dijous, 29 de setembre de 2016

La Franja pot estar patint una acceleració del procés de substitució lingüística [Natxo Sorolla]

Imatge d'arxiu
El sociolingüista Natxo Sorolla alerta que el procés de substitució lingüística a la Franja pot estar accelerant-se després d'escoltar testimonis a les passades jornades del Cinga Fòrum de Fraga (el Baix Cinca).
A la jornada es considera que el català està reculant vers al castellà on els pares catalanoparlants comencen a parlar-ne als seus fills en castellà, a més altres factors com la immigració o la falta de legislació a favor de la llengua pròpia del territori.
A la jornada Cinga Fòrum de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca vaig tindre oportunitat d’exposar al territori els resultats de la tesi (pdf). La sociolingüística situa el moment en què els progenitors deixen de transmetre la llengua als fills com el punt d’inflexió en què una llengua es troba en situació d’amenaça. Els diferents estudis demolingüístics ens mostren que la tranmissió familiar del català es troba estable a la Franja, tant els anys 90, com l’enquesta de 2004, com la recent de 2014.
Al meu treball em plantejava aprofundir en tot allò què ocorre abans que es desenvolupe el trencament de la tranmissió familiar, mitjançant l’anàlisi de xarxes socials. Perquè quan els progenitors han decidit parlar castellà als fills, el procés ja està molt, o massa, avançat. Els resultats apunten que en la dècada anterior al Baix Cinca i la Llitera hi ha hagut uns canvis poblacionals importantíssims que han minoritzat demogràficament la llengua. Això no és cap novetat, i ha afectat històricament tots els territoris de llengua catalana, fins i tot els que observen atracció de nous parlants de català, com Catalunya i Andorra. Tampoc és cap novetat la minorització lingüística del català a la Franja, que amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies només ha vist com es recuperava lentament, i de forma inconsistent, el reconeixement de la seua existència, o una classe de llengua opcional, que presenta multitud de limitacions per a una comunitat lingüística històricament minoritzada. Unes mesure que han resultat insuficients amb la nova realitat demogràfica, econòmica i social de la Franja.
Portada Tesi
Els resultats de la meua tesi venen a dir que estos factors han acabat per provocar el canvi en el comportament dels jóvens de la comunitat lingüística catalanoparlant. Al voltant d’una cinquena part de les interaccions entre alumnes catalanoparlants familiars (parlen català amb el pare i la mare) es produeixen en castellà. I que de fet, una quarta part dels alumnes catalanoparlants desenvolupen rols sociolingüístics castellanoparlans, el que vindria a dir que, tot i el seu origen catalanoparlant, pel seu comportament, i a ulls dels seus companys, són castellanoparlants. No cal dir que el desenevolupament de rols castellanoparlants és majoritari entre els bilingües familiars, i hegemònic entre els qui no han après català en l’àmbit familiar.
Dissabte, a la Jornada, vaig tindre oportunitat de refermar els resultats amb l’experiència de diferents persones del territori. Constant que la situació és diferents segons les poblacions, etc. etc. etc., apuntaven que fa 10 anys la cosa estava millor que no pas ara, i que actualment el castellà és l’única llengua que s’escolta al pati a Fraga. Caldrà analitzar a fons les dades longitudinals que tenim d’aquells alumnes que vam estudiar quan van cursar 1er i 4at d’ESO, i 2on de Batxillerat. Però en tot cas la realitat pareix que pot estar canviant a una velocitat més ràpida que la pròpia capacitat que tenim de desenvolupar ferramences d’investigació apropiades. Lo proper 28/10/2016 continuarem discutint-ho a Saragossa, a la Jornada de l’AILLC.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Entrevista sobre la campanya d'agendes escolars per a la Franja [Ràdio Terra]



Marina Pérez, conductora del programa "Diuen diuen" de Ràdio Terra, ha entrevistat  Francesc Marco (Plataforma per la Llengua), Marta Canales (Casal Jaume I de Fraga) i Joaquim Torrent, del Moviment Franjolí per la Llengua, com a membres de part dels col·lectius impulsors del projecte de distribució d'agendes escolars en català als centres educatius de la Franja.








dijous, 15 de setembre de 2016

Presentació a Lleida de les agendes escolars per a la franja [divendres 16 de setembre]



Des del Moviment Franjolí us convidem a l'acte de presentació de les agendes escolars per a la Franja que es durà a terme a la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs divendres 16 de setembre a les 19 hores.


