dimecres, 26 d’octubre de 2016

"A la Franja es veu la llengua com a matèria de conflicte" [entrevista Natxo Sorolla_eldiario.es]






ENTREVISTA: Natxo Sorolla
El sociòleg Natxo Sorolla és autor d'una tesi sobre la situació del català a les comarques orientals d' Osca.
“Una quarta part dels alumnes catalanoparlants recorren al castellà per a comunicar-se entre ells; podria ser la fase prèvia a la decisió de desar de transmetre la llengua als seus fills”
“Es pot aconseguir que català i aragonès siguin llengües oficials d'Aragó, per si després no es prenen mesures per desenvolupar-ho, es quedarà en el terreny del simbòlic”
“Veure que metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és aquesta, la llengua que donarà més oportunitats als seus fills”





22/10/2016 – Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.






Natxo Sorolla, autor de l'estudi sobre la situació del català a La Franja.

El sociòleg Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) va presentar recentment a les jornades Cinga Fòrum, organitzades per l'Institut d’Estudis del Baix Cinca, les conclusions de la seva tesi doctoral sobre la situació sociolingüística a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, on  molts pobles han estat històricament catalanoparlants. Segons es desprèn del seu estudi, l'ús del català está en retrocés entre els joves de la zona oriental d'Osca, el que seria el pas previ a allò que es coneix com a substitució lingüística.
El pròxim 28 d'octubre Sorolla tornarà a tractar el tema a la Facultat de Filosofia i Lletres de Saragossa, dins de les jornades ‘El repte d'investigar sobre La Franja d'Aragó’, organitzades per l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i l'Área de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa.
¿Qué és la substitució lingüística?
Dins la sociolingüística, s'entén com el moment en què un grup social determinat canvia la llengua que venia emprant fins llavors i decideix substituir-la per una altra. El punt crític d'aquest procés, allò que determina que  l'ús d'una lengua és en perill, és quan els progenitors decideixen no transmetre la seva llengua als fills, sinó una altra que consideren més prestigiosa o útil. Abans d'arribar a aquest extrem hi ha fases prèvies.
¿I a quina fase es troben les comarques del Baix Cinca i La Llitera?
La realitat és que jo no estava estudiant la substitució lingüística a La Franja; amb la meva tesi cercava d'analitzar la situació sociolingüística dins un territori que ha estat històricament catalonoparlant. Però el que em vaig trobar varen ser dades que, si no alarmants, apunten el què alguns ja intuïen: que les generacions joves estan deixant d'usar la seva llengua en les relacions socials. Sóc d'una comarca més al sud, el Matarranya, i no esperaba que la situació sigués tan diferent al nord. Segons hems pogut comprovar, una quarta part dels alumnes catalanoparlants, aquells que usen el català com a llengua habitual amb els dos progenitors, recorren al castellà per a comunicar-se entre ells. Això ens indica, a manca de consolidar l'estudi, que podria ser la fase prèvia a la decisió de, en el futur, i si romanen al territori (perquè el despoblament és un altre problema d'aquestes zones), deixar de transmetre el català als fills.
Segons reculls a la tesi, els anys 90, i també entrats  als 2000, la situació era ben distinta. ¿Què ha passat per produir-se aquest canvi?
Haurem de preguntar què és allò què no havia ocorregut fins llavors. La Franja era un territori rural que històricament enviaba emigració a d'altres zones, però amb el canvi de segle s'involucra en el procés de migracions internacionals que ja no sols es dóna a grans capitals, sinó que arriba als pobles, el que altera la seva composició demogràfica. Un altre factor és la minorització de la llengua: en les generacions més grans la major part dels seus membres són catalanoparlants, és la llengua de socialització habitual, però entre els joves tenim més varietat, amb gent de fora, autòctons castellanoparlants, o fills de parelles mixtes que funcionen a la pràctica com a castellanoparlants. Suposem, perquè s'ha d'aprofundir en l'anàlisi, que aquestes progressives variacions en la societat es tradueixen en canvis lingüístics molt ràpids, que poden conduir a que el castellà esdevingui en allò que a sociolingüística es diu llengua no marcada, això és, aquella que pel seu ús no et defineix com a membre d'un grup determinat.
¿El català a La Franja està perdent prestigi social?
