques pensem que és de Conca? La política aragonesa sempre ens ha de deixar amb perles com el LAPAO o l'aragonès oriental, ara a la llei de Patrimoni de l’Aragó diu que parlem “Català d’Aragó”, sincerament prefereixo això que el LAPAO, però jo em pregunto, no poden dir que parlem català i ens deixem de ximpleries? Què passa, si li dieu català sense el matís “d’Aragó” potser els catalanoparlants de l’Aragó ens convertim en independentistes catalans? Seriositat, si us plau...



José R. Noguero de Llano (Moviment Franjolí per la Llengua)

dilluns, 1 de febrer de 2016

Sobre el conflicte de l'art sacre de la Franja [Una Franja d'història, amb Jacinto Bonales]


1. Quant al litigi judicial entre l'Aragó i Catalunya per la preservació de l'Art Sacre de les parròquies de la Franja, exposades actualment al Museu Diocesà de Lleida, quines són les claus per entendre el conflicte i si n'hi ha alguna part amb major “legitimitat històrica” per gestionar aquest patrimoni cultural franjolí?










Jacinto Bonales
La qüestió sobre l'art sacre de la Franja ha fet vessar rius de tinta. És fàcil entendre-ho ja que estem davant d'un tema punxent: la utilització d'un problema de patrimoni cultural com a bandera d'enfrontament polític. I és que tots ho sabem: aquests catalans... Per tal de provar de comprendre el perquè de tot plegat és necessari fer un llarg viatge en el temps. Anem-nos a l'edat mitjana!

Des dels temps de la conquesta cristiana, l'Església ha estat íntimament fusionada amb el poder polític. La parròquia, juntament amb el castell, eren els pilars del poder medieval al món rural. Però més enllà del poder, es tractava d'una institució que exercia el principal paper socialitzador dels individus, de tal volta que el conjunt de cada poble, de cada comunitat, es sentia cohesionat a través de la figura de la parròquia, del campanar i del cementiri que en aquelles dades estava annex a l'edifici religiós. Al marge de la funció social de la parròquia, tots els habitants de cada poble estaven indissolublement units a ella per qüestions materials: segle rere segle els parroquians havien de sostenir econòmicament al rector i el seu vicari amb l'impost de la primícia, una part de fruits de la collita que cada any s'havia de satisfer després de pagar el delme. És més, els primers edificis que es van aixecar foren erigits habitualment amb treball i aportacions econòmiques pels propis veïns. La coneguda com a fàbrica, és a dir, l'edifici parroquial, també era mantinguda pels veïns, ja directament, o ja a través dels regidors (els ajuntaments d'aquelles èpoques). És significativa la importància de les visites pastorals: els bisbes visitaven totes les parròquies del bisbat almenys un cop durant el seu mandat i revisaven l'estat de l'edifici. En cas de trobar defectes (paviment en mal estat, goteres a la teulada, manca de pintura...) manaven a l'ajuntament que fes les reparacions necessàries (a cost del veïnat) sota pena d'excomunió.

Dins de l'església, l'altar major seguia el mateix procediment: la conservació, millora, canvi i adquisició d'elements litúrgics venia de la mà de les rendes del rector i sobretot de l'aportació veïnal, ja fos per acord de l'ajuntament, ja per ordre del bisbe, a pagar cada veí. Diferent, però era el cas de les capelles o altars menors dins la parròquia: sota la cura d'un beneficiat, eren sufragats (mossèn i capella) o bé per particulars (els patrons), o bé per confraries.

Per fer-nos una idea del sentiment d'unió dels veïns amb la parròquia només dir que quan les antigues esglésies es van ampliar (unes al segle XVII, altres al XVIII i fins i tot algunes a principis del XIX), les obres de les 'noves' esglésies van ser pagades per tot el poble a través de la creació d'una part de fruits de les seves collites anomenada redelme, que podia ser a partir d'un vuitè de la collita (un cop tret el delme i la primícia).

