dilluns, 30 de maig de 2016

Corona d'Aragó o Confederació catalano-aragonesa?, per Marc Pons [Una Franja d'història]

Reproducció de l'article publicat a el Nacional.cat el 22/05/2016
Marc Pons
Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa era una reunió d’Estats independents que té el seu origen en el pacte de sobirania entre el Regne independent d’Aragó i el Comtat independent de Barcelona. Refereixen al mateix. El seu nom històric es Corona d’Aragó. Però el món acadèmic contemporani ha volgut reflectir la correlació de pesos entre Aragó i Barcelona –o Catalunya si es vol– i l’ha anomenat Confederació catalanoaragonesa. Una denominació que ha suscitat un debat. Fins i tot un rebuig, entre un col·lectiu nombrós que –erròniament – té una idea unitarista de la composició de la vella Corona d’Aragó i pensen –equivocadament– que Barcelona –o Catalunya si es vol– van ser una possessió aragonesa.
Res més lluny de la realitat. Per aclarir-ho –i entendre-ho– ens cal remuntar-nos al segle IX. La centúria del 800. Fa 1200 anys!  En aquella època Europa estava dividida en dos mons. El xoc de civilitzacions. Els Pirineus feien de barrera. Al sud, el món islàmic: Al-Andalus –primer una regió del califat de Bagdad i després un Estat propi amb capital a Còrdova–. En qualsevol dels dos casos amb la mateixa força militar, econòmica i cultural. Al nord, el món cristià: l’imperi franc, embrió de la França moderna; i un mosaic d’Estats satèl·lits que orbitaven al voltant del poder polític, militar i cultural de la cort d’Aquisgrà –la París de l’època–. I als Pirineus, una munió de províncies de l’imperi franc que feien la funció de vigilància i contenció.
Aragó i Barcelona eren unes d’aquestes províncies franques. Rebien el nom de comtats. Com ho eren SobrarbRibagorçaUrgell, Cerdanya oRosselló, per posar alguns exemples. Depenien del poder central franc. L'única diferència –que no era poca cosa perquè explica l’evolució futura d’uns i altres- radicava en el fet que a Jaca tenien una especial tirada cap als veïns navarresos. Els bascos s’havien rebel·lat en repetides ocasions tant contra els francs com contra els àrabs. I havien creat un Estat propi:Pamplona, l’embrió de Navarra. Un “no alineat”. Amb categoria de regne independent. I a Barcelona, en canvi, tenien tirada cap al Llenguadoc i cap a la Provença, territoris consolidats de l’imperi dels francs.

Independència dels francs

Mort Carlemany –l’emperador dels francs–, les coses van canviar substancialment. Aquella vella teoria que diu que l’avi crea el patrimoni, el pare el conserva i el nét el dilapida es va fer efectiva. Aplicat a l’alta política carolíngia. O si es vol el mal costum de convertir la cort en una casa de barrets. I els àrabs, que se’n van adonar, ho van voler aprofitar. Van atacar els Pirineus. Els petits comtats van demanar ajut desesperat. El silenci per resposta. I llavors, abandonats i decebuts, van decidir iniciar la singladura en solitari dels seus petits dominis. Aragó i Barcelona –i les altres “províncies” pirinenques– es van proclamar –d’una manera discreta i com qui no ho vol– comtats independents del que restava d’aquell poder central.
Cap a l’any 1000 les coses havien canviat molt. A la península Ibèrica. Els àrabs no havien aconseguit treure profit de la seva superioritat. El virus de “l’avi, el pare, i el net” també s’havia inoculat en la cort de Còrdova. I Al-Andalus s’estava convertint en un mosaic de petites taifes independents. La frontera es desplaçava cap a l’Ebre. I Pamplona –l’Estat dels bascos– s’havia convertit en la primera potència militar peninsular. Els seus reis van anar absorbint totes les petites unitats polítiques del seu voltant: Castella i Lleó. Aragó, també. Fins a l’any 1076, quan Navarra, trobant-se sense rei, va coronar un comte aragonès. Aquest, però, malgrat el que significava per ell, va exigir mantenir l’autonomia aragonesa, i es va fer titular rei de Pamplona i també rei d’Aragó. Amb una jugada mestra del comte, Aragó adquiria la categoria de regne.
En canvi, Barcelona havia seguit un camí diferent. Havia anat absorbint els comtats catalans. El Principat de Catalunya prenia forma. Els comtes barcelonins es van preocupar poc de la qüestió nominativa –comtes o reis?–. Poc hi podien fer. I en canvi es van preocupar molt de crear una potent xarxa d’aliances amb els comtats de l’actual Midi francès, que també s’havien independitzat de França. Una comunitat d’interessos que abastava de Marsella a Barcelona, passant per Tolosa i Montpeller. El precedent més remot de l’Euroregió que, contemporàniament,  preconitzava Pasqual Maragall. Liderada políticament per Barcelona i econòmicament per les classes mercantils incipients llenguadocianes i provençals.

Un rei i dos Estats

L’any 1134 Aragó i Pamplona ja feien vida per separat. Dos regnes independents. I sovint enfrontats. En aquell any va morir el rei aragonès. Sense descendència. En el seu testament llegava el regne a les ordes militars. En el decurs de la seva vida hi havia estat molt vinculat. Però les classes dominants aragoneses no ho van acceptar. Temien la constitució d’un Estat teocràtic. Satèl·lit del Vaticà. Temien perdre l’estatus polític i econòmic: van anar a buscar el germà del rei, un monjo, Ramir, i el van coronar. I el van casar amb una princesa francesa. I els van fer engendrar una hereva: Petronila (en català Peronella). D’aquesta forma s’asseguraven  –tot i que d’una forma transitòria– la independència del regne d’Aragó. I els seus privilegis de classe.

Naixement de la confederació

Els navarresos i els castellans havien observat atents aquests moviments. Pensaven que a Aragó la situació era de fractura: les poderoses ordes militars (i l’Església) contra la potent noblesa local (i el rei). Esperaven l’esclat del conflicte per intervenir i repartir-se Aragó: Jaca i Osca per a Navarra i Saragossa i la vall de l’Ebre per a Castella. Terol encara estava en poder dels musulmans. I la noblesa aragonesa, que ho va intuir, va fer un pas més. Una altra jugada mestra. Se’n van anar a Barcelona i van oferir al comte la princesa i hereva d’Aragó en matrimoni. Oferien al comte barceloní la corona aragonesa. A canvi s’havia de comprometre a mantenir la independència i la integritat d’Aragó. La confederació.
Els catalans s’ho van rumiar. Els va semblar un bon negoci. I van acceptar el tracte. Aragó era una potència agrària i ramadera. I militar. Era, aparentment, un negoci profitós per les dues parts. Aragó sumava. Fins i tot les seves ordes militars, tan importants en la futura expansió peninsular i mediterrània. I les classes dirigents aragoneses, satisfetes. Perquè amb la figura d’un monarca consolidat tancaven definitivament el plet amb el Vaticà i allunyaven l’amenaça navarresa i castellana. Van casar els hereus. Ramon Berenguer tenia vint-i-tres anys. I Peronella tenia un anyet. Els pactes de sobirania van establir que els seus descendents es titularienpreferentment reis d’Aragó.

Del príncep al Principat

A Catalunya, amb el temps, va sorgir la figura del Príncep que donaria nom al Principat. No es referia al fill del rei per la seva condició. Era l'adaptació del concepte antic "Home Principal" que s'utilitzava per referir-se a la primera autoritat de l'Estat. Una mena de president de la República amb caràcter vitalici i naturalesa hereditària. Els prínceps dels catalans varen ser sempre els descendents dels comtes independents de Barcelona que havien aconseguit la concentració de tots els comtats catalans sota la seva autoritat. I era també una forma de referir-se a la primera autoritat de Catalunya, amb independència de la seva condició de rei d'Aragó.
La capital de la confederació –i seu de l’administració– seria a Barcelona.Estats separats: governs, lleis i llengües independents i diferenciades. Fins i tot, quan es va reconquerir conjuntament el País Valencià, se li va concedir –salomònicament– la categoria de regne; i va ser constituït com el tercer Estat de la confederació. Les Illes, el quart. I posteriorment SicíliaSardenya i Nàpols van esdevenir el cinquè, sisè i setè Estats de la confederació. El nom no té una voluntat polemista. Només posa en relleu el protagonisme destacat que va tenir Catalunya; com a membre fundacional i com a cap econòmic i demogràfic de la confederació. La veritable correlació de forces. Fins al 1717. Sense menystenir el paper del regne d’Aragó. 

