dimarts, 28 de novembre de 2017

"L’altra part del món", per Joaquim Gibert

L'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Font


L’altra part del món


Va ser a partir d’una cançó. Francesc Ricart, nat i criat a Fraga, només tenia 14 anys, quan l’estiu de 1964, de la mà de mossèn Serramona, va escoltar les cançons del primer disc de Raimon (Al vent, Som, La pedra, A colps... ): «em vaig quedar embadalit pel crit que embolicava Al vent, va ser una mena d’encantament, en la meua llengua algú cantava coses diferents que m’emocionaven amb una mena de familiaritat agraïda, allò que deia, cantava i cridava Raimon em descobria un món familiar, identificable, que seria des d’aquell moment el meu món, el món català.»

Va ser a partir d’una ensenyant. Carme Giménez, havent fet els estudis bàsics a El Torricó, La Llitera, d’on és filla, la família la va matricular a Lleida per proximitat geogràfica. Els primers mesos no van ser fàcils. I és que es va sentir rebutjada quan s’expressava en la seva llengua materna: «se me’n reien». Un dia la tutora va convocar als castellanoparlants de la classe. I la Carme s’hi va afegir per l’eliminació. Atès que estava convençuda que allò que parlava no era català. En veure-la, la docent li va fer saber que s’havia confós de grup perquè ella també era catalanoparlant. I que el català de La Llitera era tan digne com qualsevol altre. Entre elles dues es va establir un vincle respectuós que va ser determinant per tal que la Carme pogués clarificar la vera identitat lingüista. 

Va ser a partir d’una novel·la. Francesc Serés, natural de Saidí, Baix Cinca, explica que a ran de les classes en català a l’Institut Ramón J. Sender de Fraga va saber que hi havia gent que havia escrit en la seva llengua. En l’assaig La pell de la frontera assenyala que els llibres de Jesús Moncada i de Mercè Ibarz van arribar per ocupar un lloc que d’altres havien conquerit abans: «El meu imaginari l’havien descrit els escriptors espanyols: no hi havia cap altra alternativa (...) Era tot el que m’arribava d’un lloc més enllà del qual s’estenia una abstracció, un país que era estrany, Espanya, i una història llunyana.» Serés afegeix que la lectura de Camí de sirga ho va canviar tot: «el títol era premonitori de tot que el passaria en els propers anys. Camí de sirga significava la meva entrada en un altre món, que fins aleshores m’havia estat aliè (...) el Camí de sirga de Moncada s’infiltrava allà on fins i tot jo desconeixia que hi havia camins. De sobte, per tot arreu vaig veure buits. Delibes, Cela, Aldecoa i Machado explicaven una part del món, no la totalitat del món. En aquell llaüt que sirgava Moncada, hi venien Pla, Sagarra, Rodoreda, Sales... Va ser com si de l’est arribessin no tan sols textos, sinó el full on es veu el calc i el calc mateix, una nova manera de mirar tot el que m’envoltava».

Ricart, Giménez i Serés, entre d’altres, van haver de refer la seva representació del món. I és que el relat cultural, polític, educatiu..., a la Franja de Ponent, no concorda amb els dels tres franjolins. En conseqüència, tant el de Fraga com la d’El Torricó i el de Saidí, poques vegades poden compartir, amb el veïns del Baix Cinca i de La Llitera, els episodis que els van connectar amb el seu àmbit lingüístic. La cultura imperant, a la Franja, fa callar. I és que qui viu instal·lat en l’esmentat relat cultural no és capaç d’escoltar l’altra «part del món». 




Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió

dilluns, 20 de novembre de 2017

La nostra Franja, la nostra llengua



     
VEURE TOTES LES IMATGES A FLICKR DEL MF

     RIBAGORÇA
Pont romànic de Sopeira (GFrancin)
El Pont de Montanyana (Carles Barrull)

El Pont de Montanyana (Carles Barrull)

El Pont de Montanyana (Carles Barrull)
Ginast (Eduard Trepat)

Ginast (Eduard Trepat)

Ginast (Eduard Trepat)
Ginast (Eduard Trepat)

Ginast (Eduard Trepat)

Benavarri, cr. El Justícia de Ribagorça (Enric)

Benavarri, castell del Comte (Enric)


Panoràmica de la Terreta (Toni Coll Cugat)




BAIX CINCA

Vista des de Mequinensa (J.R. Noguero)

