dijous, 30 de juny de 2016

Agendes en català per a les escoles de la Franja


La Plataforma per la Llengua, amb la col·laboració del Moviment Franjolí per la Llengua, el Casal Jaume I de Fraga i l'Associació CLARIÓ del Matarranya, editen pel curs 2016-17 agendes escolars, tant de primària com de secundària, pensades per als alumnes de la Franja de Ponent. El lliurament dels exemplars és de franc. Les agendes són editades per Agenda de la Terra i han rebut el suport de la Diputació de Lleida.

Aquestes agendes proposen un contingut basat en diferents iniciatives socials, a més de posar en relleu diferents dates referents a l'àmbit lingüístic català i afavorir un concepte autoreferenciat en (i per a) la Franja (mapes comarcals, referències a autors franjolins, etc). L'objectiu d'aquest projecte és contribuir a la normalització de la llengua pròpia de la Franja, el català, a l'entorn educatiu i conscienciar a l'alumnat que la presència de la llengua a l'escola ha de ser quelcom normal, que ajudi a garantir el seu prestigi social i doni un valor afegit en la seva formació acadèmica.

A hores d'ara, diversos centres de les comarques del Baix Cinca, la Llitera i el Matarranya ja s'han interessat pel projecte i en sol·licitaran agendes en català pel curs vinent.



Es poden veure els continguts de les agendes en publicació digital, mitjançant els següents enllaços:

L'Agenda de la Terra de l'Institut 2016-2017, a aquest enllaç.
L'Agenda de la Terra de l'Escola 2016-2017, a aquest enllaç.

Properament, es farà algun acte de presentació de les agendes escolars a diverses parts del territori, encara per determinar.


Qualsevol ensenyant o centre educatiu interessat pot adreçar-se a en Guillem Fuster: 
gfuster@plataforma-llengua.cat

dimarts, 21 de juny de 2016

La Franja, territori català més enllà del demà, per Marcel Pena

*Artcicle que forma part de la sèrie: "L'endemà des dels Països Catalans", especial de Sant Joan amb visions des de cada territori del domini lingüístic, a cura d'Acció Cultural dels Països Catalans.

Si un territori nacional s'assemella a la realitat del Països Catalans, sens dubte és la Franja. Les divisions administratives, que ens arriben a partir en sis comarques i que no segueixen cap rigor històric ni social, no aconsegueixen eliminar els lligams territorials que crea parlar la mateixa llengua. I no parlo només de les relacions entre les comarques de la Franja, sinó també les que existeixen amb el Principat de Catalunya.

La Franja és un territori català més a nivell social, lingüístic, econòmic o cultural. Només la partició expressa del país ens ha col·locat dins de la Comunitat Autònoma d'Aragó, tot i que les relacions amb esta se redueixen a l'àmbit burocràtic. És cap a Catalunya on se'ns brinden més oportunitats comercials o educatives. En cap cas podem permetre la pèrdua dels lligams entre la Franja i Catalunya, per molt que les circumstàncies nacionals canvien.
 
Una Catalunya independent no ha de ser res més que el primer pas per construir uns Països Catalans justos i on tothom i tingue cabuda. Les previsions catastrofistes sobre el trencament de les relacions per l'aparició d'un hipotètic Estat català són poc creïbles, perquè ningú té cap interès que això passe. Germà Gordó, antic conseller de Justícia, va proposar durant la darrera Universitat Catalana d'Estiu que la resta d'habitants dels Països Catalans poguessen gaudir de la nacionalitat catalana.

Seria impensable per molta gent de la Franja canviar l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida pel de Barbastre o que no fossen els bombers de Pont de Suert els que apaguessen els focs de la Ribagorça. Els defensors de l'opció catalana tenim a favor la dificultat de trobar ciutats referents per la Franja com Lleida al costat aragonès. Continuar amb les mateixes rutines malgrat els impediments que puguen aparèixer no fa més que enfortir la teoria de la catalanitat de les comarques franjolines, deixant oberta la porta al debat sobre la inclusió en un espai nacional o altre. La independència de Catalunya evidenciaria la reciprocitat entre territoris i despertaria una consciència nacional catalana en la gent de la Franja.

