dimarts, 28 de novembre de 2017

"L’altra part del món", per Joaquim Gibert

L'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Font


L’altra part del món


Va ser a partir d’una cançó. Francesc Ricart, nat i criat a Fraga, només tenia 14 anys, quan l’estiu de 1964, de la mà de mossèn Serramona, va escoltar les cançons del primer disc de Raimon (Al vent, Som, La pedra, A colps... ): «em vaig quedar embadalit pel crit que embolicava Al vent, va ser una mena d’encantament, en la meua llengua algú cantava coses diferents que m’emocionaven amb una mena de familiaritat agraïda, allò que deia, cantava i cridava Raimon em descobria un món familiar, identificable, que seria des d’aquell moment el meu món, el món català.»

Va ser a partir d’una ensenyant. Carme Giménez, havent fet els estudis bàsics a El Torricó, La Llitera, d’on és filla, la família la va matricular a Lleida per proximitat geogràfica. Els primers mesos no van ser fàcils. I és que es va sentir rebutjada quan s’expressava en la seva llengua materna: «se me’n reien». Un dia la tutora va convocar als castellanoparlants de la classe. I la Carme s’hi va afegir per l’eliminació. Atès que estava convençuda que allò que parlava no era català. En veure-la, la docent li va fer saber que s’havia confós de grup perquè ella també era catalanoparlant. I que el català de La Llitera era tan digne com qualsevol altre. Entre elles dues es va establir un vincle respectuós que va ser determinant per tal que la Carme pogués clarificar la vera identitat lingüista. 

Va ser a partir d’una novel·la. Francesc Serés, natural de Saidí, Baix Cinca, explica que a ran de les classes en català a l’Institut Ramón J. Sender de Fraga va saber que hi havia gent que havia escrit en la seva llengua. En l’assaig La pell de la frontera assenyala que els llibres de Jesús Moncada i de Mercè Ibarz van arribar per ocupar un lloc que d’altres havien conquerit abans: «El meu imaginari l’havien descrit els escriptors espanyols: no hi havia cap altra alternativa (...) Era tot el que m’arribava d’un lloc més enllà del qual s’estenia una abstracció, un país que era estrany, Espanya, i una història llunyana.» Serés afegeix que la lectura de Camí de sirga ho va canviar tot: «el títol era premonitori de tot que el passaria en els propers anys. Camí de sirga significava la meva entrada en un altre món, que fins aleshores m’havia estat aliè (...) el Camí de sirga de Moncada s’infiltrava allà on fins i tot jo desconeixia que hi havia camins. De sobte, per tot arreu vaig veure buits. Delibes, Cela, Aldecoa i Machado explicaven una part del món, no la totalitat del món. En aquell llaüt que sirgava Moncada, hi venien Pla, Sagarra, Rodoreda, Sales... Va ser com si de l’est arribessin no tan sols textos, sinó el full on es veu el calc i el calc mateix, una nova manera de mirar tot el que m’envoltava».

Ricart, Giménez i Serés, entre d’altres, van haver de refer la seva representació del món. I és que el relat cultural, polític, educatiu..., a la Franja de Ponent, no concorda amb els dels tres franjolins. En conseqüència, tant el de Fraga com la d’El Torricó i el de Saidí, poques vegades poden compartir, amb el veïns del Baix Cinca i de La Llitera, els episodis que els van connectar amb el seu àmbit lingüístic. La cultura imperant, a la Franja, fa callar. I és que qui viu instal·lat en l’esmentat relat cultural no és capaç d’escoltar l’altra «part del món». 




Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada