divendres, 29 d’abril de 2016

Sobre la unió de Catalunya i Aragó [Una Franja d'Història]


La unió de Catalunya i Aragó. La creació de la Corona d’Aragó, fruït de la unió dinástica d’ambdós territoris, sota quines circumstàncies varen ser? Quins són els antecedents de cada país abans d’aquesta unió? Qui n'exercia el predomini?





Primer de tot, la unió dels territoris que formaven el regne d’Aragó i el Principat de Catalunya va ser una unió dinástica, mantenint cada territori els seus privilegis, costums i règim jurídic propi. La unió formal fou el 1137, quan el rei aragonès Ramir II el Monjo va donar al Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (dit el sant) la sobirania i custòdia del regne en el seu nom i la seva filla Peronella en matrimoni. El casament, però, hauria d’esperar el 1150, quan Peronella complí els 14 anys “reglamentaris” llavors per formalitzar les noces.
Però anem a pams, i retrocedim un xic en el temps. Sota quines circumstàncies es féu aquesta unió? Per conèixer-ho millor, hem de desgranar el context de l’època i quina situació es vivia a cada territori:
Al primer terç de segle XII, el context era el d’uns pobles hispànics que batallaven contra un poder musulmà (ja en declivi) per guanyar, pam a pam, el territori peninsular que creien que els pertanyia per llei i historia. Aquesta lluita solia ser de ràtzies, o sigui dirigint internades ràpides dins de zona “enemiga” per aconseguir un vassallatge o el pagament de tributs. Tot i axí, mica en mica, la idea de “reconquesta cristiana” definitiva anava prenent forma, també impulsada pel Papa de Roma i amb l’exemple latent de les Croades a Terra Santa.
El Principat de Catalunya era aleshores un conjunt de comtats que reconeixien la sobirania del Comte de Barcelona sobre els demés, sota la fòrmula de primus inter pares, el primer entre iguals, de manera que aquesta sobirania o preminència no volia dir tenir una posició més elevada que la resta de nobles d’altres comtats. La base d’aquest territori la formaven, junt amb el de Barcelona, els comtats de Girona i Osona i d’altres que retien vassallatge a Barcelona. El Principat també tenia una intensa relació (amb freqüents disputes) amb els comtats de llengua d’Òc de l’altra banda dels pirineus, com el de Provença.

Per la seva banda, el regne d’Aragó (que abarcava part de l’actual Navarra i de la provincia castellana de Sòria) perdé el seu sobirà el 1134, quan Alfons I el bataller morí a prop de Fraga en una de les batalles contra els sarraïns. Aquest rei morí deixant un testament d’allò més insòlit, ja que atorgava el regne i les seves possessions de foma equitativa a tres ordes religioses diferents: la del Sant Sepulcre de Jerusalem, la del Hospital i la del Temple. La noblesa aragonesa es negà a acceptar aquest esquarterament del regne i abogà perquè el germà del rei, Ramir, que exercia de Monjo al monestir San Pedro el Viejo d’Osca, ocupès el tro. Davant d’aquest buit de poder el territori navarrès va deslliurar-se d’Aragó i les tropes castellanoleoneses ocuparen Sòria,  Saragossa i la part de la Vall de l’ebre aragonesa, per fer valdre la seva influencia. El regne aragonès, empetitit i afeblit, en un principi cedí a les pretensions castellanes i entregà Peronella perquè fos criada a la Cort castellana. Ràpidament, però, l’Aragó, molt presionada pels anhels territorials de castellans i navarresos, va girar la mirada cap a l’est i estabí una aliança matrimonial i un traspàs de sobirania en la figura del comte Ramon Berenguer IV. En aquell moment, aquella unió dinástica significava pel Principat la plena entrada  en els plets territorials del món peninsular hispànic, ja que fins llavors la seva política d’interessos estava orientada, a grans termes, cap als comtats occitans.
El 1137 Ramir II el Monjo va fer cessió del regne i de la seva hereva al comte Ramon Berenguer IV, que passà a ser prínceps i dominator d’Aragó i exercia la sobirania a tot el territori. Després del “traspàs de poders”, el rei Ramir tornà al seu retir espiritual del monestir.
Les dificultats que es trobà el nou sobirà no van ser menors, ja que va haver d’enfrontar-se a les ambicions castellanes (tot i els llaços familiars que l’unien amb Alfons VII), per una banda havent de jurar vassallatge al rei castellanoleonès pel territori de Caesaraugusta (Saragossa) i la vall de l’ebre, i hagué d’exercir grans dots de diplomàtic per tal que els ordes religiosos renunciaren (a canvi de contrapartides monetàries i possessions)  al tros de regne que els pertocava pel testament d’Alfons el Bataller, per l’altra. El seu nomenament fou discutit pràcticament fins consumar el casament amb Peronella l’any 1150 a Lleida.
Ramon Berenguer IV, doncs, va ser un monarca clau en la historia tant de Catalunya com d’Aragó, que evità la fragmentació del regne aragonès i consolidà la formació del Principat amb les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa, Miravet, Siurana,…a costa dels emirats.
El comte també  féu una compilació dels Usatges de Barcelona, que dotava d’un cos jurídic estatal a un Principat de Catalunya en estat embrionari.
Ramon Berenguer IV mai es va intitular rei d’Aragó, motiu d’àgries polèmiques modernes de caire polític, ni després de mort el seu sogre Ramir II, fet que s’ha atribuït habitualment, com narra Bernat Desclot a la seva crónica, a la voluntat del comte de no ser més que els seus antepassats, i perquè preferia ser el millor dels comtes que el menor dels reis.
Aquest argument, present en textos contemporanis del comte, podría no ser l’únic per prendre aquesta decisió. La sobirania dels comtats catalans va ser franca formalment fins el segle XIII, quan Jaume I signà el Tractat de Corbeil renunciant a les seves ambicions i possessions al nord dels pirineus a canvi de la renuncia dels reis de França sobre el Principat. Aquesta qüestió hauria fet que el sobirà català no podria exercir de rei al terriori del Principat.
En qualsevol cas, les interpretacions quant a aquest tema, encara avui dia, són obertes i, en molts casos, interessades.

Conclusions:

La unió de Catalunya i Aragó a la primera meitat del XII originà les bases del que seria una Corona molt plural formada per diferents regnes sobirans, i es féu en un context que beneficiava ambdós països. Per una banda, Aragó venia, després de la mort i el testament d’Alfons el Bataller, d’un buit de poder que va fragmentar el regne perdent part del territori, com Pamplona, Sòria i veié com creixia la voluntat d’influència des de la Corona castellanoleonesa, que ja havia envaït Saragossa i la vall de l’ebre aragonesa. Per la seva part, el Principat encara era en procés de formació al voltant del poderós Comte de Barcelona, i no havia format les seves fronteres de forma estable davant el món islàmic, a més que els seus interessos anaven cap a l’altre banda dels Pirineus.
La figura de Ramon Berenguer IV, Príncep d’Aragó i Comte de Barcelona, resultà clau per a la consolidació dels dos territoris en un moment difícil, on mostrà les seves dots com a diplomàtic i conquerí zones clau per a l’expansió de la Corona. El fet de no intitular-se com a rei sempre ha donat molt a parlar, però no nega que n’era el sobirà indiscutible de la mateixa.
Tot i aquesta unió dinàstica, ambdós països conservaren la seva sobirania i posarien en aquells temps la llavor de les futures institucions pròpies que regiran la cosa pública en un futur.
En alguns casos les noves conquestes, en un principi, no s'aclararira si pertanyien a un o altre estat, i la fixació (i les disputes) de les fronteres no arribarien fins més tard, amb uns codis jurídics més diferenciats i amb la necessitat d’establir límits territorials on aplicar tributs.
Si  bé el Principat de Catalunya podia partir d’una certa situació d’avantatge en dita unió davant un Aragó afeblit, l’acord respectà unes porcions de poder molt repartides i els nous sobirans de la Casa de Barcelona (per via masculina) establiren un poder dual amb molt de cerimònia que, tot i la preeminència creixent catalana, permetè un equilibri de forces que anirà generant en el futur, amb les noves conquestes i reparticions, punts de fricció entre els dos països fundadors de la Corona d’Aragó.
Però això ja forma part d’una altra història…