Tot aquest panorama va canviar radicalment al segle XIX. Si fins aquell moment era indiscutible la propietat dels béns de dins de l'edifici parroquial -del rector i, per tant, del poble- a partir d'aquest moment es viu un procés per deslligar l'església de la universalitat dels veïns. Es va suprimir el delme i la primícia, i per viure, els mossens havien de percebre una assignació del bisbat que, al seu torn rebia els calés del govern d'Espanya (per concordat amb la Santa Seu). A més es van desamortitzar els béns parroquials com horts, terres, edificis, que es van posar a pública subhasta. Ara, les reparacions de l'església ja no les havien de pagar els veïns ni els ajuntaments...

I arribem al punt culminant: a finals del segle XIX la situació de les esglésies parroquials (pitjor en el cas de les ermites) i dels objectes litúrgics dins d'elles, era lamentable. I els rectors només disposaven de la bona voluntat d'alguns veïns (els més benestants) per poder dur a terme les reformes i millores. Només? No. Aquest moment coincideix amb l'inici del col·leccionisme particular d'art i de la política dels grans museus internacionals d'obtenció de peces europees. Alguns bisbats com el d'Urgell o el de Jaca van viure una veritable fuita de peces artístiques: els rectors, per reparar les teulades, enguixar i pintar les parets, reparar la sagristia o arranjar la casa rectoral (la badia) van vendre retaules medievals (arraconats per haver estat canviats el seu dia per un de barroc), mobles antics, quadres i fins i tot pintures murals. Aquestes vendes van continuar fins la Guerra Civil.

Els pobles de la província d'Osca dependents del bisbat de Lleida també van vendre -o van intentar vendre- diferents béns: un clar exemple és l'intent de venda pel rector de Vilanova de Sixena del retaule de Sant Antoni, l'any 1895, a un antiquari pel preu de 500 pessetes, intent aprofitat pel bisbe de Lleida per exercir el dret de retracte i comprar el retaule el 1897. Igual succeí l'any 1901 a Xalamera, quan el rector va intentar vendre el retaule i un sagrari de l'ermita a un antiquari per 200 pessetes, sent pagades pel bisbe en virtut del dret de retracte. El mateix succeí l'any 1897 amb una pintura de Sant Joan i tres escultures de pedra de Saidí. Aquestes vendes al bisbat eren el resultat de la política del bisbe Messeguer de Lleida (a diferència dels veïns d'Urgell i Jaca, per exemple) interessat en la conservació de l'art sacre que donà com a resultat la creació d'un museu litúrgic per ús dels estudiants del Seminari. Seria un dels primers d'Espanya (i el segon de Catalunya, després de Vic). Així, el bisbe va poder evitar la venda a antiquaris de béns com el retaule d'El Gaió al Museu de Saragossa (1922); el retaule de Santa Elena de l'hospital de Benavarri (1896-1899); imatges, encenser i escultura de la parròquia d'Alins (1897), el retaule de Tolva (1898), el de Castigaleu (1899), el frontal d'altar de Roda d'Isàvena (1905), o els 9 retaules de Sant Esteve de Llitera (1901). El bisbat, doncs, o privà la venda, o comprà, o permutà bens amb els rectors, com les casulles de Benavarri (1897) o el quadre de l'altar major d'El Gaió (1903); va rebre donacions (com el sepulcre esculpit de Natjà, el 1900), i exercí també com a dipòsit, com amb les 4 taules gòtiques de Casserres (1901).

Malgrat tot, el bisbe Messeguer no va poder evitar la venda de diferents objectes artístics quan els rectors no li demanaven permís, com en el cas de les casulles antigues de Tamarit (1895), diferents objectes per l'arxiprest de Roda (1896), o pel rector de Sopeira (1897).

El bisbe Messeguer tenia una sensibilitat especial (per l'època en que vivia) respecte a l'art sacre, cosa que no tindrien els seus successors. A partir de finals de la dècada de 1900 els rectors tindrien més possibilitats per vendre objectes parroquials i obtenir ingressos per les millores de l'església i de la badia, obtenint en diverses ocasions el corresponent permís episcopal: les taules pintades d'Albalat, un frontal de Mequinensa, béns a Benavarri, Vallobar, diferents retaules d'Estopanyà, escultures i retaules de Bellver de Cinca, etc., sense oblidar les importants obres del monestir de Sixena venudes a museus de Barcelona i de Saragossa.