divendres, 20 de maig de 2016

S'acaba el termini per presentar obres que obtin al Premi Serret Terra de Cruïlla 2016 el 26 de maig

Premi Serret Terra de Cruïlla 2016


1. II PREMI SERRET TERRA DE CRUÏLLA 

Per a obres literàries centrades en el món rural 2016


2. PRESENTACIÓ 

El II Premi Serret Terra de Cruïlla, convocat per la Llibreria Serret i Terra de Cruïlla, amb la col·laboració del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla, té com a objectiu promoure la creació literària relacionada amb el territori i el món rural. 

BASES 

Característiques del treball: Poden optar-hi obres originals i inèdites escrites en català. 
S’acceptaran obres de: • Narrativa: novel·la, narracions, contes, literatura del jo. • Assaig: històric, etnològic, científic, filològic, filosòfic, polític, periodístic. Les obres s’han de centrar en el món rural d’avui, en el seu territori, en el seu paisatge, en la seva gent. Es valorarà especialment que incideixin en la manera en què el món agrari conviu amb els reptes que les societats contemporànies es plantegen per al nou mil·lenni. Els originals han de tenir una extensió mínima de 150 fulls (2.100 caràcters per pàgina, amb espais inclosos, aproximadament). Dotació del premi El guardó està dotat amb 1.500 €, aportats pel Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla, en concepte d’avançament de drets d’autor per a la primera edició del llibre. Editorial Barcino publicarà l’obra guanyadora dins de la seva col·lecció Museu Vida Rural i signarà un acord de publicació amb l’autor amb les condicions establertes a la col·lecció. 

Termini d’admissió 
El termini d’admissió de les obres començarà el 26 de gener de 2016 i finalitzarà el 26 de maig de 2016. El jurat El jurat està format per: • Albert Pujol • Carme Martí • Emigdi Subirats • Maria Carme Jiménez • Silvestre Hernández • Jordi Llavina, que actuarà de secretari del jurat. El jurat pot declarar desert el premi. Lliurament del treball L’enviament dels originals s’ha de fer per correu electrònic, a l’adreça electrònica info@serretllibres.com. L’autor ha d’indicar que es tracta d’una OBRA PER PARTICIPAR AL PREMI SERRET TERRA DE CRUÏLLA. En un document adjunt cal que hi faci constar les seves referències (nom, cognoms, adreça, codi postal, localitat, telèfon i NIF). Veredicte del jurat El veredicte serà inapel·lable i es farà públic durant el mes d’agost de 2016. Els autors dels originals presentats es comprometen a no retirar-los abans de fer-se públic el veredicte del premi. Els organitzadors del certamen es reserven l’opció preferent per publicar en el termini d’un any obres presentades al premi que no hagin estat guardonades. Acceptació de les bases La participació en aquest concurs comporta l’acceptació d’aquestes bases i de la resolució del jurat, així com dels canvis que, com a conseqüència de factors aliens a l’organització, es puguin produir posteriorment. 

Per a qualsevol dubte o aclariment, podeu contactar a info@serretllibres.com i al telèfon 978 890 077.

diumenge, 15 de maig de 2016

"No ens podem desentendre de la Franja de Ponent", per Joaquim Torrent [ICFP]


No ens podem desentendre de la Franja de Ponent

Des d’aquí fem una crida a la responsabilitat de tots els catalanoparlants, i especialment als originaris de les comarques de ponent i del sud del Principat i del nord del País Valencià, perquè no ens desentenguem de la Franja de Ponent, perquè en definitiva és quelcom que ens cau molt a prop i ens afecta directament, això si no tenim llaços familiars directes amb les terres de la Franja.
  • La identitat nacional d’aquestes comarques és la mateixa de les terres “on es diu bon dia”