No podem dir que hàgim arribat a aquest punt, perquè no hem detectat que els pares deixen de transmetre el català com a llengua, estaríem encara en la fase prèvia. La qüestió del prestigi de la llengua té relació amb el procés de modernització global (augment de les migracions, l'increment de població urbana, possibilitat de canvi de classe social…), que té conseqüències sociolingüístiques clares: les llengües minoritàries perden la seva capacitat de cohesió social, mentre que les llengües més usades es fan més grans. Les qüestions de classe social han estat importants en d'altres processos de substitució, como s'ha vist a Alacant o València. A La Franja no hem treballat aquest aspecte i tinc els meus dubtes que sigui un factor influent, però sí pot tenir un cert efecte que al sistema educatiu i sanitari es funcioni de forma monolingüe. Veure com metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és la llengua que donarà més oportunitats als seus fills.
¿Quines mesures ajudarien a preservar la llengua patrimonial?
La principal és que la llengua pròpia estigués al sistema educatiu, i no només com a asignatura optativa, perquè, tot i que ho facilita, no és suficient per possibilitar l'alfabetització dels alumnes. S'ha d'incorporar la llengua pròpia com a vehicular, que no sols s'aprengui a escriure-la, sinó que també serveixi per ensenyar d'altres assignatures com  Ciències Socials o Naturals. Igual que tots els alumnes aprenen castellà, han d'aprendre català (i anglès, clar), per a que posteriorment puguin decidir lliurement quina llengua utilitzaran a la seva vida diària. No és cap solució màgica, però crec que l'Administració ha de transmetre als pares l'interès per mantenir la llengua del territori.
¿Mesures com la cartelleria i la senyalització bilingüe tenen un efecte real en el manteniment de la llengua pròpia?
Tenen la seva importància, sí, però no deixen de ser simbòliques. Les polítiques han d'anar molt més allà, ha de cercar un efecte a llarg termini. A les discusions es posa l'accent en la cooficialitat de l'aragonès i el català a Aragó, però la realitat política és que no hi ha majoria suficient per introduir aquesta qüestió, en la mesura en què fora necessari, a l'Estatut. Es pot aconseguir que siguin llengües oficials d'Aragó, però si després no hi ha mesures que ho desenvolupin amb reglaments i lleis, serà important, però es quedarà en el terreny d'allò simbòlic. Pot donar-se una situació similar al gaèlic d'Irlanda, on és la llengua oficial pero hi ha enormes dificultats perquè es mantingui. És preferible el que ocorria a La Franja, on estava estès l'ús popular del català a nivell informal, a una situació d'oficialitat en la que no existeixen parlants.
La política lingüística sempre genera grans controvèrsies…
L'any 2001 començaren les guerres per la llengua a Aragó. Fou llavors quan el PAR es distancià de la seva política tradicional de defensa de l'aragonès i el català, amb aquestes denominacions, per decidir que l'anticatalanisme i no reconèixer la llengua del seu propi territori el podia donar rèdits entre cert electorat, com de fet ocorre. Aquest viratge es tradueix en una guerra simbòlica, on es fa una Llei de Llengües, dos anys després entra un altre govern i fa una nova llei on apareix allò del LAPAO, en poc temps tornen a canviar els continguts de la llei… Tot això afecta els parlants, perquè al final entenen que la llengua és un problema, la veuen com a matèria de conflicte, i això no és positiu.
¿Quin és el camí a seguir?
S'ha de tornar al consens en política lingüística. En aquest sentit, és important el paper del PAR. Quan va governar amb el PP els anys 90, el PAR fins i tot va votar diferent que el seu soci  lleis com la de Patrimoni Cultural i defensà que l'aragonès i el català eren llengües pròpies d'Aragó i que havien de ser cooficials. El seu gir comença quan governa amb el PSOE i recorre a aquest tema per marcar distàncies.
¿Com valores les decisions de l'actual Executiu aragonès de PSOE-CHA?
Després del LAPAO, que suposava negar la pròpia existència d'una llengua sobre la qual acadèmicament no hi ha cap dubte, qualsevol pas que es donés havia de ser positiu. Insisteixo que s'ha de treballar per aconseguir que n'hi hagi continuïtat en les polítiques, que no canviïn cada cop que entra un nou executiu. Tenim l'exemple de les classes optatives de català a La Franja, que s'implantaren el 1984 amb el socialista José Bada com a conseller de Cultura. Aquestes classes s'han mantingut, fins i tot s'han ampliat, amb els governs posteriors amb independència del color i inclús de la llei del LAPAO. S'ha de separar la política lingüística d'altres conflictes, que poden donar molts rèdits en el debat a nivell estatal, però que acaben afectant la gent que viu a la frontera i esdevé un problema per al seu dia a dia.