Malgrat els problemes, a Lleida es va formar el museu diocesà amb peces procedents de diferents localitats del bisbat, i mitjançant vies diverses: per compra directa als rectors, per ús del dret de retracte quan es venien a tercers, per permuta per altres objectes, per donacions i, finalment, per dipòsit i custòdia. Fins aquí tot 'normal'.

Però vet aquí que l'any 1995 l'església (la gran, la de Roma) decideix que 84 parròquies del bisbat de Lleida passin a formar part del bisbat de Barbastre, renaixent aquest com a Bisbat de Barbastre-Montsó, per tal que no hi hagués barreges entre aragonesos i catalans. I si les parròquies passaven a Barbastre, els béns també ho havien de fer, de tal volta que les peces d'aquests pobles que estaven al museu diocesà de Lleida havien de passar al museu diocesà de Barbastre. I aquí és on comença la tan dilatada disputa, i aquí és on encetem el final del nostre relat. La disputa està servida: no es tracta de dues diòcesis que s'han de sotmetre a les decisions del Vaticà, sinó de dos museus de titularitat pública i privada mitjançant patronats on totes les administracions territorials hi participen: ajuntament, diputació provincial i govern de comunitat autònoma. Així doncs, els béns, en definitiva, de qui són? Els jutjats van plens, tant eclesiàstics com públics per la via civil i de contenciós administratiu. De tot plegat una cosa està clara: no es pot decidir sobre el conjunt d'objectes artístics, sinó estudiant la titularitat (la propietat) de cada peça. Els béns comprats als rectors pel bisbat de Lleida són propietat d'aquest, així com els permutats i fins i tot els cedits (en aquest cas entraríem en un debat sobre si va ser cedida la propietat o només dipositada l'obra, però sempre estudiant cada obra individualment). En canvi, els béns que només van ser dipositats al bisbat per la seva custòdia, és de sentit comú que -per dret de propietat- són del bisbat de Barbastre.



Per saber més:



Carmen Berlabé Jové (2009). El Museu Diocesà de Lleida. La seva formació i la legitimitat del seu patrimoni artístic. Tesi doctoral, Universitat Abat Oliba CEU, Facultat de Ciències Socials. Departament de Ciències Jurídiques i Polítiques.



Comentari:

Al marge de la història, paga la pena fer un comentari sobre el debatut tema. És molt fàcil entendre que la qüestió de l'art sacre del bisbat de Lleida sigui utilitzada com a arma política enfrontant aragonesos i catalans en un clar exemple de desinformació. Diferents institucions públiques d'Aragó han encetat campanyes jurídiques contra el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida i el Museu Nacional d'Art de Catalunya per tal de 'recuperar' el patrimoni aragonès que en diferents moments del segle XX van adquirir quan, en molts casos en el primer, i en tots en el segon, van ser obres comprades als rectors de cada parròquia o a monestirs. Diguéssim que és una reclamació políticament (perdó, volia dir electoralment) molt rendible. No es reclamaran obres al Museo del Prado, al Metropolitan de New York o al de Belles Arts de Boston als que també es van vendre obres mestres de l'art romànic i gòtic aragonès. És, per dir-ho d'una manera senzilla, dues administracions polítiques territorial enfrontades per un patrimoni que, almenys, ara per ara està protegit, conservat i disponible a l'abast de tothom, i que en cap cas tornaran al seu lloc d'origen, cadascuna de les parròquies d'on van sortir. Mentre els polítics discuteixen i els jutjats i la premsa van plens, la inversió en conservació, investigació i difusió del patrimoni cultural de les dues comunitats autònomes va de mal en pitjor. Exemples els tenim en la caiguda del campanar de l'església de Rosselló aquesta mateixa setmana, la destrucció sistemàtica de jaciments arqueològics pels nous recs d'Aragó, o l'estat d'absolut abandó de la documentació històrica municipal de la immensa majoria d'ajuntaments de la Franja. Ah! una darrera qüestió: què diuen els acadèmics? doncs que si el bisbat de Lleida va aconseguir mantenir la major part de les millors obres d'art del seu bisbat, estem davant d'una col·lecció única, immillorable per estudiar i explicar, i per això no te cap sentit (acadèmicament) dividir-la. Res, coses d'entesos. En tot cas, xeic, un vot és un vot!


Jacinto Bonales Cortés
Jacinto Bonales, historiador, documentalista i expert en gestió de patrimoni cultural