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí per la Llengua)

*Assessorament històric: Marcel A. Farinelli



dimecres, 20 d’abril de 2016

Cinc propostes de lectura per Sant Jordi amb el Club Serret #FemFranja

Per aquest Sant Jordi volem fomentar la lectura i la literatura produïda a la Franja o sobre la Franja i zones properes. També volem que aquesta festa de la cultura serveixi per divulgar la literatura catalana i per ajudar la històrica llibreria Serret de Vall-de-roures, que fa poc va crear un Club de lectura per fidelitzar lectors.
Per aquest motiu, d'entre les recomanacions fetes per als socis del Club Serret, hem escollit cinc obres que, d'alguna manera, estan relacionades amb la Franja de Ponent. Resenyat en blau podeu llegir el per què d'aquestes propostes. Bona lectura i aquest Sant Jordi #FemFranja. Podeu fer-vos socis del Club serret o comprar en línia des del següent enllaç:

http://www.serretllibres.com/cataleg/recomanats-socis-club



LA FILLA DEL CAPITÀ GROC (PREMI RAMON LLULL 2016)

La primera novel·la en català de Victor Amela, ambientada en la zona dels Ports, propera al Matarranya. Els personatges del llibre, ambientat en les guerres carlines, parlen amb el lèxic propi de la comarca, d'on l'autor té orígens familars.

Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d’ulls grisos i cabells d’or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n’ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l’escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure’l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort.

Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc.

Pujar
L'autor

Víctor Amela
VÍCTOR-M. AMELA, barceloní de 1960, és novel·lista i periodista. Degà de la crítica televisiva a la premsa, l’exerceix des de fa trenta anys a La Vanguardia, on és cocreador de la secció «La contra» (1998).
http://www.grup62.cat/llibre-la-filla-del-capita-groc-211634.html

21.5 €





SENDERES DE GEBRE. BESEIT 1778

Novel·la amb referències històriques ambientada en el segle XVIII de la beseitana Susana Antolí, que forma part de la col·lecció "Lo Trinquet", de l'Instituto de Estudios Turolenses.

Senderes de gebre. Beseit 1778. Una gèlida nit de les Ànimes, la Isabel mor de part deixant set fills. El primogènit ho heretà tot, els altres sis quedaran desemparats, només un d'ells, el tendre Manelet, trobarà protecció en el vicari que l'acollirá com a un fill, per als altres cinc l'honest home de l'Església no podrà aconseguir més que un desventurat refugi. Começarà aquí una història d'estimacions, també d'odis i venjances, i de gelor, del fred que angoixarà a uns personatges tumentats.

Però Senderes de gebre ens parla sobretot de la moral, de la injustícia i de la misèria, de la misèria econòmica del Beseit del segle XVIII, i de la misèria de consciència de l'individu i la societat.

6 €



La franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics

LA FRANJA DE PONENT: aspectes històrics i jurídics

Estudi històric de Joaquim Montclús, que per primer cop abarca la totalitat de les comarques franjolines en conjunt.
«Sovint, per no dir sempre, les fronteres d’un país són imprecises. Les oficials, les administratives i les polítiques reflecteixen més el poder consolidat per la història i les pugnes entre els homes que no pas les realitats pregones de llengües, nacions, costums, drets i economia. Per als catalans, les terres d’Aragó ètnicament i lingüística idèntiques a les del Principat són un cas d’entre els diversos que formen part de la nostra personalitat com a poble. »El que hom ha acabat per anomenar, amb un molt notable consens entre la gent més diversa, la Franja de Ponent constitueix un territori de llengua i cultura catalanes amb una forta personalitat en el paisatge, la societat i l’estructura econòmica. »En Joaquim Montclús i Esteban, fill de la Franja, és un coneixedor rigorós i excepcional de tot el territori de Ponent i de la seva societat. Ha posat a l’abast de tothom, finalment, un primer estudi unificat de les terres de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya, les quatre comarques que constitueixen la Franja. Especialista en l’estudi lingüístic d’aquestes comarques, l’autor ha sabut aplegar un abundosíssim material històric, etnogràfic i documental per a donar-nos-en una visió de conjunt.» Del pròleg de Salvador Giner.