A més, cal veure una via d'esperança pel reviscolament de la llengua: l'oficialitat del català al territori veí faria que la gent de la Franja donés un altre valor a la llengua pròpia, i de passada, també a la resta dels Països Catalans. Només els catalanoparlants podem donar valor a la llengua, i l'oficialitat, encara que sigue a només un dels territoris, pot impulsar la llengua a nivell internacional.

Els Països Catalans existeixen, i qualsevol esdeveniment que altere l'actual situació administrativa del país s'ha de veure com una oportunitat de dibuixar-los més i millor. Des de la Franja s'ha de treballar per enfortir els nostres lligams amb Catalunya i la resta de territoris catalans. Caldrà abraçar els canvis i veure'ls com a oportunitats, sense por a distanciar-nos del que ha estat i és el nostre país.

Marcel Pena,
periodista i activista


dimecres, 15 de juny de 2016

L’ENSENYAMENT EN CATALÀ A LA FRANJA. HI HA VIDA DESPRÉS DEL LAPAO?


Publicat al nº63 de la revista "Allioli" (pàg.33), editada per l'STEPV-iv

Òscar Adamuz
Parlar sobre l’ensenyament en català a les comarques catalanoparlants sota administració aragonesa (la Franja de Ponent) és com fer-ho dels forats negres de l’univers. Hi són, però no sabem ben bé com funcionen ni què passarà, un cop hi hem entrat.
Per començar no podem parlar ben bé d’una educació en català a les escoles franjolines, ja que l’ensenyament íntegrament en català no existeix, treient un parell d’excepcions de les quals després en parlarem. A la majoria d’escoles i instituts de ponent hi ha la possibilitat d’estudiar una assignatura de català com a matèria optativa,el que permet aconseguir la titulació de català dins de l’educació pública aragonesa. Estem parlant d’unes dues o tres hores setmanals com a màxim, en horari extraescolar, sempre que la família de l’alumnat així ho expliciti.

Hem de tenir present que a la Franja la llengua pròpia, el català, no té un estatus de cooficialitat. Aquesta situació juridicoadministrativa de la llengua predetermina en gran mesura la presència del català a l’ensenyament.

Malgrat tot, si parem atenció a la situació prèvia a les passades eleccions del 24 de maig del 2015 (on hi hagué canvi de govern), la predisposició teòrica del l’actual Diputació General d’Aragó és més favorable que la de l’anterior govern dirigit pel Partit Popular, que en els anteriors 4 anys va desmantellar la tímida possibilitat que el “català d’Aragó” hagués passat a l’oficiositat (que no oficialitat), amb la creació d’una acadèmia de la llengua pròpia i un seguit de prerrogatives que haguessin acostat a una realitat més propera a la d’un Aragó plurilingüe, com estava previst a l’anterior Llei de llengües derogada pel tàndem PP-PAR. El desgavell de denominar la llengua catalana com a LAPAO (llengua aragonesa pròpia del àrea oriental), de manera acientífica, ha contribuït molt a envoltar de conflictivitat el català, a sembrar dubtes absurds sobre la filiació lingüística dels parlars de la Franja i a considerar l’ensenyament de l’assignatura de català com a “forastera”. Com a exemples d’això últim, queden per a la penosa història escolar de la Franja que a un Institut de Mequinensa (Baix Cinca) els informes de l’alumnat avaluaren la matèria de català amb el nom de “Llengua Oriental”, creant el desconcert i la reacció de les famílies del centre, que no en sabien si això que estudiaven els seus fills/es era homologable amb el nivell de català o no. També a l’IES Matarraña de Vall-de-roures (Matarranya) Inspecció obligà a suprimir una de les hores de català en favor del francès, com denuncià L’Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català CLARIÓ. Dins d’aquest despropòsit el nivell de preparació d’alguns docents de català (o Lapao?) tampoc no era el més adient.