*Traducció: Moviment Franjolí per la Llengua

dimarts, 25 d’octubre de 2016

La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat, per Joaquim Torrent




La Franja,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

   La pertinença de les terres de la Franja de Ponent a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarranya, fou important el paper exercit per població procedent  d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc  després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com  a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a  plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Mont-roig de Tastavins  i, sobretot, Calaceit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 calaceitans .

   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarranya, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles..

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una famosa enquesta, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..

 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va  fer entre Calaceit (Matarranya) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel  Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja inclosa- i a decidir el seu estatus polític. Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Catalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja de Ponent, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

  No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconscieència col·lectiva que s’ha produït a la Franja des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´única comarca oficial plenament de parla catalana és el Matarranya, i encara mutilat. I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de  fets positius i la constatació que cada vegada són més les  persones, especialment gent jove, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.


Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí per la Llengua

dijous, 13 d’octubre de 2016

"Catalunya i Aragó signen l'acord de confederació", per Marc Pons [Una Franja d'història]

Reproducció de l'article publicat a el Nacional.cat el 11/10/2016

Marc Pons

Tal dia com avui, fa 879 anys, a Barbastre (Osca) es van signar les capitulacions nupcials entre Ramon Berenguer IV -comte independent de Barcelona- i Peronella -princesa hereva del regne d'Aragó-. El barceloní tenia 23 anys i l'aragonesa tenia 1 any, i naturalment va ser compromesa pel seu pare, Ramir rei d'Aragó. Es casarien 13 anys més tard a Lleida. Aquests acords eren el resultat d'unes farragoses negociacions que es van traduir -entre altres coses- en una unió dinàstica que seria l'embrió de la Corona d'Aragó. Políticament, la confederació catalano-aragonesa.
El comtat de Barcelona exercia la tutela política i militar sobre la resta de comtats -independents del poder franc- situats sobre el territori que més endavant s'anomenaria Catalunya. Era la unitat política capdavantera i els seus comtes -Ramon Berenguer IV i els seus avantpassats- ostentaven el títol de “Prínceps”, que en aquest cas no es referia al fill del Rei -o al gendre- sinó a la condició política d'“Home Principal” entre els altres comtes, que utilitzaven aquesta fórmula com un reconeixement.  Per dir-ho d'una manera planera, la figura del germà gran en absència dels pares.
Els acords contemplaven que Aragó i Barcelona (i la futura Catalunya) compartirien la figura d'un Rei. I res més. Lleis, institucions i llengua diferenciades. Entitats independents que es relacionarien a través de la figura del monarca. La confederació. La transversalitat catalana. El sobirà utilitzaria el títol de rei d'Aragó, però la capital política seria Barcelona, i la llengua de la Cort seria la catalana. Una fórmula que va ser vigent durant 580 anys. Fins que el 1717, el primer Borbó va liquidar a sang i foc la Corona d'Aragó i va reduir els seus Estats a la categoria de simples províncies de Castella.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

"La Franja està patint un lingüicidi legal davant l'immobilisme general" [entrevista a Quim Gibert]

ENTREVISTA A JOAQUIM GIBERT


Joaquim Gibert és psicòleg i professor. Nascut a Arenys de Mar, fa anys que resideix a Fraga i n'és membre actiu del Casal Jaume I de la capital del Baix Cinca, a on destaca com a activista cultural en defensa de la llengua catalana. És autor de llibres com: "Qui estima la llengua la fa servir", "Removent consciències" i coautor de diverses obres sobre el fet lingüístic als Països Catalans. Quim és una persona de conversa amena, pausada i contundent. Amb una gran capacitat de generar empatia, és un dels grans artífexs de que aquest curs escolar milers d'estudiants de la Franja disposin d'agendes en català, un projecte encetat per la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Moviment Franjolí, el Casal Jaume I de Fraga i l'associació Clarió, amb el suport de la Diputació de Lleida. Des de tots els col·lectius implicats en el projecte volem agrair la gran tasca realitzada pel Quim.

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)
1-Com va néixer aquest projecte i a què respon la necessitat que l'alumnat de la Franja disposi d'agendes en català?
Neix d'una proposta intel·ligent de la Plataforma per la Llengua de fer costat a les comarques catalanoparlants més vulnerables en termes d'identitat lingüística. Respon a la necessitat que els alumnes de la Franja de Ponent interioritzin la llengua territorial, la catalana, com un recurs lingüístic útil, potent, propi, creatiu. I coneguin altres comarques de l'àmbit lingüístic tant de la Franja com de la resta dels Països Catalans. 