La Plataforma per la Llengua presenta les Agendes escolars per a la Franja


L'ONG del català, juntament amb la Diputació de Lleida, el Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga, explicaran els objectius d'aquesta eina pedagògica i lingüística a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de Lleida.


La Plataforma per la Llengua presentarà aquest divendres, 16 de setembre, l'acteAgendes escolars: una eina pedagògica i lingüística per a la Franja. Es tracta de la presentació d'un material editat conjuntament amb la Diputació de Lleida, el Moviment Franjolí per la Llengua, el Casal Jaume I de Fraga i l'associació de pares i mares Clarió del Matarranya.

L'objectiu d'aquest projecte és facilitar noves eines de normalització de la llengua pròpia a les comarques franjolines a través de continguts basats en diferents iniciatives socials, a més de posar en relleu diferents dates destacades de l'àmbit lingüístic català i d'afavorir la inclusió de dades referencials de la Franja, com els mapes comarcals, referències a autors franjolins o la toponímia pròpia i correcta.

Es tracta d'un material pedagògic i educatiu, en diferents versions, per als alumnes de primària i de secundària. En els darrers dies se n'han repartit els 4.000 exemplars que es van editar entre els alumnes de les escoles i instituts de la Franja.

En la presentació del projecte, que es farà a les set del vespre a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, hi participaran Montserrat Macià, directora de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Marta Canales, presidenta del Casal Jaume I de Fraga, i Francesc Marco, membre de l'executiva de la Plataforma per la Llengua.




Font: Plataforma per la Llengua

"La ciutat perduda", per Joaquim Gibert

Joaquim Gibert a Grècia
La ciutat perduda

Entre l’Egeu i els Dardanels, nord-oest de Turquia, primavera de 1873. Els arqueòlegs Heinrich Schliemann i Sophia Engastromenos, un alemany ric i una muller jove, cerquen en el turó de Hissarlik, que han adquirit en propietat, els escenaris de la guerra de Troia. La sort no els acompanya. Sigui com sigui, l’indret geogràfic coincideix al detall amb les descripcions que fa Homer a La Ilíada. A fi i efecte de localitzar la Troia homèrica, des de fa tres anys ambdós hel·lenistes tenen al seu càrrec 150 obrers, amb el suport d’un circuït de vagons i de diverses instal·lacions que requereixen les excavacions. A ran de la manca de resultats, un Schliemann desanimat ha decidit clausurar el jaciment a partir de la segona quinzena de juny.

El 15-6-1873, amb les primeres clarors, la parella d’arqueòlegs fa un tomb de comiat pel recinte, quan, tot d’una, detecten una brillantor. S’hi atansen. Hi ha colgat un objecte daurat. El desenterren. És un plat d’or. Aquell dia donen festa als treballadors. I marit i muller continuen excavant pel seu compte. Hi troben espases; joies; escuts; atuells; barres; puntes de llança... i altres estris, tant d’or com d’ivori, que seran coneguts com el tresor de Príam. Príam fou rei de Troia mentre la ciutat estava assetjada pels aqueus.   
Les valuoses troballes identificades en el passeig matinal i rescatades personalment per Schliemann i Engastromenos és un episodi inventat pel potentat alemany. La descoberta del tresor es va realitzar, en el curs de diferents setmanes. I en topants ben diversos conforme avançaven les excavacions. Schliemann posava més pa que formatge quan parlava de les seves gestes.