30 €

                                                            LA PELL DE FRONTERA


Aquesta obra de l'escriptor de Saidí Francesc Serès retrata la vida dels immigrants de la Franja.

Els vells camins del Baix Cinca i del Segrià s’han perdut i se n’han obert de nous que continuen per Europa i Àfrica i arriben fins a Romania i Ucraïna, fins a Mali, el Senegal, el Camerun, la Xina i l’Índia. Durant els darrers quaranta anys els rius han canviat el llit i s’han rebaixat les serres. Els arbres arriben de Califòrnia i els homes, de tot arreu. Les direccions i les distàncies són tan diferents que ja no serveixen ni els mapes de sempre ni els mateixos relats: els homes escriuen el seu final mentre, sense poder evitar-ho, esborren el seu començament. A La pell de la frontera hi cap tothom: de fora i de dins, homes del cap dret, homes del cap cot, homes que arriben per quedar-se i homes que es voldrien quedar però que no acaben d’arribar mai. Els protagonistes conten com ha canviat un món que no saben del cert si és seu, que s’acarona i s’esgarrapa. Un món que és seu i nostre.

22 €





Esta obra fue galardonada con el VII PREMIO LEANDRE COLOMER DE NOVELA HISTÓRICA.
El descubrimiento casual, por parte de un grupo de jóvenes de nuestra época actual, de un misterioso manuscrito oculto en el pilar de un acueducto, es el origen de esta fantástica travesía hacia los cimientos de nuestra historia.
El manuscrito representa un puente entre el presente y la convulsa sociedad de los postreros años del siglo XI en España, cuando comenzaba a hacerse añicos la anterior convivencia pacífica entre cristianos, judíos y musulmanes.
Iohanus acompañará a su padre en un peregrinaje en el cual deberá atravesar fronteras inestables, luchar con guerreros feroces e interpretar las intenciones de emisarios de reyes, califas y monjes negros; piezas complicadas en juego sobre el tablero político de la época de la Reconquista.
Las inesperadas aventuras de Iohanus nos harán vivir, junto a él y a otros pintorescos personajes de la época, un vertiginoso viaje para tratar de culminar con éxito una misión envuelta en el mayor de los secretismos.
Pero Iohanus también conocerá a una intrépida chica musulmana, Yasamín. Entre ellos nacerá una sublime historia de amor prohibido. Ambos deberán luchar tenazmente para hacer prevalecer su deseo de estar juntos por encima de las prohibiciones que les imponen sus respectivas religiones.
El sorprendente final, absolutamente inesperado, se sumará al descubrimiento del poder real que posee la letra escrita, especialmente cuando se poseen ciertas habilidades caligráficas.

http://silvestrehernandez.com

http://www.amazon.es/s/ref=nb_sb_noss_1/280-7646917-9631824?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&url=search-alias%3Dstripbooks&field-keywords=silvestre+hernandez


12 €
Cantidad Agregar a la cesta

dijous, 14 d’abril de 2016

CANIGÓ, un element decisiu en la lluita pel reconeixement i la defensa de la Franja, per Joaquim Torrent




Acabem de perdre en Xavier Dalfó, qui fou l’editor de la benemèrita revista CANIGÓ, editada a Figueres, de la qual en una primera ètapa en fou director, tasca que posteriorment recaigué en la seva esposa Isabel.Clara Simó. Va dirigir la revista fins el 1971; a partir d’aquí, i coincidint amb el seu vintè aniversari, Dalfó va ser editor de Canigó, i la seva esposa, l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, n'assumí la direcció. Va passar, llavors, de ser una publicació mensual a setmanal i es traslladà a Barcelona. Esdevingué referent del catalanisme, tot i la pressió imposada pel règim de Franco. Número rere número, CANIGÓ va anar desafiant el règim franquista amb el seu caràcter combatiu. Paco Candel, Josep Pla, Carles Fages de Climent i Salvador Dalí foren alguns dels il·lustres noms que van col·laborar-hi. CANIGÓ deixà de publicar-se l’any 1983. L’any 2014, Dalfó va rebre una placa d’homenatge de la seva ciutat de naixement, Figueres, per la tasca cultural que havia dut a terme. Pel que fa a la Franja CANIGÓ sempre acollí autors franjolins i es feu ressò de la problemàtica d’ aquelles comarques a les seves pàgines, tot col.laborànt amb tots aquells que en aquells anys de la Transició volien un futur millor per a la Franja. Des d’ aquí ens sumem a les mostres de condol per la pèrdua d’una persona tan valuosa i estimada com fou Xavier Dalfó.