La Franja de Ponent com a entitat geogràfica amb una personalitat pròpia i peculiar es configura a partir de la llengua, la qual ens remet a una història, uns costums i un origen comú amb les terres immediates del Principat i del País Valencià. A partir d’aquí només hi ha un pas per a constatar que la identitat nacional d’aquestes comarques és la mateixa de les terres “on es diu bon dia” -en expressió manllevada de Joan Corominas, qui afirmà que el seu país arribava fins on es deia aquesta salutació-. Justament això és el que cou a més d’un. I per això no ens haurien d’estranyar els intents de reduir, tot escamotejant-li la denominació que més li escau, una realitat tan viva i tangible com és la Franja de Ponent a un fet asèptic i pretesament neutral, en virtut d’interessos no sempre confessables. Uns intents, a més, que si tenim una mica de perspectiva històrica podrem veure que tenen un nítid paral·lelisme -i no per casualitat- amb el procés de substitució de la denominació “País Valencià” per la pretesament neutral i asèptica de “Comunitat Valenciana”. Així que ja ho sabem: que no ens escamotegen els mots. Diguem sempre “Franja de Ponent”.
  • Que no ens escamotegen els mots. Diguem sempre “Franja de Ponent”

Aquests problemes terminològics poden, aparentment, semblar foteses, però no ho són gens, al contrari, no són més que la punta a l’iceberg que posen de relleu una greu sèrie de mancances -moltes premeditades- adreçades a ocultar i marginar l’especificitat de la Franja de Ponent. No hem d’oblidar que, a hores d’ara Aragó encara no ha reconegut plenament els drets lingüístics de tots els seus habitants, en no atorgar el status de cooficialitat a la fabla i al català. És més, ens trobem amb la pràctica inexistència d’una política lingüística i cultural digna d’aquest nom específica per a la Franja de Ponent. El català és a la Franja de Ponent una assignatura optativa, i no a tots els centres. En el millor dels casos s’ imparteix dos hores a la setmana, però ben sovint únicament una hora i en algunes viles cap, i força escoles no tenen ni un diccionari de català; per no parlar de la seua marginació sistemàtica en molt altres àmbits, sense anar més lluny als mitjans de comunicació ....

Es fa ben evident que sense la persistència, a l’Aragó, d’una política secular de prevenció contra tot allò que puga ser percebut com a català la situació seria tota una altra.. Per tant, es fa del tot necessari trencar estereotips negatius, prescindir de declaracions retòriques, amb molta humilitat i amb molt tacte, a través d’un ajut efectiu i de la convivència. No cal dir, respecte a aquest punt, que l’afavoriment d’un turisme sostenible provinent del Principat -integrat en gran part, però no exclusivament, pels descendents dels qui hi van emigrar- es configura com una eina molt positiva per a evitar la despersonalització; i també per a evitar el preocupant fenomen de la consolidació creixent de la frontera. Aquesta ha sigut secularment molt permeable, i les relacions entre les dos bandes molt intenses. No hem d’oblidar que la ciutat de Lleida històricament ha fet la funció de centre gravitatori d’una zona molt extensa que s’endinsa a l’Aragó almenys fins a Montsó. Paradoxalment, a hores d’ara, la consolidació de “l’Estat de les Autonomies” ha contribuït a consolidar unes fronteres abans molt més imperceptibles.
  • No hem de descartar afavorir, d’una manera constructiva, l’aparició d’un moviment civicopolític que actue des de la pròpia Franja a nivell municipal i comarcal

En definitiva, no ens poden desentendre d’unes comarques tan properes en tots els sentits, ni permetre que els drets dels seus habitants continuen directament o sibil·linament, sent persistentment conculcats. Ho hem de fer, però amb tot el tacte del món, encara que sense arribar a què ”la prudència ens faci traïdors”. Dit això, també creiem que en una perspectiva a llarg termini no hem de descartar afavorir, d’una manera constructiva, l’aparició d’un moviment civicopolític que actue des de la pròpia Franja a nivell municipal i comarcal –més enllà de les tímides iniciatives aparegudes fins ara en aquest sentit. No oblidem que el simple fet d’existir unes determinades condicions objectives que determinen l’existència d’una realitat nacional no vol dir que automàticament existisca un moviment polític de caràcter nacional. Abans de res cal una certa “autoconsciència nacional”, això explica la fonamental importància que té el fet que un grup d’intel·lectuals inicialment explicite d’alguna manera el sentiment nacional. Únicament això pot fer que aquest passe a ser un factor operatiu i assumit àmpliament per la població. Això ja ho veia l’eminent geògraf Josep Iglésies, qui en el pròleg a “La Franja de Ponent Avui”, de l’historiador calaceità Joaquim Monclús, afirmava: “justament en aquests darrers anys, en què la destrossa i les imposicions estructurals han causat més estralls, quan l’esperança semblava una utopia (...) resulta molt positiva l’existència d’un desvetllament d’intel·lectuals locals que lluiten per mantenir el parlar connatural”.