Mequinensa (J.R.Noguero)
Panoràmica de Fraga

MATARRANYA


Freixeneda (J.R. Noguero)


Freixneda (J.R. Noguero)

Pena-roja de Tastavins (J.R. Noguero)
Beseit (J.R. Noguero)


Beseit (J.R. Noguero)




Peralta de la Sal (Toni Coll Cugat)
Les salines de Peralta (Toni Coll Cugat)
Gabassa (Toni Coll Cugar)
Cascada de Santa Anna, Peralta de Calassanç (Toni Coll Cugat) 

Ermita del Vilet (Toni Coll Cugat)













LLITERA


dissabte, 4 de novembre de 2017

Joaquim Gibert: "Existir en la nostra llengua val la pena" [Un país de cilidònies]



Quim Gibert amb la seva filla escenificant un conte a un col·legi de Fraga

Un país de cilidònies


«M’obligues a fer-ho en català.» Semblava que m’esbroncava. Ho va repetir insistentment i alçant la veu quan em va veure, a la biblioteca infantil Gianni Rodari de Fraga. Jo estava assegut, al costat de ma filla, mentre enllestia els deures de l’escola, junt amb unes amigues. La biblioteca era curulla de xiquets i familiars. Es tractava d’una mare amb qui solia contar contes, a dues veus, tant en aquesta biblioteca com a l’escola de primària, on tots dos hi portàvem la canalla. Dues hores abans havíem estat assajant, com de costum, a casa seva. L’amplitud del menjador ens ho permetia. A diferència d’altres ocasions, aquella tarda, des del sofà estant, va fer de públic una seva tieta arribada d’Andalusia. Que la llengua de les rondalles fos el català va incomodar a l’andalusa: va fer morros però no va gosar, en aquell moment, dir ni ase ni bèstia.

Una de les característiques dels contes és el conflicte entre el pobre i el ric, que solen representar la humilitat i l’arrogància respectivament. L’enginy personal és l’única eina del pobre per sacsejar l’adversitat. Si els relats desprenen màgia és perquè desvetllen com s’ho manega, contra pronòstic, el protagonista per girar la truita. Vet aquí la raó per la qual les rondalles em treuen el son. Tot cercant l’empatia i la tendresa, ho havia tractat de compartir amb aquesta mare.

En les sessions de contes per a escolars, el català a Fraga ocupa el seient del parent pobre. La majoria de pares, molts d’ells catalanoparlants, els conten en castellà. No senten desesperació pel tracte marginal que rep la llengua. Hi ha un espai en l’univers per a nosaltres, però és precís desitjar ocupar-lo. Existir en la nostra llengua val la pena. És un gest contracultural: trenca aquesta dinàmica alienadora. Contant contes auscultem el talent d’altres èpoques per a entendre millor el present i per possibilitar la transformació del món actual.



Contes en català a Fraga. Foto: Quim Gibert
A ran de la reacció irracional de la meva parella d’escenari, em ve al cap el discurs que fa el protagonista del film El ciudadano ilustre, abans d’acomiadar-se d’una breu estada en el seu poble natal, quan confessa que no està tan malament tenir detractors: «sento una íntima satisfacció.» I afegeix: «vostès segueixin així, segueixin igual, que aquí mai canviï res, segueixin sent una societat d’hipòcrites i estúpidament orgullosa de la seva ignorància i de la seva brutalitat. Em sap greu haver causat tants trastorns. Segueixin amb la seva plàcida vida.» En aquesta mateixa línia, Roger Mas, en una de les seves cançons, també diu estar fart «dels set-ciències de bar i de l’orgull pagès.»

Mesos abans del trist episodi de la biblioteca, ingènuament havia proposat a aquesta mare de dir-nos cilidònia en tant que duet. Cilidònies és tal com són anomenades les magdalenes a Torrent de Cinca. De fet, observar com un forn a 180 graus, en 20 minuts, transfigura una massa fina de farina, iogurt, rovell d’ou, sucre, ratlladura de llimona, mantega..., més les clares i el llevat, en una magdalena, és visualment impactant, sobretot entre la quitxalla. A més, la citada mare va néixer i créixer a Torrent de Cinca. Torrent és a pocs kilòmetres de Fraga, en plena Franja de Ponent. I és que Cilidònia sona a nom de país imaginari, allà on tot pot sobrevenir i ser respectat. 




Quim Gibert, psicòleg i coautor Removent consciències.