Una volta superat aquesta situació després de les eleccions de 2015 i amb un govern “progressista” que reconeix que a la Franja es parla el català (volen un premi?), la qüestió bàsica és: i ara què? Hi ha vida després del LAPAO? I la resposta, un cop més, ens porta a l’interior d’un d’aquells forats negres de l’univers. No ho sabem, aquesta és la veritat. A l’Aragó ara hi ha un executiu que ha derogat l’anterior llei de llengües (la del LAPAO) i una majoria parlamentària que ha aprovat en Corts que el català és “llengua pròpia d’Aragó”. També en tenim un Director de política lingüística de la Chunta Aragonesista. La situació, amb aquests ingredients, es preveu millor però quan arribaran els fets concrets? Perquè, amb la situació actual, a la Franja s’ha tornat a l’estatus de fa tres anys i, lluny d’avançar, cada dia recula més l’ús del català al carrer, fins arribar al risc de substitució lingüística, com alerten diversos col·lectius i sociolingüistes franjolins. La Franja ha passat de ser el territori catalanoparlant amb un major tant per cent de parlants a estar vivint un punt de no retorn de la transmissió de la llengua pròpia, on els xiquets juguen al pati i es relacionen en castellà, i on els pares i mares catalanoparlants pengen la seva llengua en funció d’amb qui s’adrecin, patint una situació diglòssica de llibre. Així mateix, el ciment que aguantava tot l’edifici; l’ús normal del català al nucli familiar i el seu traspàs intergeneracional de pares/mares a fills/es s’està desmembrant.

Tanmateix, tornant a l’escola, quedi per l’anàlisi una reflexió: des que fa més de 30 anys decenes d’ajuntaments de la Franja demanaren l’ensenyament en català a les seves escoles en la cèlebre “Declaració de Mequinensa”, que acabés amb l’analfabetització de la població en la seva pròpia llengua, quant s’ha avançat? El català continua sent una matèria optativa que és més respectada allà on hi ha hagut més mobilització social pel seu aprenentatge, que, bàsicament, és vista per les famílies com una eina per poder anar a treballar a les poblacions veïnes catalanes (sigui Lleida en gran mesura o el Pont de Suert, Arnes, Tortosa, etc). La forasterització de l’assignatura de català “estàndard” és àmpliament compartida, doncs, mentre la llengua pròpia (també catalana!) hi manca d’una situació digna i normalitzada. En aquestes circumstàncies l’educació en català és sota mínims, per més que alguns centres del Baix Cinca o la Llitera es presentin com a bilingües o trilingües (casos molt concrets i discutibles).



Mentrestant es van revocant lleis de llengües, patrimonis culturals i posant cognoms a la llengua, no fos cas... però deixaran morir el català a la Franja les institucions aragoneses? Ho permetrà la resta del domini lingüístic? Pot subsistir en ple segle XXI una llengua en un territori desvertebrat de 50.000 habitants sense ensenyar-se a les escoles i sense polítiques actives que la preservin i valoritzin? Són moltes preguntes sense resoldre, ho sentim, no hem estat capaços de respondre-les, continuem en el forat negre a l’espera d’entrar a una nova galàxia...

dimecres, 8 de juny de 2016

Poesia de Joan Vinyoli i Carles Duarte al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí

                                                                                                                                                                         Font: Bloc llibreria Serret

La poesia de Joan Vinyoli i Carles Duarte protagonista al Museu de la Vida Rural


Presentació de l’assaig “La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli” de Jad Hatem
Durant l’acte es recitaran versos dels dos poetes

Divendres 10 de juny a les set de la tarda es presentarà al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí el llibre La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli de Jad Hatem, que ha publicat l’editorial Obrador Edèndum. Intervindran en la presentació i la lectura de poemes el poeta Josep Maria Sala-Valldaura; l’escriptor Jordi Llavina, que fou comissari de l’Any Vinyoli; la gerent de l’editorial Obrador Edèndum, Elena de la Cruz Vergari; i el poeta i president de la Fundació Carulla, Carles Duarte.
L’escriptor libanès Jad Hatem es proposa en aquest assaig fer veure com la poesia de dos grans autors catalans, Carles Duarte i Joan Vinyoli, malda per atansar el lector a l’ésser tothora problemàtic. Els dos poetes entenen la paraula com la realització d’un projecte vital: fer-se a si mateix entenent el món. A fi d’aconseguir-ho, tots dos consideren que cada gest, per insignificant que sembli, ha de tenir “la intensitat de l’últim mot” que ens atansa al “cor del silenci”: una guspira de llum que ens apropa a la mort.
Professor de filosofia i literatura de la Universitat Saint Joseph de Beirut, Jad Hatem és un bon coneixedor de la literatura catalana. A banda d’aquest assaig, ha publicat, també a Obrador Edèndum, Sobreamor. Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn Arabî El temps en la poesia catalana contemporània, Premi Crítica Serra d’Or de Catalanística 2014.      www.museuvidarural.cat/caagenda_int/cdjvjh