2-Respecte als continguts de les agendes, quins són els valors que interessaven de transmetre a les aules franjolines?
L'amor per la llengua autòctona, l'univers lingüístic del català, l'ecologia, les energies alternatives, la diversitat...

3-Com va funcionar el primer contacte amb els centres educatius i la posterior distribució de les agendes? Va haver-hi una bona resposta en general a la iniciativa?
Amb bons ulls va vist el primer contacte. Així com amb un punt de sorpresa i curiositat sana. Durant la distribució vaig notar agraïment i vam aprofitar l'avinentesa per aclarir detalls. En general, la resposta va ser bona.

4-Després del vet del govern aragonès a l'agost (per considerar que invadia competències d'Aragó) per posteriorment desdir-se a mitges, quins creus que foren els efectes negatius d'aquest posicionament de la DGA per a l'entrega efectiva de les agendes?
Els efectes negatius s'han girat en contra del govern aragonès: han fet el prèssec! Les agendes feia setmanes que estaven repartides en els centres escolars quan la DGA aixeca la llebre.

5-Com valores la feina en xarxa que s'ha fet amb gent d'altres col·lectius col·laboradors del projecte? Hi ha voluntat de seguir col·laborant?
Tant la tasca en xarxa com altres suports són fonamentals. La Franja de Ponent continuarà sent la Franja de Ponent si s'estableix lligams sòlids amb la resta dels territoris catalanoparlants culturalment actius.

6-Breument, com analitzes la situació de la llengua pròpia a l'ensenyament de la Franja i quines iniciatives creus que poden ajudar a augmentar-ne la presència?
El català a l'ensenyament a la Franja rep un tracte colonial. La llengua vehicular a l'escola és el castellà. I, per tant, la nostra llengua avança amb rapidesa cap a la substitució lingüística. Es tracta, en viu i en directe, d'un lingüicidi legal, que es produeix a l'Europa democràtica del XXI davant l'immobilisme gairebé general.

És imprescindible fer oficial, a tots els efectes, el català a la Franja. I prestigiar la llengua: transmetre la joia de ser catalanoparlants. Així com cercar urgentment complicitats, de primer ordre, entre la Franja i la resta de l'àmbit lingüístic. Les poquíssimes existents són insuficients.

7-Si poguessis tirar enrere el temps, vist el resultat final, quines coses canviaries del projecte per tal d'aconseguir una major presència d'agendes a l'escola?
És preferible fer la distribució de les agendes per mitjà de les AMPES, en tant que associació privada.

8-Per acabar, alguna anècdota quant a la distribució de les agendes als centres o amb la rebuda de la proposta...
Una senyora de Mequinensa em va preguntar com s'explicava que puguéssin ser de franc les agendes. I una docent, em va dir que a l'Aragó el dia dels Enamorats no era, de cap de les maneres, per sant Jordi. 


Moltes gràcies, Quim




dissabte, 1 d’octubre de 2016

Festa Tossal del Rei, a la Sénia [1-2 d'octubre]

Festa Tossal del Rei, a la Sénia

Data de l'esdeveniment:
01/10/2016
Data de fi:
02/10/2016
Població:
La Sénia (43560)
Comarca:
El Montsià
Web:
En la categoria:
ACTIVITATS CULTURALS
Organitza:
CENTRE EXCTA. REFALGARÍ
Dissabte 1 d’octubre
18.00 h – Projecció fotogràfica sobre la Tinença de Benifassà i el massís dels Ports.
Diumenge 2 d’octubre
07.00 h – Per a excursionistes, la Sénia. Sortida amb cotxes des de l’Espai Jove fins al pantà d’Ulldecona, i a peu des d’allí fins al Tossal. 12 km.
08.00 h – Per a cicloturistes, la Sénia. Sortida amb bicicleta des de l’Espai Jove fins al Tossal. 30 km.
09.00 h – Fredes. Sortida a peu des de la plaça de Fredes fins al Tossal. 6 km.
11.30 h – Tossal del Rei, salutació dels alcaldes i commemoració del 40è aniversari de l’Aplec de Centres Excursionistes.
14.00 h – Dinar a Fredes per a totes les persones inscrites prèviament (tiquet 7 euros).
*A les escoles de Fredes, exposició fotogràfica de l’Aplec Excursionista dels Països Catalans, celebrat al 1977
*Actuació de “Los Joteros del domingo por la mañana”
*En directe: Ràdio Fredes, la veu dels Ports

Font: https://www.feec.cat/esdeveniment/festa-tossal-del-rei-a-la-senia/