En el moment de comprar Hissarlik i d’informar al govern de Turquia del projecte arqueològic, les autoritats d’Ankara van comunicar a Schliemann que la meitat de les troballes que pugués trobar passarien a formar part del patrimoni turc. L’arqueòleg alemany però incomplirà aquesta condició. I traslladarà d’estranquis, cap a Grècia, el tresor de Príam. Turquia el denunciarà a la justícia grega i no li permetrà trepitjar territori turc. Mentrestant, Schliemann s’establirà a Micenes, en el Peloponès, seguint el rastre d’Agamèmnon i la seva dinastia. I aconseguirà descobrir la tomba del rei d’Argos. En paral·lel, el jutge grec que portarà el cas fallarà a favor de la petició turca. Aleshores, Schliemann se’l tornarà a endur, també il·legalment, a Berlin i el cedirà a perpetuïtat a l’estat alemany. El tresor quedarà depositat en el Museu de Prehistòria i Protohistòria de Berlin durant 70 anys, fins que a causa dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial serà amagat. Així i tot, l’exèrcit roig el localitzarà i l’enviarà cap a Moscou. Una vegada acabada la guerra, el tresor serà reclamat tant pels turcs com pels grecs i els alemanys. Els comunistes al·legaran que el tresor s’extraviarà a causa del trasllat. A les darreries del segle XX però, apareixeran unes imatges de la mudança, en les quals hi surtia una jove arqueòloga soviètica que, amb el pas dels anys, esdevé la directora del Museu Pushkin de Moscou. L’esmentada hel·lenista moscovita negarà saber res. Inesperadament, el 1993, declararà a la premsa que el tresor de Príam s’exposarà al Pushkin. I, alhora, reconeixerà que ha estat ocultat, durant 50 anys, en els soterranis del museu que dirigeix. El 1998 el govern de Moscou promulgarà una llei, en la qual explicitarà que totes les obres d’art sostretes per les tropes russes de l’Alemanya nazi són legalment de Rússia, com a compensació per les malvestats del Tercer Reich a la URSS. A hores d’ara és possible contemplar el tresor en el Pushkin.

La sobtada mort de Schliemann, el 1890, fruit d’una infecció d’oïda, contreta en els jaciments, engegarà a rodar el seu desembarcament a Creta. L’hel·lenista alemany s’havia proposat la recerca del laberint del Minotaure, el palau del rei Minos i altres punts emblemàtics de la civilització minoica.

Els relats homèrics van ser considerats fins a les acaballes del XIX una fantasia literària. No obstant això, Schliemann va pressentir que els paratges evocats a La Ilíada i a L’Odissea existien. Les escriptures antigues van esdevenir, de resultes de les sorprenents troballes, una font per a l’estudi de l’arqueologia, branca del saber que el magnat alemany va popularitzar. El descobridor de la ciutat perduda de Troia és considerat l’iniciador de l’arqueologia moderna. Amb la seva aportació, la antigor va experimentar un abans i un després.

Quim Gibert, psicòleg i activista

Nota:
L'activista de Fraga Joaquim Gibert ha fet aquest estiu una interessant estada a Grècia, on ha visitat un centre de refugiats sirians i ha reflexionat sobre les seves vivències i la cultura hel·lènica. Els seus dos anteriors articles han estat publicats al portal d'Acció Cultural dels Països Catalans i a "La Manyana".


dissabte, 10 de setembre de 2016

José Bada i Artur Quintana, guanyadors del primer Premi Desideri Lombarte 2016

Premi Desideri Lombarte



NOTA DEL MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA: Des de el Moviment volem felicitar als guardonats del premi Desideri Lombarte. 


L’escriptor, teòleg i filòsof Jose Bada Panillo i el romanista i germanista Artur Quintana i Font han estat guardonats ex aequo amb el Primer Premi Desideri Lombarte “per la seva llarga trajectòria en la dignificació de la llengua catalana pròpia d’Aragó, des de la solidesa intel·lectual i el compromís social”. Segon afegeix el jurat: “la seva preocupació pels valors universals en la seva recerca de la veritat i rigor científic constitueixen un model i testimoni exemplar per a la societat aragonesa”. El Departament d’Educació, Cultura i Esport, a través de la Direcció General de Política Lingüística, va crear i convocar aquest premi en 201. L’acte oficial del lliurament  tindrà lloc al santuari de “La Mare de Déu de la Font” a Pena-roja de Tastavins el proper 11 de setembre.

El Premi Desideri Lombarte pretén, segons fons de la Direcció General de Política Lingüística, ser un reconeixement a una tasca continuada o d’especial notorietat i importància, en qualsevol dels àmbits socials, culturals, esportius, artístics, econòmics, etc. que suposin un destacat benefici per al català, tenint especial consideració les activitats destinades a la dignificació, difusió, investigació, ensenyament, expressió literària i constitueixin un model i testimoni exemplar per a la societat aragonesa.