Joaquim Torrent (Institució Cultural de la Franja de Ponent)

dimecres, 11 de maig de 2016

Assemblea d'ASCUMA i conferència de Natxo Sorolla

Font: franja.net

El proper dissabte 21 de maig ASCUMA celebrarà al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit l’Assemblea General Ordinària, a les 10:00 h. en primera convocatòria i a les 10:30 en segona i definitiva.

A més a més, un cop finalitzada l’assemblea tindrem el plaer de comptar amb la conferència que ens farà Natxo Sorolla, “Podem llegir el futur del Matarranya? Tries lingüístiques adolescents al Baix Cinca i la Llitera”.

A les 12:00 h.: Pausa vermut al local de l’associació, al carrer Major, 4, al costat de l’Ajuntament.

A les 12:30 h.: “Podem llegir el futur del Matarranya? Tries lingüístiques adolescents al Baix Cinca i la Llitera”, a càrrec de Natxo Sorolla, com hem avançat, al Saló de Plens de l’Ajuntament.



Juan Luis Camps Juan

President de l’Associació Cultural del Matarranya

Calaceit, maig de 2016

divendres, 6 de maig de 2016

Neix el primer Fòrum de Literatura del Món Rural


Terra de Cruïlla, l’Ajuntament d’Ulldecona i la Fundació Carulla sumen esforços
Ulldecona acollirà el dissabte 7 de maig tot un seguit d’activitats al voltant de la literatura del món rural, que inclouen una taula rodona a càrrec d’escriptors vinguts de diferents territoris de llengua catalana amb el següent programa:

I FÒRUM DE LITERATURA DEL MÓN RURAL

Fòrum de Literatura del Món Rural Saló de plens de la Casa de la Vila d’Ulldecona 10.30 h‐ 14.30 h.

· Benvinguda institucional, a càrrec de Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona, Carles Duarte, president de la Fundació Carulla, Josep Moragrega, president d’Òmnium Terres de l’Ebre i dels organitzadors de Terra de Cruïlla.
· Presentació de les bases del Premi de Literatura del Món Rural Serret - Terra de Cruïlla, per part d’Octavi Serret, promotor del premi.
· Presentació de Col·leccionistes dels oblits. Una mirada plural al patrimoni, de Marta Farré, nou volum de la Col·lecció Museu Vida Rural, guanyador de la Beca Maria Font de Carulla de recerca etnològica.
· Projecció de l’audiovisual Absències del Museu de la Vida Rural.
· Presentació de la Fira Llibre Ebrenc i de la Fira Litterarum de Móra d’Ebre, per part del seu director l’Albert Pujol.
· Presentació del projecte Patrimoni oblidat, memòria literària, impulsat per l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana a càrrec de Josep Santemases.
· Un cas d’èxit: el projecte d’un Estiu al Priorat, un projecte d’autofinançament, per part de Pilar Garriga.
· Trobada d’escriptors amb una taula rodona sobre la literatura del món rural. Moderada per Jordi Llavina, director de la Col·lecció Museu Vida Rural de l’Editorial Barcino. Amb la participació dels escriptors Pep Coll, Joan Todó, Jesús Mª Tibau, Emigdi Subirats i Amàlia Roig.
· Clausura, foto col·lectiva i signatura de llibres per part dels autors participants.
· Lectura pública de fragments de literatura del món rural, a la Plaça d’Ulldecona, amb la col·laboració de la Xarxa de Biblioteques de les Terres de l’Ebre

Més informació aquí