Precisament, la gènesi del grup que es constituí per treballar per la Franja de Ponent al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona s’inicià a partir d’un article publicat l’u de desembre de 1976, en el número 478 de CANIGÓ, per Ferran Camps, politic i periodista català ja traspassat, titulat “Els catalans en terres d’ Aragó” (sic) on d’una manera voluntarista i no sempre prou encertada reivindicava la catalanitat de les terres de la Franja, encara no englobades sota aquesta denominació. Per exemple, comet l’error històric de donar per fet que la Franja era englobada al Principat fins que amb la divisió provincial del XIX “va passar a Aragó”, cosa que no era certa -i que no per això invalida la profunda catalanitat consubstancial a aquestes terres. Sigui com sigui, aquell article actuà com a catalitzador, i un mes després l’ u de gener de 1977, al número 482, aparegué l’article titulat “Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac, en aquells moments joves residents a Lleida i Barcelona, i d’origen ribagorçà i lliterà respectivament -havent esdevingut el darrer prestigiós catedràtic de filologia i estudiós reconegut dels parlars de la Franja. Aquest fou un article que creà un cert enrenou entre els cercles barcelonins més sensibles a la problemática nacional dels anomenats Països Catalans.

Els autors, en aquells moments d’eufòria politica de la transició i d’aparició de noves perspectives i esperances plantejaren la necessitat de conscienciar els habitants catalanoparlants d’Aragó sobre els seus trets de catalanitat, sobretot pel que fa a la llengua, per tal que pogueren decidir amb coneixement de causa, i feien una crida a afermar la catalanitat d’aquests territoris. Això no va caure en sac foradat i en el número 485 de Canigó de 22 de gener va aparèixer una “Crida” en forma de carta, on l’activista Jaume Carreras deia: “Sou interessats a la problemàtica de la Catalunya Aragonesa, desitgeu de conèixer-la més a fons, de treballar-la, o bé senzillament, de juntar-nos una colla per tal d'organitzar una excursió, cap a aquelles terres, la primavera vinent, ¿sí? Truqueu-me”. Significativament en el mateix número va aparèixer, també com a reacció a l’article de Pons i Sistac, una altra carta, titulada significativament “L’ Aragó Català” signada pel malaguanyat Carles Piulats, persona d’ una vasta cultura i que va fer de pont entre el nucli barceloní i la gent de la Llitera, on deia, entre altres coses, “me va parèixer molt prudent {l’article} en parlar de la catalanitat de la franja. A Llitera només caldria fer una enquesta·en profunditat i hi e veuríem que els fans del Barça hi són els més. (..)Pel que fa a allò de `Catalunya los té el plat parat a la taula´ no ho poso en dubte però sí que és ben real el desemparament, desconeixença, poc interès enfront dels interessos (econòmics principalment i també folkloristes) dels de Saragossa i Osca..”

Arran de la crida feta per Carreras començaren a reunir-se a començaments del 77 algunes persones especialment interessades en l’Aragó catalanòfon, des de gent de la zona emigrada a Barcelona fins a activistes catalans favorables al catalanisme polític i lingüisticocultural. Les reunions es feien periòdicament al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, des d’on va sorgir l’apel·latiu “Franja de Ponent”. Una de les primeres activitats fou una excursió iniciàtica a la Franja, la qual també serví per establir lligams amb activistes de la zona, com l’esmentat Carles Piulats, del Torricó, i Jordi Boix, de Benavarri. Una altra activitat fou la presentació del grup en els actes de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana celebrats a Montserrat, amb motiu de la qual s’editaren i repartiren unes octavetes on es reclamava la catalanitat de la Franja de Ponent, tot fent referència a l’artificialitat dels límits fronterers, les quals foren signades pel “Grup d’Independents pel Desvetllament de la Franja de Ponent” (sic), tot i que posteriorment el grup passà a dir-se “Associació Cultural Franja de Ponent. Entre la gent que es reunia habitualment hi havia en Jaume Carreras, el mateix Sistac, que juntament amb Piulats feia d’ enllaç amb el nucli lliterà, en Joaquim Monclús, en Joaquim Torrent, en Josep Mauri, el malaguanyat Martí Garcia-Ripoll i d’altres persones.... En Martí Garcia-Ripoll potser era el més crític i reflexiu i se situava en una línia més de crítica social; arran del seu interès per aquelles terres arribaria a publicar un article bàsic per entendre una mica millor allò que es començava a conèixer com a Franja de Ponent i que ha estat considerat com la primera, i brillant, reflexió moderna de caràcter sociolingüístic sobre aquest territori: “Conflicte lingüístic i ideología a la Franja de Ponent”, publicat a "Serra d’Or" el 1982, tot i que posteriorment, però, emprengué altres camins....

Joaquim Torrent


""Nota: adjuntem tot seguit, en format PDF, l’ enllaç al número 482 de CANIGÓ, on a la pàgina 15 apareix  l’article de Pons i Sistac (Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó).

file:///C:/Users/TEMP.PC.006/Downloads/N%C2%BA%20482.pdf

dilluns, 4 d’abril de 2016

Sobre el català i l'ús de les llengües a la Corona d'Aragó [Una Franja d'història]


Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)
El català a la Corona d’Aragó. Quin fou el tractament de les llengües als diversos regnes que composaven la Corona? Quina llengua tenia preeminència a les Corts Generals i entre la monarquia i els estaments, a nivell oral i escrit?


En primer lloc s’ha de tenir en compte que, des de la unió dinástica de Catalunya i aragó el 1137 fins el 1410, els reis d’Aragó foren de la nissaga barcelonina dels Bel·lònides, descendents de Guifré el Pilós. Aquests comtes i posteriorment reis tenien el català com a llengua familiar i, per tant, aquesta fou la llengua d’expressió habitual (que no única) entre la monarquia i la seva Cort, i també entre les institucions que se’n derivaren al Principat i a la dels nous territoris de la monarquia arran dels segles XIII i XIV (Regne de Mallorques, València, Sicilia i Sardenya ).
Tanmateix, cal recordar que el llatí culte, tot i que deixà de ser la llengua popular segles abans, encara romandrà com a llengua de cultura predominant en la documentació escrita, bàsicament dels eclesiàstics, fins als segles XII i XIII, quan començaren a aparèixer textos escrits en romanç (almenys els que han arribat a l’actualitat). Aquesta escriptura en llengua catalana prengué una considerable volada amb la creació de la Cancilleria reial, cos administratiu dels reis de la Corona d’Aragó, creada al segle XIII. Els escrits dels cancellers marcaren una certa “normativització oficial” i un impuls del català (sobretot des de mitjans de segle XIV) en els territoris on es parlava, i en aquesta llengua es redactaren, per exemple, les Constitucions del Principat de Catalunya, els furs del regne de València o el llibre del Consolat de Mar, autèntica compilació  del dret marítim català.
L’expansió territorial de la Corona consolidà la llengua catalana com a lingua franca a dins del petit imperi que formà a la mediterrània occidental, amb tota la xarxa marítima comercial que en depenia.  Aquesta preeminència del català coincideix, òbviament, amb l’època en què els monarques desenvoluparen unes polítiques d'acord amb la burguesía mercantil catalana.
L’ulterior entronització d’una dinastia castellana com la dels Trastàmara no canvià dràsticament aquesta situació quant a la llengua, però sí començaria la castellanització de les elits que acompanyaven el monarca, que s’accentuà amb la unió dinástica amb Castella i es confirmà  amb l’arribada dels Àustria a la monarquia hispánica.
Hem d’aclarir que la predominança d’una o altra llengua tampoc volia dir que no existís el plurilingüisme, tant a la monarquia com a les institucions pròpies dels diferents regnes. Moltes vegades els reis tenien consellers aragonesos o catalans segons les afinitats, d’ells mateixos o de la seva familia (natural o política), o depenent d’interessos polítics. No hem d’oblidar que reis com Jaume el conqueridor o Pere el cerimoniós passaren la seva infància en territori aragonés i en companyia de nobles i eclesiàstics aragonesos, per tant sembla clar que la llengua aragonesa (o la castellana) no n’era pas desconeguda entre els reis del Casal d’Aragó. Nombrosos textos i cròniques confirmen aquesta visió plurilingüe de la Corona d’Aragó.
Igualment, el català tampoc no fou una excepció dins del regne d’Aragó, on, tot i que l’aragonès fou llengua preferent i de relació amb la monarquia, la presència de la llengua catalana a dins del regne no ha de ser menystinguda.
A les Corts generals de la Corona d’Aragó s’establí el costum, arran de les Corts de 1362 de Montsó, on el rei feia una proposició als representants dels estaments dels territoris en llengua catalana i la contestació era feta, normalment pel primogènit i futur hereu de la Corona, en aragonés, com a representant de les Corts generals. Segons la documentació que ens ha arribat, aquesta qüestió lingüística  fou motiu de controvèrsia, ja que la llengua anava esdevenint mica en mica símbol d’identificació territorial. Com a exemple trobem que, a les Corts esmentades, els representants del regne de València defensaven l’ús de la llengua aragonesa, sens dubte fruit del pes que tenia la noblesa aragonesa en un primer moment del regne, mentre que, posteriorment, aquest requeriment només el defensava el regne aragonès.
També és interessant comprovar com les cròniques i documents mostren converses multilingües  entre els reis i els seus fills, com el passatge famòs descrit a “El llibre dels Feyts”, on Jaume I dialoga amb l’infant Pere en català, mentre l’infant el contesta en aragonès.