Desideri Lombarte, nascut a Pena-roja de Tastavins (1937-1989), va ser un dels escriptors contemporanis més importants de la literatura en català d’Aragó. Va destacar per la seva obra poètica, amb antologies com Ataüllar en món des del Molinar, però també va practicar altres gèneres com la novel·la o el teatre. Home polifacètic des del punt de vista intel·lectual, també es va dedicar a la investigació històrica, etnogràfica i lingüística treballant per la dignificació de la seva llengua a Aragó. Va ser membre fundador i vicepresident de l’Associació Cultural del Matarranya i un dels organitzadors a Aragó del II Congrés de Llengua Catalana (1986). Així mateix, cal citar les seves habilitats com a dibuixant per a il·lustrar les seves obres.


dimarts, 6 de setembre de 2016

"Crida renovada per la concòrdia a la Franja", per Joaquim Torrent


Crida renovada per la concòrdia a la Franja

   
En un anterior escrit ja vaig advocar per una política de col.laboració i de no hostilitats entre catalanisme i aragonesisme. Es obvi que la qüestió “de la Franja”, però, és una font de susceptibilitats i polèmiques –de la mateixa manera, tot i que d’una manera molt menor, la Val d’Aran (i les Fenolledes) en relació a l’ occitanisme-. Deixant de banda aquells que se situen en l’ òrbita de la ultradreta espanyolista i fan gal.la d’un anticatalanisme visceral, crec que caldria cercar uns punts bàsics de consens per a establir una política de col.laboració i de no agressió, especialment dins tot el moviment franjolí -genèric- i entre aquells que d’una manera o altra es poden considerar “defensors de la Franja”.

Si fèssem una anàlisi sociopolítica de les diferents posicions en relació a l’ “statu quo” futur de la Franja veuríem que la posició majoritària és la que advoca per una permanència dins Aragó amb un respecte per a la llengua i particularitats pròpies -com el que disfruten els cantons suïssos, per a entendre’ns-, i sense discutir-ne l’adscripció nacional aragonesa d’aquestes comarques; tot i això, també hi ha, i caldria admetreu-ho, especialment pels defensor del corrent anterior, una altra posició, minoritària però ben legítima que advoca pel reconeixement de les comarques de la Franja com a part de la realitat nacional conformada pels Països Catalans, amb totes les conseqüències que se’n deriven. Malauradament hi ha qui veu amb mals ulls els integrants d’aquest corrent i arriba a considerar-los fins i tot com una mena de “traïdors”. Evidentment, és una posició incorrecta, sectària i coincident amb la ultradreta, a més d’ esbiaixada i totalment injusta i antidemocràtica. 

Segurament si hi hagués una plena interacceptació normalitzada i democràtica entre els dos corrents  hi sortiria tothom guanyant. Seria el triomf de la raó i la tolerància, sense més regles que la democràcia -allò “que guanye el millor”-. A banda que, vist des de fora i desapassionadament, fora del nombre dels partidaris d’ una o altra opció,  hi ha raons objectives  per posar-les, com a mínim, en l’àmbit  teòric, en pla d’igualtat. Sense anar més lluny, tan utòpic com la mateixa independència, si de cas, seria esperar que des de l’Estat espanyol o des d’Aragó –millor dit, des de Saragossa- el català, sense  l’empar d’un Estat privatiu, puga arribar a estar en plena igualtat amb altres llengües i fruir de plena oficialitat en el seu sòl propi -com passa als cantons suïssos.

En fi, com veiem -no cal continuar...- no és qüestió que hi haja unes opcions millors que unes altres, no; és qüestió,simplement d’acceptació democràtica i de col.laboració en punts comuns, que també hi són..... Un altre fet serien les susceptibilitats personals....Aquí, però, entraríem en el terreny de la psicologia, i això ja se’ns escapa, tot i que estaria bé una mica d’ humilitat per part de tothom...

Per a finalitzar, i tal com ja vaig dir:en el seu dia: “En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.”


Joaquim Torrent (Moviment Franjolí per la Llengua)