A la zona catalanòfona de l’Aragó, que en gran part estava sota la influencia cultural de bisbats catalans fins fa unes dècades, la documentació hi era escrita molt majoritariament en llengua catalana fins el Decret de Nova Planta que el 1707 abolí els Furs d’Aragó, i passà a ser tota en castellà.
Freqüentment les institucions catalanes s’adreçaren als jurats de les viles de l’actual Franja de Ponent en llengua catalana, que durant molt de temps varen ser font de disputa entre Aragó i Catalunya per fer valdre la seva influència.

Conclusió:

El tractament de les llengües a la Corona d’Aragó fou, en general, força respectuós amb la realitat plurilingüe dels estats integrants, en consonància al carácter “confederal” i de delegacions de poder que coexistí a la Corona. El multilingüisme va ser més estès del que normalment es pensa. L’ús de la llengua no va ser objecte de grans polèmiques, però sí de vives disputes quant a la preeminència d’una o altra a les sessions de les corts generals, clar simptoma que la llengua estaba esdevenint símbol de significació territorial, sobretot arran del segle XIV.


Tot i la pluralitat existent, la llengua catalana va ser la preponderant en les relacions entre la monarquia i els estats de la Corona, així com en la relació amb d’altres territoris. El fet que el català fos la llengua familiar dels reis fins 1410 i el paper de la Cancelleria reial que acompanyava la monarquia foren dos factors importants, així com la política mediterrània impulsada per la burguesía mercantil barcelonina. Després del Compromís de Casp, entronitzada una dinastía castellana, no s’alterà de mode greu aquest estatus quo lingüístic, tot i que, lògicament , ajudà a la introducció del castellà a les capes altes de la societat a l’entorn de la monarquia, que s’anà incrementant, ja dins de la monarquia hispánica, a mesura que el poder polític i l’hegemonia peninsular es desplaçava cap a Castella, en detriment d’Aragó. La situació de la llengua canvià dràsticament amb els decrets de Nova Planta promulgats per la nova dinastía borbónica, el 1707 a Aragó i regne de València, el 1714 al Principat de Catalunya i un any després a Mallorca, quan la llengua catalana va ser reprimida fortament.

Assessorament històric: Marcel A.Farinelli